Nosaltres que érem bones persones vàrem decidir ja fa anys dotar d’un seguit d’infrastructures públiques a la societat perquè poguessin fer esport, aprendre i escoltar música i teatre llegir, fer una miqueta de cultura. Preocupats i amb la voluntat ferma de seguir guanyant eleccions i què tothom pogués donar via lliure a les seves inquietuds artístiques els hi vàrem oferir uns preus públics molt assequibles que ni de bon tros arribaven a cobrir part de la despesa que generava. A l’altra banda del pont sorgien les empreses privades que no podien ni de bon tros plantar cara a totes aquestes empreses públiques. Llavors el sector privat va haver de fer-se lloc en tot aquesta dura competència i mostrar a la gent ofertes diferents que cobrissin una part del mercat que quedava descuidat pel vessant públic.
Això va durar anys i panys. Uns i altres anaven temptant els seus clients amb propostes interessants que intentaven captar el màxim nombre d’usuaris. Estàvem en una situació irreal on la part privada es va resignar a ocupar en un segon lloc perquè no podia plantar cara a la pública.
La situació actual ha posat les coses en el seu lloc. Aquella bonhomia, exemplaritat, cura, detall, delicadesa, caritat i altres atenció en vers els administrats s’ha tornat en contra. Ara descobrim que aquelles avantatges que tenia el contribuent de carrer a l’hora d’utilitzar els serveis públics que ha contribuït a edificar i mantenir en funcionament amb els seus impostos ara s’ha acabat. Ens toca pagar tot aquest desequilibri d’aquests anys enrere i el vigent. La crisi ha fet perdre usuaris i persones que han deixat d’abonar les seves quotes que no permetien de cobrir les despeses mínimes per simple preferència a l’hora d’invertir en el més bàsic. Tot això ha posat en la corda fluixa a aquests serveis que han de fer mans i mànigues per obrir cada dia les seves portes.
La part més curiosa de tot això ve quan anem de mica en mica externalitzant aquests serveis a les empreses privades perquè gestionin. Els polítics no poden fer front a una sèrie de despeses que els hi ha vingut amb les vaques flaques i amb el deute acumulat de quan tot era or i plata. Ara, abans d’actuar amb consciència i adaptar els preus al cost d’una manera gradual i no quedar malament amb l’electorat ho han decidit traspassat al negoci privat.
S’ha produït la gran paradoxa que el seny ha imposat el model que correspon pels temps que estem vivint.
Aquesta ha estat una de les grans mentides que ens volen vendre. Si abans hi havia dues parts implicades en aquest procés com és l’administració pública i usuari. Ara trobem tres parts perquè l’empresa privada ha entrat a formar part d’aquest entramat amb la seva aportació de capital a infrastructures públiques. Uns diners que entre tots haurem de tornar de mica en mica. Els que havien estat marginat han hagut de fer-se càrrec dels serveis públics.
Els serveis evidentment seran molt més cars perquè hem passat de ser bones persones i que només paguin una mica els usuaris a haver d’eixugar el deute per aquests anys de serveis prestats i afrontar les despeses vigents amb un benefici per l’empresa en qüestió. Estem parlant d’empreses privades i no pas d’Ongs que ens vénen a salvar de tot plegat i a treure’ns d’aquesta situació fantasmagòrica i insostenible.
Com més serveis realitza una entitat pública més poder té sobre la seva política. A mesura que va traspassant serveis va perdent pes. Cada dia està més lligada a aquestes empreses privades que han trobat el seu lloc dins l’administració pública per fer un fals favor a tothom perquè tots hi sortirem perdent. Un exemple clar és com si una persona lloga habitacions de la seva casa per poder pagar la hipoteca. Al final, els propietaris de l’habitatge seran la resta de veïns de l’edifici que l’obligaran a moure les fitxes com els interessa i potser haurà d’anar de lloguer a una altra casa. Doncs això és el que està passant en les administracions públiques, però de mica en mica i en nom d’un fals favor de la ciutadania. Cada any van caient serveis públics en mans privades a mesura que no són capaços d’afrontar la realitat i aplicar la política que correspon i explicar el que hi ha. El més important és guanyar eleccions. Qui dies passa anys empeny. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a l'Eixdiari a partir del 25 d'octubre del 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada