No hem vingut a salvar el món

 

 

En els darrers mesos el nostre interès ha anat dirigit a la situació de Palestina, Ucraïna i altres parts del món on la barbàrie humana hi fa estralls mentre la resta del món s’ho mira sense fer res. Evidentment no hem de perdre mai la nostra consciència social perquè és un dels pilars de la nostra condició d’humans.

Mentrestant tot això protagonitzava les nostres pantalles i hi ha un seguit de realitats que s’han anat afegint a la nostra càrrega diària i que constitueixen la nostra petita lluita diària per intentar salvar el món més proper.

Un dels temes claus de la nostra societat és el gran desequilibri entre l’augment dels pisos tant de lloguer com el de compra i la pujada dels nostres salaris. Si l’habitatge en pocs anys ha triplicat el seu cost, en canvi el Salari Mínim Interprofessional d’1.184 euros en 14 pagues ha està molt per sota del que hauria de ser tenint en compte el preu d’elements bàsics de la vida. A banda, moltes empreses en nom de la competitivitat s'han apuntat a la moda de rebaixar les nòmines dels seus treballadors o directament contractar empreses subsidiàries per fer la mateixa feina i potenciar la precaritat laboral indirèctament.

Unit a tot això els serveis públics estan tan precaris que quan vas a l’especialista metge ja no saps ni que tenies perquè o t’has curat o ja has anat per urgències. No cal que parlem del transport públic. Cada dia estem més pobres i amb més despeses que afrontar com el canón de l’aigua que ja no premia qui l’estalvia. Molt trist tot plegat. La clase mitja està ben tocada.