En aquest món de superàvits, sostenibilitat, equilibri, igualtat
d’oportunitats, democràcia, pressupostos participatius, legalitat vigent,
diàleg de sords i altres invents moderns que ens inunden els titulars i en prou
feines ens deixen triar el gra de la palla, cada dia és més complicat caminar
endavant amb pas ferm i amb una direcció concreta. En les nostres
administracions estan de moda els plenaris per parlar de temes eteris a vegades
bucòlics i que molts cops van units a una gran causa que ningú s’hi pot oposar
per no quedar malament davant els seus votants.
Els nostres trileros juguen a un joc clar que és bàsicament qui dies passa
anys empeny. Mentrestant discutim del sexe dels àngels o posem el nas en
competències que no són nostres deixem de banda, la nostra casa per escombrar.
Tan senzill i útil es fer una moció per decidir a quina hora s’encenen o
s’apaguen els fanals de l’enllumenat públic, però això és un tema gairebé irrellevant. Es
prefereixen omplir els seus egos i treballar grans temes on no hi tenim res a
fer. Abans que la Vegueria del Penedès fos una realitat, ja ens vàrem afanyar a
debatre quina seria la seva capitalitat. Temps al temps. Quan toqui ja ho
farem, de moment hi ha molts temes més propers que no pas aquestes grans titulars
que als polítics els tenen el cor robat i que, de moment no porten enlloc.
Està molt bé que demanem els béns immatriculats per la jeràrquia catòlica,
però també hem de parlar del nostre transport públic, de la recollida selectiva
i tants altres temes que tenen el lloc de debat en el ple municipal perquè no
crec que a Madrid ni a Barcelona es preocupin a quina hora passa el camió de la
brossa en un poble del Baix Penedès.
Aquests polítics amants d’aquest joc estan acostumats a posar benzina en
aquests temes tan globals i tant sostenibles per tenir al personal entretingut.
Hem tingut la sort o la desgràcia que la situació política actual dóna per
debatre tot un ampli ventall de temes relacionats amb el “Procés” que atrau
l’atenció de moltes persones, però això no ens ha de deixar treure la vista
dels temes més propers que realment ens toquen. Potser no presentarem mocions
per salvar Catalunya, però si que podem esbrinar si dotem els nostres municipis
amb més zona blava. Punts en comú on els diferents partits es mullin i deixem
que la Renfe decideixi quants trens passen al dia pel Vendrell. El bonic de tot
aquest joc amb els daus els que aquests grans temes que generen grans debats no
porten en la majoria de casos enlloc. S’envia una notificació a la institució
pública o privada que porta el tema i aquí s’acaba la història. A per una altra
gran conquesta universal per portar al
proper ple.
Una de les formes perquè aquests viaranys excelsos es puguin reconduir es
potser dotant a les nostres administracions de funcionaris de carrera
d’habilitació nacional. Avui en dia quan en una administració et trobes amb
secretaris o interventors accidentals, que és el més nombrós, els treballadors
i tota la població està en risc de perdre una vàlvula de seguretat dels seus
drets. Durant molts anys, això de l’accidentalitat ha tingut representats
honrats i altres que només s’han dedicat a seguir les ordres dels polítics de
torn, perquè al final tots es trobaven en el mateix lloc i es repartien els
papers.
Igual que ara s’està demostrant que això que enteníem per democràcia era
una gran mentida perquè els seus pilars estaven viciats, de mica en mica anirem
trobant pel camí els temes que han de sortir en els plenaris dels consistoris i
hem de deixar de fer cartes als reis per
deixar la casa desatesa. Hem arribat a una situació que cadascú ha de salvar
els seus mobles i deixar d’enviar petits suggeriments a altres instàncies per
ser arxivades sine die. Treballem els nostres pobles i comarques i sempre
busquem el dau que realment ens interessa i deixem la resta per a qui toca, que
ja tenim prou feina si la volem fer per arreglar la casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada