Molta gent fa
país i es dedica a comprar al seu poble o al del costat quan el producte està
fora de la seva oferta més propera.
La solució per
ajudar al petit comerç d’un poble no passa només per descomptes o petites
gratificacions en els impostos. El problema del Vendrell i altres localitats és
que estem majoritàriament amb una població de pocs recursos tret d’uns quants,
els de sempre. La majoria d’aquests escollits al llarg de la història no ha
treballat a favor de tota la ciutadania de la localitat, sinó que ha apostat en
el millor dels casos pel bé del clan. Aquests quatre són els que han remenat
les cireres al llarg dels segles ja sigui des de les institucions públiques com
privades. Cadascú feia el seu paper perquè tot quedés igual encara que t’anunciessin
una autèntica revolució amb manifestacions incloses. Els quatre de sempre es
repartien el pastís i la resta de gent calladeta mirant com els de sempre feien els seus negocis ja sigui en
el món de la construcció, financer o empreses que eren contractades per la
majoria dels amics per no deixar créixer la resta.
Hi ha una dada
prou important que no acostuma a aparèixer en les rodes de premsa i altres
convocatòries públiques. Això del ple anual del ROM sobre l’estat de la vila
sembla ser que mai és farà per tant tampoc pot sortir en aquest marc, però
sortosament si que el tenim al Google que és un dels grans poders d’aquest món
globalitzat. Si hi donem un cop d’ull a les dades de l’Idescat el Vendrell,
l’any 2013, ocupava el lloc 172 en rànquing català de renda per habitant al
Principat amb 13.400 euros per persona i any. Un cop més estàvem a la cua en
una mostra de 211 localitats on només participaven les de més de 5.000
habitants. En les darreres posicions trobàvem
municipis del Delta de l’Ebre com Alcanar, La Sènia, Ametllla de Mar i també
Ulldecona en un altre àmbit geogràfic. Els darrers 8 últims estaven per sota
els 11.000 euros. No cal dir que els primers del rànquing era Sant Cugat del
Vallès amb 20.500 i Sant Joan Despí amb 19.900 euros anuals per habitant i any.
Per altra banda a Calafell, Calafell estava al número 165, amb 13.600 euros per
any i habitant un lloc abans que Cunit amb la mateixa quantitat.
Aquesta és una
dada prou significativa i explica la nostra situació des d’un punt de vista
econòmic que és un dels pilars de la nostra societat. El problema és que la
gran majoria de gent del Vendrell ha d’utilitzar els mitjans més econòmics per
subsistir. No ens calen ni grans campanyes de productes miraculosos en tots els
sentits, sinó la clau de tot plegat aquí és el preu que tingui aquesta oferta.
Si la relació qualitat preu és bona doncs pot tenir bona acollida i si a més és
econòmic doncs pot arribar a triomfar.
La majoria de
gent ha de comprar segons la butxaca i no es pot permetre el luxe de tenir un
nivell de vida que la seva economia no li permet. Per això es pot entendre la
força que tenen els basars xinesos a casa nostra, la molt bona acollida
d’alguns bars i restaurants que rebenten preus tot i que no sempre el que se
serveix ofereix una qualitat mínima. Evidentment que la gent amb recursos ja té
els seus llocs on anar i comprar, però entrar en aquest món és molt difícil per
un que no sigui VTV (vendrellenc de tota la vida).
Aquesta és la
nostra història en un poble on molts han de marxar per poder treballar perquè
aquí hi ha poca oferta de feina. En una vila amb moltes realitats, però on el
fracàs escolar i l’atur hi tenen molt
forta petja i on els 200 habitatges 200 ocupats és el estan a l’ordre del dia.
Alguns amb inquilins respectables i altres una mica més revoltosos, però on els
guettos socials encara estan es poden veure ben clarament.
Per solventar
això, cadascú hi té una tasca. Des de les administracions públiques dotar als
treballadors del sou que es mereixen no seguim omplint aquest país d’auxiliars
administratius amb tasques assignades per estalviar uns diners que potser
després es malgastaran en piscines fetes sense cap criteri o finançar partits
amb quatre gats. Els escollits de sempre ho ha tingut més fàcil. Descartar des
de l’administració aquests contractes que amb la meitat de l’atur i la meitat
de l’administració fas una jornada completa perquè això és una presa de
ple. Un primer pas és que les
administracions abonin el que correspon a cada treballador i no cal anar a
pidolar a ningú res que no els pertoqui per llei. No cal anar a l’Àfrica a
buscar injustícies, aquí també en tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada