Una de les dates importants per tots els treballadors que configuren la plantilla de l’Ajuntament del Vendrell tindrà lloc el proper 25 d’octubre. Laborals i funcionaris i tindran l’oportunitat d’escollir els seus representants sindicals. Els membres de la plantilla de residència del Patronat de l’Hospital Asil Sant Salvador del Vendrell, ubicat a la zona de la Muntanyeta, ho van fer realitat el passat dimarts. Fins l’actualitat aquests comicis s’havien portat a terme en dates força separades, però per la bona entesa entre les diferents parts es va decidir unificar totes les eleccions dins el mateix mes. A partir d’aquest acord, cada quatre anys es repeteix el mateix procés. El calendari coincideix amb l’inici del mandat d’un nou equip de govern i, sinó hi ha cap sorpresa, finalitzarà uns pocs mesos després que s’exhaureixi aquesta legislatura. És important saber quins seran els regidors, més que no pas el partit, amb qui s’ha de negociar els nous convenis, pactes o altres assumptes que vagin sortint durant els 4 anys. Tot i pertànyer a la mateixa formació política a l’hora de parlar cada polític te el seu estil i la seva manera d’entendre’s amb els treballadors a través dels seus representats escollits democràticament en sufragi obert a tothom d’aquest col·lectiu. A finals d’any també prescriu el present conveni i pactes que es van signar en l’anterior legislatura entre treballadors i patronal, en aquest cas ajuntament. Tot està ben orquestrat i com una roda s’ha d’anar repetint aquest procés democràtic en favor d’una bona entesa entre les parts implicades en benefici de tothom. Perquè les coses rutllin es fa necessari un acord per tenir el màxim de punts consensuats i evitar tensions i malentesos innecessaris que perjudiquen a totes les parts.
Estic parlant de l’ajuntament més gran del Baix Penedès amb més de 450 treballadors entre les diferents seccions, patronats, empreses municipals i la mateixa corporació. En aquest còmput no podem oblidar les societats municipals que tot i que oficialment són alienes al consistori estan participades 100% pel capital públic i que vénen a ser els companys “pobres” de la Casa Gran perquè estan en aquest terreny sinuós entre l’empresa pública i la privada. Amb el pas del temps poden acabar en mans privades, encara que seria una operació política poc rendible, però potser econòmicament si que els resultaria més recomanable. Tampoc tenen la sort de gaudir d’alguns dels avantatges dels laborals i funcionaris de l’Ajuntament, que tot i que són poc rellevants, signifiquen un petit cop de mà per tirar endavant. Tot i ser un procés significatiu pels treballadors d’una entitat pública, aquest no presenta més transcendència perquè és un joc on tothom coneix les regles amb una tradició i uns pactes que amb el temps ja s’han anat subscrivint gràcies a una colla de valents que s’hi han esbarallat en els anys anteriors, hem arribat a tenir aquesta mena de normalitat.
He conegut persones que han hagut de començar de zero en altres ajuntaments més petits de la comarca. La veritat és que és una comesa molt dura que no aconsello a ningú. Encara que sigui necessària, sinó tens un tros de camí llaurat, clavar la rella per encetar tot aquest camí és molt feixuc. A vegades la situació convidar a tirar la tovallora, però s’ha de fer mans i mànigues per arribar a algun acord que serveixi de base per seguir en properes oportunitats. Avui en dia, ser del comitè és una de tasques menys valorades que puguis portar a terme altruïsticament o a canvi d’unes poques hores al mes que la llei et permet dedicar únicament a aquesta missió. A vegades, massa utòpica, de defensar els drets dels treballadors si no ho concretes en actuacions puntuals. Crec que en l’empresa privada podríem trobar-hi una situació molt similar. Per començar, l’ideal és anar dins una candidatura independent. Però la normativa hi posa uns condicionants que aconsella anar a petar a les mans d’un sindicat. Tampoc tindries, a priori, el suport de ningú sindicat al darrera que t’ajudi en aquelles situacions més conflictives. La segona part la tenim en els colors que has escollit. Encara que vagis per independent. Depèn de les teves sigles resulta, per massa persones, que ets d’un d’un partit o d’una altra si esculls el camí contrari. En general, avui en dia és molt complicat que no t’identifiquin amb algun partit si t’atreveixes a sortir una mica de l’anonimat global que ens acull a tothom quan ens amaguen dins l’anonimat global. Però amb el temps tot es va superant. Només voldria encoratjar a les persones a què siguin capaces d’animar-se i a defensar els seus drets laborals des d’un sindicat o des de la independència i a reconèixer les seves obligacions. S’ha parlat molt de partits, però la gent que és dedica al sindicalisme també tenen merescut un lloc a l’actualitat. L seva tasca és molts cops molt més enrevessada que la política amb molta menys compensació de qualsevol tipus, tret de la humana.
Estic parlant de l’ajuntament més gran del Baix Penedès amb més de 450 treballadors entre les diferents seccions, patronats, empreses municipals i la mateixa corporació. En aquest còmput no podem oblidar les societats municipals que tot i que oficialment són alienes al consistori estan participades 100% pel capital públic i que vénen a ser els companys “pobres” de la Casa Gran perquè estan en aquest terreny sinuós entre l’empresa pública i la privada. Amb el pas del temps poden acabar en mans privades, encara que seria una operació política poc rendible, però potser econòmicament si que els resultaria més recomanable. Tampoc tenen la sort de gaudir d’alguns dels avantatges dels laborals i funcionaris de l’Ajuntament, que tot i que són poc rellevants, signifiquen un petit cop de mà per tirar endavant. Tot i ser un procés significatiu pels treballadors d’una entitat pública, aquest no presenta més transcendència perquè és un joc on tothom coneix les regles amb una tradició i uns pactes que amb el temps ja s’han anat subscrivint gràcies a una colla de valents que s’hi han esbarallat en els anys anteriors, hem arribat a tenir aquesta mena de normalitat.
He conegut persones que han hagut de començar de zero en altres ajuntaments més petits de la comarca. La veritat és que és una comesa molt dura que no aconsello a ningú. Encara que sigui necessària, sinó tens un tros de camí llaurat, clavar la rella per encetar tot aquest camí és molt feixuc. A vegades la situació convidar a tirar la tovallora, però s’ha de fer mans i mànigues per arribar a algun acord que serveixi de base per seguir en properes oportunitats. Avui en dia, ser del comitè és una de tasques menys valorades que puguis portar a terme altruïsticament o a canvi d’unes poques hores al mes que la llei et permet dedicar únicament a aquesta missió. A vegades, massa utòpica, de defensar els drets dels treballadors si no ho concretes en actuacions puntuals. Crec que en l’empresa privada podríem trobar-hi una situació molt similar. Per començar, l’ideal és anar dins una candidatura independent. Però la normativa hi posa uns condicionants que aconsella anar a petar a les mans d’un sindicat. Tampoc tindries, a priori, el suport de ningú sindicat al darrera que t’ajudi en aquelles situacions més conflictives. La segona part la tenim en els colors que has escollit. Encara que vagis per independent. Depèn de les teves sigles resulta, per massa persones, que ets d’un d’un partit o d’una altra si esculls el camí contrari. En general, avui en dia és molt complicat que no t’identifiquin amb algun partit si t’atreveixes a sortir una mica de l’anonimat global que ens acull a tothom quan ens amaguen dins l’anonimat global. Però amb el temps tot es va superant. Només voldria encoratjar a les persones a què siguin capaces d’animar-se i a defensar els seus drets laborals des d’un sindicat o des de la independència i a reconèixer les seves obligacions. S’ha parlat molt de partits, però la gent que és dedica al sindicalisme també tenen merescut un lloc a l’actualitat. L seva tasca és molts cops molt més enrevessada que la política amb molta menys compensació de qualsevol tipus, tret de la humana.
Publicat al Diari del Baix Penedès, el 5 d'octubre del 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada