Tenim al davant un número simbòlic del DIARI, el 1.000, que pot correspondre perfectament a 50.000 pàgines impreses i a 500.000 històries explicades, algunes globalitzadores i altres més personals. M’agradaria poder parlar ja de l’exemplar 1.001. El més important no és arribar sinó mantenir-se. Tot un recull d’aventures i ensurts, amors i desamors que s’han anat bastint en els seus primers 19 anys d’història. Les primeres passes les va fer de la mà del seu germà gran, el centenari Diari de Vilanova, però ben aviat va prendre ales i va començar a caminar per si sol. Si donem un cop d’ull a la història de la premsa del Vendrell, aquesta comença en les darreres dècades del segle XIX i fins l’actualitat, tret d’alguns petits períodes sense testimoni gràfic, aquest sempre s’ha deixat sentir amb més o menys energia. El alguna ocasió fins a tres setmanaris paral·lels s’editaven al Vendrell.
Gaudir d’una premsa comarcal amb una ferma voluntat de ser independent és una de les millors coses que ens pot passar. Podem apostar per multitud de butlletins amb clara voluntat de servir i ser fidels als interessos d’ajuntaments, partits polítics, entitats i fins tot de grans cadenes comercials, però la gràcia de tot plegat és que hi hagi debat i voluntat de comunicació, d’informar i d’informar-se. Un punt de trobada com els seients de la plaça Major de qualsevol poble, on la gent aporta el seu granet de sorra de les seves circumstàncies. Allí es crea un petit debat, sense més transcendència temporal i sense testimoni escrit. El paper del DIARI és donar constància d’aquesta vida social amb les diferents notícies i esdeveniments que s’hi produeixen. Cadascú aposta per una de les seccions del DIARI, fins ara el més important eren les notícies, però amb el pas del temps i els nous avenços, com la televisió, internet i altres vies, una notícia del dilluns al matí possiblement el dimecres ja haurà quedat obsoleta. No cal que parlem de quan apareix als quioscs els divendres. Sinó ha estat ben tractada i actualitzada dins els seus límits pot haver quedat noquejada pel dia a dia. És aquesta actualitat que ens absorbeix constantment. Estem dins la roda del canvi constant que va girant sense aturador. Quan et despistes ja ha donat el tomb i has quedat a l’altra banda dels titulars. Des de sempre m’he decantat per les pàgines d’opinió del Diari, en especial quan les persones que parlen i gosen sortir-se’n de les línies que marquen els grans partits. Aquests ja ocupen bona part de la resta de la seva paginació. L’opinió popular és la que més m’atrau. Aquesta més nítida i amb menys impureses que és com la que et pots trobar quan entres en una carnisseria o davant d’alguna parada del mercat. Pares una mica l’orella i veus el que diu la gent en una d’aquestes reunions improvitzades que tots coneixem prou bé en la realitat de cada dia.
Al llarg d’aquests 1.000 números tot ha canviat molt en aquesta comarca. Des de quan les rodes de premsa era una cosa puntual fins quan comença una mena de guerra de convocatòries entre els bàndols de bons i dolents, de veritats i mentides. Cadascú explica la seva aventura. A vegades sembla que estem en sales diferents. Ens estan venent dues pel·lícules amb algun actor en comú i poca cosa més. En realitat cadascú ens explica la seva visió de la realitat. Uns asseguts en un pedestal i els altres en una cadireta petita que en prou feines els deixa entrellucar la superfície de la taula del poder. Cadascú interpretarà la notícia com voldrà o com l’interessarà. És com aquests grans debats de TV3 que quan tornes al llit, estàs més convençut de la teva postura inicial. En realitat, l’objectivitat no existeix. És la suma de moltes subjectivitats que donen els retocs necessaris que ajudaran una mica a bastir una mena d’objectivitat per a qui en tingui ganes, però no hi ha més cec que el qui no vol veure. Esperem que el DIARI tingui una llarga vida pel bé de tots. Que cada dia hi hagi més persones que s’atreveixin a posar lletra i per escrit a allò que pensen o diuen. Endavant amb el número 1.001 i següents. Aquest 1.000 ja és una realitat. Entre tots l’hem de fer possible
Publicat al Diari el 24 de juliol de 2009, en el número 1.000 de la publicació
Gaudir d’una premsa comarcal amb una ferma voluntat de ser independent és una de les millors coses que ens pot passar. Podem apostar per multitud de butlletins amb clara voluntat de servir i ser fidels als interessos d’ajuntaments, partits polítics, entitats i fins tot de grans cadenes comercials, però la gràcia de tot plegat és que hi hagi debat i voluntat de comunicació, d’informar i d’informar-se. Un punt de trobada com els seients de la plaça Major de qualsevol poble, on la gent aporta el seu granet de sorra de les seves circumstàncies. Allí es crea un petit debat, sense més transcendència temporal i sense testimoni escrit. El paper del DIARI és donar constància d’aquesta vida social amb les diferents notícies i esdeveniments que s’hi produeixen. Cadascú aposta per una de les seccions del DIARI, fins ara el més important eren les notícies, però amb el pas del temps i els nous avenços, com la televisió, internet i altres vies, una notícia del dilluns al matí possiblement el dimecres ja haurà quedat obsoleta. No cal que parlem de quan apareix als quioscs els divendres. Sinó ha estat ben tractada i actualitzada dins els seus límits pot haver quedat noquejada pel dia a dia. És aquesta actualitat que ens absorbeix constantment. Estem dins la roda del canvi constant que va girant sense aturador. Quan et despistes ja ha donat el tomb i has quedat a l’altra banda dels titulars. Des de sempre m’he decantat per les pàgines d’opinió del Diari, en especial quan les persones que parlen i gosen sortir-se’n de les línies que marquen els grans partits. Aquests ja ocupen bona part de la resta de la seva paginació. L’opinió popular és la que més m’atrau. Aquesta més nítida i amb menys impureses que és com la que et pots trobar quan entres en una carnisseria o davant d’alguna parada del mercat. Pares una mica l’orella i veus el que diu la gent en una d’aquestes reunions improvitzades que tots coneixem prou bé en la realitat de cada dia.
Al llarg d’aquests 1.000 números tot ha canviat molt en aquesta comarca. Des de quan les rodes de premsa era una cosa puntual fins quan comença una mena de guerra de convocatòries entre els bàndols de bons i dolents, de veritats i mentides. Cadascú explica la seva aventura. A vegades sembla que estem en sales diferents. Ens estan venent dues pel·lícules amb algun actor en comú i poca cosa més. En realitat cadascú ens explica la seva visió de la realitat. Uns asseguts en un pedestal i els altres en una cadireta petita que en prou feines els deixa entrellucar la superfície de la taula del poder. Cadascú interpretarà la notícia com voldrà o com l’interessarà. És com aquests grans debats de TV3 que quan tornes al llit, estàs més convençut de la teva postura inicial. En realitat, l’objectivitat no existeix. És la suma de moltes subjectivitats que donen els retocs necessaris que ajudaran una mica a bastir una mena d’objectivitat per a qui en tingui ganes, però no hi ha més cec que el qui no vol veure. Esperem que el DIARI tingui una llarga vida pel bé de tots. Que cada dia hi hagi més persones que s’atreveixin a posar lletra i per escrit a allò que pensen o diuen. Endavant amb el número 1.001 i següents. Aquest 1.000 ja és una realitat. Entre tots l’hem de fer possible
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada