Trens i estacions de cada dia

Els serveis públics representen un dels eixos fonamentals de la societat espanyola de les darreres dècades. La immensa totalitat de les persones hi tenen accés. També alguns forans s’han beneficiat intencionadament. Estem parlant d’aquelles persones que ocasionalment vénen a casa nostra per operar-se o tractar algunes malalties aprofitant, entre altres coses, la gratuïtat de la nostra seguretat social. Però aquest pilar bàsic de la nostra societat del benestar cada dia perd solidesa i consistència per donar pas a una societat com l’americana plenament lliberal on beneficis i pèrdues marquen el present i el futur d’aquests d’aquests serveis socials. Per una banda, és bo que aquests monopolis estatals com Telefònica i Renfe de mica en mica vagin obrint les portes a capital privat que de mica en mica vagi agafant protagonisme en el sector fins aconseguir un mercat on imperi la llei de l’oferta i la demanda amb igualtat de condicions, almenys aparents. Però aquests anhelats resultats econòmics positius al final d’exercici i altres interessos polítics estan afectant greuement l’estabilitat d’aquest punt clau de la societat actual
La torxa de la modernitat ens guia. Amb l’Expo de Sevilla va estrenar el primer tram d’AVE a la Península, però en aquest pas endavant, hem deixat de tenir la cura suficient de tota la xarxa de Renfe, que amb el temps s’ha anat deteriorant per manca d’inversió pública. Ara hem arribat a la gota que vessa el vas amb les conseqüències de les obres de l’AVE a Barcelona. Aquesta conjunció circumstancial han començat a encadenar avaries provocant un gran caos circulatori amb molts usuaris de tren afectats. Viatgers que no tenen l’oportunitat d’escollir entre gaires opcions de transport que no sigui el tren han hagut de fer més de tres hores de viatge per arribar a Barcelona. Perquè estem parlant principalment d’estudiants i altres persones que no gaudeixen d’uns ingressos gaire elevats per utilitzar sempre el transport privat.
Un altre punt que reflecteix indirectament aquesta divisió classista que estem potenciant segons el seu poder adquisitiu. Els que tenen més recursos es plantaran a classe amb mitja hora encara que visquin a 80 km i els que pertanyen a aquesta classe hauran d’esperar un parell o tres d’hores per arribar al lloc no sigui que algun treball de l’AVE ensopegui amb un cable de la xarxa de rodalies. Tornem a casa nostra en tren i donem una ullada a l’estació del Vendrell. Poques persones deduiran, a priori, que estem en un municipi que vol ser turístic. Més aviat estem davant d’una estació abandonada on fa temps que no hi circula ningún comboi. Si mirem l’escenari en una cadira de rodes veurem que el terme igualtat aplicat als usuaris d’aquest servei brilla per la seva absència. Penseu en les persones de mobilitat reduïda que estiguin en un vagó que surti per davant o per la part posterior de l’actual andana. Realment és tota una aventura que no estaria malament que algun polític, abans del míting electorals, ho provessin per avaluar la seva forma física. Potser algun candidat hauria de donar la conferència els seus fidels seguidors a les rodalies de l’estació de Sant Vicenç de Calders.
Pel que fa a les persones del Baix Penedès que volen viatjar a ritme de l’AVE el més ràpid és agafar el tren a Lleida perquè el temps que guanyes per anar del Vendrell a la Secuita i posteriorment a Lleida en tren és inferior a agafar un tren per la línia de Valls que et porti directament a l’estació de les terres de Ponent. Realment és una mica incoherent que aquí posem autobusos per anar a la Secuita si és molt més ràpid agafar el tren a Lleida directament que donar un tomb cultural per conèixer la part interior del Camp de Tarragona. Ja sabem on està l’estació de la Secuita, però realment ens interessa ?

Publicat al Diari del Baix Penedès, el 16 de març de 2007