En principi el
Vendrell és la capital del Baix Penedès amb una població que s’aprova als
40.000 habitants encabits en una superfície de 36,8 metres quadrats. Un
municipi que està al mig de tot plegat i al final resulta que no està enlloc.
Estem a cavall de Barcelona i Tarragona, però no som el suficientment importants
per tenir una entitat pròpia i marcada. Passen moltes vies amunt i avall.
Algunes tenen parades, però en altres ens hem de conformar a veure com passen
els trens des de l’àtic de casa.
Una localitat que
té moltes realitats ben diferents. Estan a grans trets els qui viuen en el
nucli del municipi amb unes tradicions més que consolidades. Llavors tenim un
gran volum de població que viu al llarg i ample del terme municipal amb variada
i diversa implicació amb allò que s’hi cou. Evidentment la immensa majoria dels
veïns del municipi viuen bastant al marge de moltes activitats que s’hi porten
a terme. Els pots veure en moments puntuals del calendari anual com poden ser
el shopping night o el concert d’un grup consagrat al Botafoc. A la resta de
l’any t’has de conformar en la seva existència quan te’ls trobes en els
pàrquings d’alguna gran superfície comercial al Vendrell.
A part d’aquesta
crua realitat es dóna la casualitat que aquesta manca d’implicació de molts
d’aquests veïns que han convertit la vila en ciutat dormitori no participen en
les seves estructures associatives. Hi ha moltes entitats, però la majoria són
minoritàries i quan passa alguna cosa que surt de la normalitat han de recórrer
a la caixa pública perquè els ajudis a fer realitat els seus projectes. El seu
poder és minso i algunes d’aquestes estan fortament polititzades per alguna
corrent polític del municipi.
El Vendrell ha
viscut un fort endeutament públic en l’època dura de la bombolla immobiliària
que l’ha obligat a reduir la inversió al mínim i a portar una política de
serraller 24 hores en cas d’urgència en molts dels aspectes municipals.
El model Vendrell
és una caixa màgica on es posen tots els ingredients amb un embolcall mediàtic
i agosarat, però a l’hora de la veritat mirem al seu fons i mirem que no hi ha
res. Per al seu disseny hem fet servir diversos projectes de planificacions del
territori que s’han quedat en el paper sense possibilitats de fer-se realitat.
Si rasquem una
mica la realitat veure que no hi ha gairebé cap possibilitat de moviment en les
diferents propostes polítiques perquè tothom es coneix massa i llavors amb por
de d’avançar tres caselles, però en la propera partida n’hagis de recular cinc
quasi no hi ha moviments en el marcador. S’aproven mocions municipals com
s’escriuen cartes als Reis Mags, però
aquí no estan els papas.
Fins que no entri
un partit o una persona al consistori que sigui capaç de trencar tota una xarxa
de relacions viciades pels anys i panys:
amistats, familiars, interessos, empreses amigues no tirarem ni un
centímetre endavant. Estem en la versió wifi censurada de la restauració
espanyola Una mena de Pràxedes Mateo Sagasta i Cánovas del Castillo amb una
mentalitat de poble ( en el sentit d’aquí mano jo i punt.) que no porta enlloc.
Una capitalitat comarcal que hauria d’anar com una locomotora de la comarca i
en molts aspectes s’ha posat irremediablement en el vagó de cua perquè altres
municipis més petits han decidit anar a la seva i marcar el seu propi model que
en molts casos ha estat molt més reeixit que el de la comarca.
Aquest és el
Vendrell que tenim i què gaudeix, una part d’ell, de la seva festa major i de
les seves festes del barri, però molts altres viuen totalment al marge
d’aquests actes centrals festius de la vila. No cal que parlem de la Fira de
Santa Teresa i Turismar que està ancorada fa anys en un viarany sense sortida
amb petits trets particulars que tenen
millor acollida que la part central de la mostra. En el model Vendrell et
resulta més econòmic un dinar de menú
que pagar l’estacionament mentre estàs a taula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada