Sóc una noia de
18 anys que pateix Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). Porto des dels 11 anys
amb aquest patiment, ho he passat molt malament, com tots els que el pateixen.
El meu TOC és el de la neteja: he de dutxar-me tant sí com no, és un món per a
mi haver-ho de fer-ho, pur arribar a trigar tres hores. Em frego i em frego
perquè sempre acabo pensant que m’he deixat algun racó de la meva pell sense
sabó, m’ajuda la meva mare, com si jo no sabés fer-ho, però en part és així,
perquè jo sola pateixo. M’aclaparo. És un no parar i la meva mare és com si em
donés canya a l’hora d’ajudar-me i és millor per acabar abans i m’assegura que
estic neta. M’he de rentar les mans sempre. Em fan mal de tant rentar-me-les.
La meva mare me les va arribar a embenar senceres perquè sagnava del desgast a
la pell i era l’única manera que durant unes hores aconseguís no
rentar-les. Em poso crema hidratant i
una altra vegada me les rento perquè la sensació no m’agrada. Em moco sense
parar perquè el nas estigui net de mocs, intento no fer-me mal però m’estiro la
pell per mirar dins. Aquí puc estar mitja hora. Cada matí he de tenir sempre al
meu lavabo dos rotlles de paper higiènic, els quals gasto en poques hores,
perquè si no crec que se’m pot acabar i m’agafa molta angoixa de pensar que en
necessités quan més em
calgui. Aquesta és una altra: el meu pare va haver de
fer-me un lavabo dins de la meva
habitació, perquè em passo moltes hores allà i no els deixava a ells el seu.
Això em va ajudar a abaixar una mica la meva angoixa. És meu, no entra ningú
més i això em calma. M ’he
de depilar encara que no tingui borrissol. No puc fer-me la cera perquè és
impossible esperar que el pèl creixi. Em passo la fulla cada dia, i això em
provoca que sagni per tot arreu. Les dents és obvi rentar-les i si no recordo
per on he de començar amb el raspall he de tornar a començar. Faig servir un
gel familiar en poques hores, d’una marca concreta, no pot ser d’una altra, i
he de tenir els meus pots per a mi, no puc fer servir els de la resta de la
família: crec que estan bruts o que hi ha pogut posar alguna cosa dins. Així
que la meva mare m’ho compra tot individual per a mi. Recullo la meva roba
bruta de terra després de la dutxa amb una tovallola neta. Si ho fes amb les mans,
hauria de dutxar-me de nou. Em passo la vida migrant informació dels productes,
tant dels de menjar, com dels corporals: la seva caducitat, quins ingredients
porten, si són perjudicials per a la salut... I així seguiria amb una infinitat
de rituals més, sense comptar ja quan he de sortir amb la meva família a algun
lloc. Sempre busco excuses per no anar-hi, ja que em suposa un gran problema pensar que hauré
de fer les meves necessitats en banys públics. La meva mare va optar per portar
sempre una ampolleta de lleixiu o tovalloletes netejadores, i es veu obligada a
netejar el bany aliè perquè jo pugui entrar-hi. Així que davant tant angoixa
que em crea prefereixo quedar-me a casa. Faig teràpia, medicada, però res em serveix. Estic
cansada, farta d’aquesta malaltia que sembla no tenir fi. Són molts anys, no
vull tenir aquest trastorn, sempre penso que per què tan jove com sóc no faig
res, no tinc motivació per a res. , no tinc gairebé esperances ni amics. Per
què a mi? Tot és una merda. Sí, cal lluitar, però sento que no sóc forta i no
puc més. Sempre és el mateix. És com una roda girant al meu voltant. No
serveixo per a res, faig patir a la meva família, em sento molt merda i penso
que si no hagués nascut la meva família seria més feliç sense aquest patiment.
Sento que això no s’acabarà mai. N’estic farta, el meu cap em diu que podria
lluitar més, però alguna cosa m’ho impedeix. Sóc una covarda. Ja no vull
lluitar. Si em moro, la meva família
després d’un temps estaria millor. O sigui, feliç. I jo descansaria en pau.
Anna Navarro
Montocat17@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada