Reivindiquem els peatges gratuïts per anar a Barcelona per l’AP-7. De
moment per anar a Tarragona hem
d’apropar-nos a Roda de Barà per aconseguir la nostra fita sense destinar-hi un
sol cèntim. Estem en una cruïlla de comunicació però hem de pagar aquest luxe
cap cop que ens apropem a la capital sense haver de fer tombs i tombs per valls
i muntanyes. La geografia és capriciosa. També demanem que el fet d’anar del
Vendrell a Cunit i viceversa per autopista no ens costi un ral. És un trajecte
domèstic que ja compensarem amb escreix
el dia que haguem d’arribar fins a Castelldefels.
Aquesta situació estratègica ens obliga a tenir tren cada hora per anar a
Barcelona. Una avantatge que tindríem per ubicació resulta que la política de
Renfe ens fa esperar una hora fins el proper.
Si som tan genials i ens agrada tombar i un dia volem fer cap a Reus amb
transport públic, depèn de en quin horari ens movem les línies de transport
podem estar tres hores per arribar a la capital del Baix Camp. Encara que des d’aquí reclamem una gratuïtat
als centres de poder la cosa es va allargant a canvi d’alguna nova
infrastructura o millora que entre tots anem pagant cada cop que ens volem
plantar en cotxe propi a la plaça Catalunya de Barcelona en menys d’una hora.
No ens cal patir perquè en aquesta comarca tenim de tot. En un tres i no
res aquí al cor del Baix Penedès se’ns plantarà el Logis Penedès amb una munió
d’empreses de logística i investigació d’alt nivell que donarà feina a tota la
comarca i part de l’estranger. El que durant uns quants anys va ser cap de
l’oposició per CiU a la Paeria de Lleida ja fa dies que hi treballa de valent
per fer possible el miracle del Baix Penedès que ens traurà de la penúria
actual i dels darrers llocs de la cua de la riquesa econòmica. Encara que crec
que tot això és més miratge polític del quedar bé que no pas per una projecte
amb cara i ulls. El bon jan ha organitzat alguna conferència per explicar els
pobles veïns la magnitud d’aquest futur que tenim a les portes. Per altra
banda, l’alcalde la Bisbal del Penedès també hi està posant el seu granet de
sorra amb altres empreses cabdals per l’economia nacional, però dins un marc
local. No ens cal patir per tot això. Només ens falta saber si abans de tot
tindrem les Madrigueres urbanitzades i gaudirem de trens cada mitja hora al
Vendrell. Ves per on ja som el tercer municipi de la província en nombre de
població i encara ens tenen abandonats de la mà de Déu.
No hem de reivindicar ser els millors perquè si mirem la premsa de la comarca dels darrers 40 anys ja fa dies
que ho som i segurament ho seguirem sent sinó canvien les coses. Només ens cal
seguir per sobre la informació oficial que rebem des de les instàncies
públiques i amigues del poder.
Estem entaforats entre dues àrees
centralistes. Tampoc estan gaire interessades en nosaltres. Tarragona aprofita
les nostres instal·lacions per implantar la seva universitat i Barcelona ens
utilitza com a ciutat dormitori o en
funció de segones residències d’alguns dels seus veïns.
No som el suficient grans per tenir identitat pròpia que pugui exercir el
seu pes. Entre el turisme i el Penedès ens van passant els anys, però hem de
tenir clar que la Costa Daurada té els seus pilars a Salou i Cambrils. La
Vegueria Penedesenca mostra el seu epicentre a Barcelona i és un tema relacionat
amb vi i no pas amb sol i platja. Nosaltres som rodalies de tot plegat i poca
cosa més.
Els nostres polítics no aposten per innovar i seguim en aquesta rutina de
copiar i enganxar intentant quedar bé amb tothom i sense fer gaire soroll per
no molestar a ningú. Seguir aquí quietets com el bon nen que mai es queixa per
no ofendre els seus pares arriscant a quedar-se sense paga de cap de setmana.
De què ens serveixen tenir diputats, senadors i directors generals? Les mocions
als plens són petites queixes en veu baixa que acaben guardades, en el millor
dels casos, en un expedient que els historiadors d’aquí 100 anys estudiaran i
podran fer estadístiques de les cartes als reis de la nostra comarca.
Una comarca que tampoc dansa al mateix ritme i sintonia. Cada poble té la
seva personalitat i pobre d’aquell que gosi tocar la zona prohibida. Una cosa
és voluntat que sempre s’ha de dir. Una altra la realitat que ja ens pot portar
problemes si trenquem les normes.
Mentrestant,
atur, formació, pib, benestar social
són elements que ens mostren la nostra realitat de cada dia, però que la rutina
amaga el suficient sota la catifa per seguir en aquest món idíl·lic on mai
passa res i si alguna cosa succeeix és segurament alguna millora. Mentrestant seguirem reivindicant tenint clar
que no ens faran ni cas. Sinó ho fem amb cara i ulls i mai aconseguirem res amb
cartes oficials als reis i tants ambaixadors desinhibits. Article publicat al Diari del Baix Penedès i a l'EixDiari a partir del 30/10/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada