La caixa de les sabates o viceversa

En l’època medieval la cort era l’epicentre de poder. En ella hi vivien molts nobles que volien ascendir en l’escala social per això un savi va elaborar el manual del perfecte bufó i el va adaptar perquè la gent de totes condicions pogués ascendir de nivell fins arribar a les altes instàncies. Llavors va arribar la democràcia i un hereu d’un noble cavaller el va trobar, Hi va veure negoci fàcil i el va vendre a un polític per un grapat de monedes d’or. Ell tot content el va començar a aplicar al seu voltant. Aviat el va comercialitzar a un preu elevat entre amics i parents. Al cap d’un temps s’ha estes per tots els racons del món. Molts en fan ús més o menys encertat, però gairebé tots el guarden sota el seu coixí pensant que és l’únic exemplar sobre la terra.. Un dia un senyor me’l va ensenyar. La meva intenció és resumir alguns fragments que encara retinc en la meva ment. El seu contingut estava format per un munt de consells pràctics que va servir al bufó recollir la gràcia reial en format de diners, al noble per assolir més poder i al polític per guanyar eleccions. La primera és que hem de canviar l’ordre dels factors. Del més important no és parla mai. Sempre hem de perdre hores i hores discutint sobre coses trivials amb independència del resultat que s’assoleixi que tampoc no tindrà més transcendència. El tema no seran les sabates de la caixa. Això ni ho esmentarem. Aquí hem de centrar-nos àmpliament de com les presentarem si amb un recipient groc, lila o rosa si fa falta. Per solucionar problemes, que molts cops vindran donats per coses sense transcendència, no aplicarem solucions dràstiques ni útils. El mètode que emprarem serà reunir com més gent millor al voltant d’una taula i entre tots buscar una solució per allò que presumptament ens preocupa. Llavors en aquest punt on els creadors i les persones amb una ment oberta al món podran plantejar als presents perquè no hi posem un llacet quedarà tot molt més bonic. Al final s’obtindrà un resultat sobre el color del llacet de la capseta de les nostres sabates que encara ningú ha vist ni veurà durant tot aquest llarg procés. En aquest pas és on apareix la persona interessada en fomentar la participació social. Ell, és segons el rol, el qui li toca plantejar que la gent del carrer també hi prengui part en aquesta decisió tan important per al conjunt de la ciutadania. Llavors s’organitza una comissió on hi participen els diferents sectors socials i partits polítics per acabar de decidir si al llacet li posem ribet daurat o platejat. Es fan una núnio de reunions pertinents i entre tots es pren una decisió per majoria dels allí presents que ha de satisfer a la massa social. A partir d’aquí vénen les rodes de premsa, declaracions en diferents mitjans més o menys afins per presentar aquesta gran decisió que ha comptat amb la participació de les persones que a través dels seus representants socials o de l’entitat corresponent han pres part en un projecte comú que serà bàsic en la nostra societat. Per tirar tot això endavant necessitarem una subvenció que serà la que posarà els diners pertinents per fer-ho realitat. S’agafarà una persona en un procés més o menys aparentment transparent. Ella serà l’encarregada de preocupar-se del ribet, de la cinta, de l’etiqueta adhesiva de la caixa i fins i tot pel material de la caixa. Encara que no ho faci bé no tindrà més transcendència, l’efecte social ja s’ha exprimit el suficient i ja no interessa. Ja es treballarà en un nou element com per exemple la corbata. Però algú ha vist les sabates? Ningú. La gent del carrer tindrà la sensació que estem parlant del contingut i no hem passat del continent. Aquesta versió elaborada sobre una cosa material amb cos tangible també es estrapolable a coses immaterials com la igualtat, l’atur, la cultura, el que queda de Pau Casals o de l’Àngel Guimerà, del Carles Barral, el comerç, la cultura, l’esport, l’educació, l’ensenyament. Un petit apunt que pot servir com a exemple. Aquí a Catalunya fa molts anys que es parla d’immersió lingüística, però realment aquesta dóna fruits fora de les aules?. A quants patis de l’escola parlen català? Algú s’ho ha plantejat això? Alguna cosa està fallant en tot això. És que aquest manual només és aconsellable de cara a la galeria i per a un parell d’eleccions. Més enllà la veritat que ningú garantitza res de res o hem de seguir encarats a la paret per no veure la realitat del dia a dia. Article publicat al Diari del Baix Penedès el 1 d'abril del 2011