El món del
reciclatge a casa nostra és molt complicat. Aquí també són els reis de
Catalunya com moltes altres coses bones que tenim amb un percentatge que no
arriba ni al 20% molt lluny de la mitjana catalana que supera lleugerament el
30%.
Aquí al Baix
Penedès es donen molts i variats fenòmens des de la diferència del nombre
de veïns entre l’estiu i l’hivern que
es produeix en les principals municipis del Baix Penedès, doblant o triplicant
la dels mesos més freds.
També tenim el
problema del gran nombre d’urbanitzacions que tenim. A l’estiu estan en plena
forma, però en la resta de l’any, quan
no és cap de setmana pots veure una llum aquí una allà. Una població dispersa
que provoca que els serveis que es
donen sigui més cars que no pas en una concentració demogràfica amb habitatges
amb diferents pisos. Alguns varen veure la nostra comarca com el lloc ideal per
venir a viure en un terreny amb una caseta, una piscineta i l’hortet. La imatge
ideal de molts que s’ha vingut a instal·lar al Baix Penedès. Si a sobre estan
relativament tranquils i a uns preus més barats que a la resta, doncs què més
volem? Al Baix Penedès hi falta gent. Evidentment venien els que no tenien
diners per anar Sitges, Vilanova, Torredembarra o Vilafranca del Penedès. Ells anaven fent sobre la marxa inclús amb
urbanitzacions que s’anaven creant sense ordre ni concert. Els seus veïns fins
més tard no varen veure les conseqüències de viure en aquestes zones tan
econòmicament rendibles sense tots els serveis i amb unes condicions per sota
de les que poden gaudir la resta de la població.
Moltes d’aquestes
urbanitzacions i barris marítims només tenen relativament propers de les seves
llars els contenidors del rebuig. Els altres els tenen situats una mica més
lluny o a mig quilòmetre segons la zona. Alguns no saben ni on són. Ni els
importa tampoc. Ells ho posen tot dins la bossa amb la senzilla excusa que la
resta de contenidors estan massa allunyats. Aquesta frase màgica és capaç de
justificar-ho tot. Quan alguns d’aquests veïns
ja ho tenen tot localitzat després ve un espavilat i ho canvia tot de
lloc. Llavors tornem a començar a
esbrinar on estan amagats i la reacció de la majoria ja tothom la coneix.
El principi bàsic
de tot plegat és que ningú vol els contenidors davant de casa seva, però
curiosament ningú vol caminar per anar a tirar la brossa. Són coses que no
acabo d’entendre. Llavors la situació perquè aquí tots som bona gent és situar
els contenidors en algun lloc i quan algú es queixa, doncs anar a buscar un
altre emplaçament. A vegades sembla que aquests estris de plàstic tinguin vida
pròpia. Al final cansats de donar voltes se situen en llocs que poden quedar
lluny dels ciutadans i avorrits de buscar on s’amaguen la gent ho acaba tirant
tot al rebuig. En el fons pagaran igual i s’estalviaran caminar endebades. Si
la gent que recicla religiosament tingués una reducció en la taxes o encara que
siguin obsequiats amb paquets de bosses on posar la brossa orgànica encara
tindria un al·licient però en aquest país que per 50 cèntims tornem el carret
de la compra del supermercat allà on el vàrem trobar la solució és molt fàcil. Un altre tema són
aquests establiments legals com passa amb els
fotògrafs que els hi fan pagar el doble o el triple del que correspon a
una llar en escombraries a l’any per només
un paquet de brossa al mes. Enutjats
pel que han de pagar doncs adopten una postura rebel davant aquesta greu
injustícia. S’ho cobren a la seva manera. Sense pietat ni sostenibilitat.
Aquí hauria de
pagar realment aquell negoci que genera un volum considerable de residus com
podria ser un bar, restaurant o similar, però alguns com una òptica, els
residus que s’hi poden generar són ben mínims.
Està bé muntar
una festa infantil per ensenyar a les
noves generacions a reciclar, però fins que aquests joves no es dediquin a
seleccionar la brossa encara haurem d’esperar una mica més. Hi ha una llegenda
urbana que afirma que la brossa s’ha de llençar entre les 20 i les 22 hores.
Algú ha vist darrerament algun cartell
d’aquests en els contenidors? Un tema difícil per posar fil a l’agulla, en una
comarca amb moltes realitats paral·leles que molts cops estan ben distants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada