Moltes felicitats Eixdiari i per molts anys i edicions

El dia 31 d'octubre fa un any del naixement de l'Eixdiari, un nou projecte periodístic que venia a aplegar les tres comarques penedesenques. De mica en mica ha anat evolucionant, però el seu epicentre és l'opinió i els serveis. Si que hi ha informació, però per fer copiar i pegar del que diuen els ajuntaments val més anar a la font original i no cal perdre el temps. L'Eixdiari té la cura de tractar-ho d'una altra manera i li dóna un tomb perquè es vegi diferent. Esperem que duri molts anys. El problema es el finançament, però amb el temps suposo que passarem aquests anys de plom en la nostra economia. Allí està amb una gran presentació, molt clar, molt entendors i demana unes quantes hores de temps i persones que s'hi dediquin perquè el vesteixin bé. Va aguantant i és un punt de referència en l'opinió. Esperem que es mantiguin ferm i pugui agafar empenta i arribi a cobrir les necessitats informatives de les tres comarques com toca.

Pública privada i viceversa

Nosaltres que érem bones persones vàrem decidir ja fa anys dotar d’un seguit d’infrastructures públiques a la societat perquè poguessin fer esport, aprendre i escoltar música i teatre llegir, fer una miqueta de cultura. Preocupats i amb la voluntat ferma de seguir guanyant eleccions i què tothom pogués donar via lliure a les seves inquietuds artístiques els hi vàrem oferir uns preus públics molt assequibles que ni de bon tros arribaven a cobrir part de la despesa que generava. A l’altra banda del pont sorgien les empreses privades que no podien ni de bon tros plantar cara a totes aquestes empreses públiques. Llavors el sector privat va haver de fer-se lloc en tot aquesta dura competència i mostrar a la gent ofertes diferents que cobrissin una part del mercat que quedava descuidat pel vessant públic.

Això va durar anys i panys.  Uns i altres anaven temptant els seus clients amb propostes interessants que intentaven captar el màxim nombre d’usuaris. Estàvem en una situació irreal on la part privada es va resignar a ocupar en un segon lloc perquè no podia plantar cara a la pública.

La situació actual ha posat les coses en el seu lloc. Aquella bonhomia, exemplaritat, cura, detall, delicadesa, caritat i altres atenció en vers els administrats s’ha tornat en contra. Ara descobrim que aquelles avantatges que tenia el contribuent de carrer a l’hora d’utilitzar els serveis públics que ha contribuït a edificar i mantenir en funcionament amb els seus impostos ara s’ha acabat. Ens toca pagar tot aquest desequilibri d’aquests anys enrere i el vigent. La crisi ha fet perdre usuaris i persones que han deixat d’abonar les seves quotes que no permetien de cobrir les despeses mínimes per simple preferència a l’hora d’invertir en el més bàsic. Tot això ha posat en la corda fluixa a aquests serveis que han de fer mans i mànigues per obrir cada dia les seves portes.

La part més curiosa de tot això ve quan anem de mica en mica externalitzant aquests serveis a les empreses privades perquè gestionin. Els polítics no poden fer front a una sèrie de despeses que els hi ha vingut amb les vaques flaques i amb el deute acumulat de quan tot era or i plata. Ara, abans d’actuar amb consciència i adaptar els preus al cost d’una manera gradual i no quedar malament amb l’electorat ho han decidit traspassat al negoci privat.

S’ha produït la gran paradoxa que  el seny  ha imposat el model que correspon pels temps que estem vivint.

Aquesta ha estat una de les grans mentides que ens volen vendre. Si abans hi havia dues parts implicades en aquest procés com és l’administració pública i usuari. Ara trobem tres parts perquè l’empresa privada ha entrat a formar part d’aquest entramat amb la seva aportació de capital a infrastructures públiques. Uns diners que entre tots haurem de tornar de mica en mica. Els que havien estat marginat han hagut de fer-se càrrec dels serveis públics.

Els serveis evidentment seran molt més cars perquè hem passat de ser bones persones i que només paguin una mica els usuaris a haver d’eixugar el deute per aquests anys de serveis prestats i afrontar les despeses vigents amb un benefici per l’empresa en qüestió. Estem parlant d’empreses privades i no pas d’Ongs  que ens vénen a salvar de tot plegat i a treure’ns d’aquesta situació fantasmagòrica i insostenible.

Com més serveis realitza una entitat pública més poder té sobre la seva política. A mesura que va traspassant serveis va perdent pes. Cada dia està més lligada a aquestes empreses privades que han trobat el seu lloc dins l’administració pública per fer un fals favor a tothom perquè tots hi sortirem perdent. Un exemple clar és com si una persona lloga habitacions de la seva casa per poder pagar la hipoteca. Al final, els propietaris de l’habitatge seran la resta de veïns de l’edifici que l’obligaran a moure les fitxes com els interessa i potser haurà d’anar de lloguer a una altra casa. Doncs això és el que està passant en les administracions públiques, però de mica en mica i en nom d’un fals favor de la ciutadania. Cada any van caient serveis públics en mans privades a mesura que no són capaços d’afrontar la realitat i aplicar la política que correspon i explicar el que hi ha. El més important és guanyar eleccions. Qui dies passa anys empeny. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a l'Eixdiari a partir del 25 d'octubre del 2013.

El Petit Mos, tallats a a 1,10 al centre del Vendrell

El centre del Vendrell va veient com tanca i obren portes alguns establiments. El passat diumenge dia 27 d'octubre va ser el torn del Petit Mos, a la cruïlla entre el carrer Carnisseria i el carrer Muralla. Un petit espai on hi caben unes 25 persones i escaig portat per la família Berlanga, una família que fins fa poc portava la societat de Sant Jaume. Un bar petit, amb caliu, amb estil personal que de mica en mica anirà perfilant la seva imatge. És bo que hi hi hagi bars al centre del Vendrell perquè dóna vida. Entre els uns i els altres fan possible que la gent hi vagi. Cadascú escollirà el seu, però entre tots donaran alè al centre del Vendrell, un element tan necessari. No hi faltaran els vermuts de diumenge el matí ni els entrepans com deu mana. Ja ho veure. La famíla Berlanga em va convidar a la inauguració i deixo aquesta reflexió. Entreu-hi, ja veureu com val la pena.Una de les novetats serà que amb la beguda et serviran una tapeta per fer-li bona companyia.

Rip de la K-mama, per morir-se de riure

Fa anys que no em perdo cap estrena de la K-mama. Durant tres dies han representat l'obra al teatre auditori de Calafell i han reunit més de 800 persones tot un record que no pot aconseguir cap més elenc de la comarca. Aquest cop la peça ha estat escrita pel seu director Josep Mèlich, però ha estat un refregit d'alguna peli i altres escenes familiars que segurament ens poden ser més o menys familiar sobre el tema de la mort, precisament en aquesta setmana que estem a les portes de Tots Sants. 

Estem davant d'una comèdia divertida, més aviat senzilla que no té el nivell ni la complexitat de l'Auditor, però ja està més que bé per passar una hora i mitja divertida i amena sobre el tema de la mort. No hi falten els típics tòpics de la mort que si canvien el mort que si, ningú vol pagar l'enterro, la vídua que arriba tard i amb ganes d'anar de ventre i altres històries que ens són conegudes a través del cinema o del dia a dia. En aquest cas és una obra agil, divertida que dura el que ha de durar, ni més ni menys amb una escenografia rigida però amb unes grans corones per sobre de les mides normals. La representació ja comença mentre la gent fa cua per entrar quan els de la funerària i una dona es posen entre els que fan cua amb la caixa i un mapa de la comarca per saber on han de portar el difunt. A partir d'aquí comença l'obra per acabar en un interessant debat post funeral on alguns protagonistes es relaxen i diuen la seva mentre es fumen un porret, cosa que els fa desinhibí més de tota el presumpte drama de l'obre. Aquí no hi falten les mencions a l'actualitat del municipi. Només petits apunts, res greu, però suficient. Els actors molt ben representants, tret del capellà que li faltava una mica de gràcia en el seu paper. Suposo que era nou en tot això i li falta deixar-se anar una mica. Però això en les properes representacions segur que ho aconsegueix. Els principals estan en el seu punt i hi ha que destacar Joan Pérez que va haver d'entrar dins l'obra en només una setmana per substituir Pep Sans per problemes de salut. La veritat és que ho fa prou bé i li dóna el toc personal que cal. Els grans personatge són Eva Llanguas i sobretot Tomas Cachinero que fan el paper de parella i víctima d'una sobredosis d'anfetamines que li fa perdre el nord. Un fenomen que també li passa a Desirée Domingo però molt més mesurada. Voldria destacar el gran paper de Teresa Bolet com a tia que li treu molt de suc a tot plegat.  Una obra divertida per veure i riure'ns una mica de la mort sense pretensions estelars però que fa gracia que és el més important, al punt. Esperem que tingui molts de bolos i que molta gent la pugui  veure perquè passarà molt bona estona i segur que també haurà viscut alguna de les escenes que la protagonitzen.

Molt més que música amb el Petit Princep de Carlota Baldrís

 

Feia dies que em rondava pel cap anar a l'estrena del poema simfònic de Carlota Baldrís a la Pobla de Mafumet Una obra per trompa i orquestra que es va escoltar per primera vegada el passat divendres dia 25 d'octubre a l'Auditori de la Pobla a càrrec de l'orquestra Camera Musicae sota la batuta de Tomàs Grau amb Sylvain Carboni com a trompa. Pel que fa a la música, seguint els meus minsos coneixements he de dir que em va impactar molt. La Carlota tot just abans de començar l'obra ens va explicar una mica tota el joc dels instrumets i que simbolitzaven i com anava evolucionant fins arribar al final. Unes dades que em van fer escoltar la peça des d'una altra manera molt més enriquidora perquè tenies una mica el guió general de com anava tot sinó la veritat és que vas una mica o molt perdut. Amb ella hi havia una petita representació del Vendrell que li feien costat al seu costat. Moltes coses de la música les desconec però el que si que vaig tenir molt clar va ser la cara de felicitat de Carlota quan es va acostar per saludarnos molt emocionada. No sabria com descriure-ho. Potser com la la imatge del pare que espera fora mentre la dona està a la sala de part o com una persona que rep un gran premi després d'una gran trajectòria vital. Tenia els ulls plens d'alegria i emoció per veure néixer aquest nou fill musical que s'uneix als que ja ha han sortit del seu art i de la seva magia musical unida a la seva discrecció i humanitat que la caracteritza. Va ser una gran vetllada perquè varem escoltar peces magnífiques  de Mozart i Wagner amb motiu dles, però el més gran que no tinc paraules va ser la joia i alegria que compartia la Carlota amb les persones que estàvem alli fent-li costat en aquest auditori. Ella tenia por que no sonés bé, però l'acústica era molt bona i el nou nen va tenir una molt brillant sortida a la llum.Quan el director la va convidar a parlar en públic es va mostrar molt emocionada, però sempre controlant les seves paraules per no trencar aquesta senzillesa que la caracteritza.  Aquest obra era un encàrrec de l'OCM a Carlota Baldrís. Avui diumenge ha sonat a Tarragona. Esperem que algun dia pugui sonar al Vendrell en un dels auditoris que tenim. Seria un gran regal per la jove compositori que un cop més ens recorda que està en plena forma creativa. A veure si potser profeta a la seva terra. Tenim els auditoris, tenim l'orquestra, la peça. què ens falta? Endavant. Per altra banda molta sort en aquesta versió musical d'una obra de capçelera de moltes persones arreu del món que no morirà mai perquè és difícil resumir en poques pàgines el missatge d'Antoine de Saint-Exupéry. Sense paraules. Tancar els ulls i recordar.

Grand Piano, totalment prescindible

Tot això de començar a conèixer com funciona una mica el piano em van portar al cine a veure Grand Piano. Una peli amb protagonistes anglosaxons i molta part tècnica espanyola. Combinacions curioses que potser el que fan es assegurar-se una quota de mercat que potser no tindrien. Aquesta peli que sembla un thriller al final sembla una mica xorra i tot i que genera una expectació, la seva conclusió deixa una mica que desitjar. No us l'aconsello pas, la idea és bona però està mal resolta. Busqueu altres aventures al cine que aquesta no mata.

Turbo i la màgia de les rebaixes al cinema

Feia dies que no veia pelis de dibuixos animats. Tenia ganes de veure Turbo de Pixar i al final ho vaig fer. Molt divertida tant per a petits i grans amb moment interessants que encara que no siguin res de l'altre món, et fan passar bons moments. D'això es traca. Ahir un dimecres el cine estava ple perquè les enttrades valien 2,90 euros. No seria factible baixar el preu del cinema perquè tothom hi anès més. A què esperem? Una part del negoci ho fan amb les crispetes i les begudes. A què esperem. O un cop al mes no estaria gens malament. A veure qui s'atreveix?