Ens apropem
perillosament a la fi del món. Aquest diumenge és el dia D. Aquell dia que fa
301 anys que esperem sigilosament, però que fa tres Onzes de Setembre que ens
hem tirat al carrer per dir que ja n’hi ha prou. Ho hem intentat tot: pacte
fiscal, federalisme, consulta al·legal,
reforma de la Constitució, però el clam
de la gent al carrer era més fort. De tot arreu s’escolta la paraula independència amb una musiqueta
prou coneguda per tots. Ja n’estan farts i tips d’aquest nou ús del terme
diàleg que vol venir a dir: podem parlar el que vulguis però aquí qui mano sóc
jo. El poder polític, el judicial i l’econòmic estan a les meves mans. Jo
proclamo a les quatre veus una possible negociació, però has de saber ben clar
que aquí ningú no toca ni una trista coma, no sigui que l’invent faci figa.
Aquesta darrera
campanya ha estat la més frenètica que recordo, una lluita electoral que fa
dies que es va avançar a les dates estipulades en el calendari per terra mai i
aire. Alguns candidats no s’han cansat de fer discursos aquí i allà, matí i
tarda reclamant el vot per a un projecte que representa el sí. Els altres s’han
mantingut en els seus usos tradicionals perquè no sigui que cridin molt i
l´únic que facin es donar més vots al partit contrari.
En aquests dies
ens han dit que els principals bancs, les grans empreses tocaran el dos. Europa
ens abandonarà i ens quedarem sense la seva preuada moneda que tal ens va
costar compartir amb les nostres veïns del continent. Ara que ja no sabem
comptar el preu del pa amb pessetes haurem de tornar a la nostra moneda
identitària perquè no ens servirà l’euro. Més d’un ja ha fet un forat darrere
l’armari per posar uns quants bitllets lila per si de cas la cosa va en
maldades. Si tenim un petit feix encara que la cosa vagi malament sempre podem
anar fins a la Junquera i allí poder comprar alguna cosa per poder anar
subsistint.
Els funcionaris
no podran cobrar al cap de mes. Els mossos d’esquadra seran substituïts per
joves tricornis que tornaran a ocupar els seus quarters que encara van amb
serveis mínims.
No cal que exigim
res a Madrid perquè evidentment ara que estem a les portes de la independència
com tenim tanta barra de demanar millores a la N-340 i fora els peatges de les
autopistes. Ara més que mai han de reduir al màxim les inversions en el nostre
territori no sigui que el dia de demà aquest tros de la península acabi sent un
estat sobirà. Val més que inverteixin en aeroports sense avions i Aves sense passatgers al centre de la
península. Allí segur que mai tindran aquesta gosadia de sortir al carrer per
cridar que volen marxar d’aquesta unitat d’Espanya que ja fa segles que dura.
Nosaltres els
catalans en els darrers anys ens hem oblidat dels nostres problemes més propers
com la sanitat, les llistes d’espera, els marginats, els problemes d’educació,
els peatges, la bombolla immobiliària, l’atur, el cost dels subministrament com el gas i l’electricitat que ha
provocat que moltes famílies facin servir els radiadors d’elements decoratius
sense utilitat practica perquè no poden fer front a la seva despesa i ens hem
centrat en aquesta somiada independència que ens portarà a un lloc millor on
tot anirà millor on tothom tindrà els mateixos drets i també els mateixos
deures. No hi haurà dues canyes de mesurar: una per rics i una per pobres. Allí
tots serem igual i si fa falta portarem uniforme per dissimular les nostres diferències.
El gran dia ja ha
arribat prepareu les maletes per si la gent surt al carrer demanant que es faci
realitat la voluntat popular i no tinguem prou agents de mossos d’esquadra per
evitar una revolució social en tots els municipis atiada per les xarxes
socials. Poseu uns diners a la butxaca per si hem de tocar el dos a algun lloc
on estem més segurs. No sigui que ens anul·lin la Visa i no la puguem fer
servir.
Ha arribat el
gran dia, tots contra un i un contra tots. Un parell de partits amb molts punts
en comú lluitaran per un sí, la resta estan clarament a favor del no. Les
enquestes donen una majoria al sí, però evidentment aquesta no serà aclaparadora
ni molt menys, la diferència no crec que arribi a un 10%. La gràcia de tot
plegat i el que intenten evitar alguns formacions és que tot i un possible
resultat positiu i hagi més sufragis del no que no pas contraris. Són temes electorals
que a vegades costen d’entendre però en aquest país les coses funcionen
d’aquesta manera i encara que la gent es queixi ningú s’atreveix a canviar-ho. La
vesprada del diumenge serà frenètica. Es poden escollir escenaris on viure
aquesta data històrica: al carrer davant un pantalla i una cervesa a la mà o a
casa amb el comandament a les mans i les sabates posades. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix DIari i 7 Accents
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada