Els nostres
governs de petit o grans format darrerament posen mans i mànigues per celebrar
les dates del calendari amb una pòsit d’igualtat social d’una manera que no
estàvem acostumats fa quatre dies. El Dia Internacional de la Dona, el dia de
la no Violència Domèstica, el dia del Treballador entre d’altres serveixen
perquè aquí fem una catarsis i tots ens posem la màscara d’innocents i de tenir
un passat i un present sense cap tipus màcula. Fem grans discursos en un gran
dia guarnits per celebracions de tot gust, però el dia de demà ja ningú es
recorda de res. La nostra tasca és fer el paper davant la societat i grans
mitjans, però al dia següent tot torna a la normalitat. Ja no toca. Ja tornarem
a pensar en com tornar a alliberar-nos dels pecats de la nostra consciència el
proper any amb altres activitats i propostes per a petits i grans.
Ja està bé que
ens prometin la igualtat laboral quan saben que no la volen fer fer. Ja n’hi ha
prou que ens prenguin el pèl d’aquesta manera. La seva intenció és mantenir
l’estatus d’uns pocs perquè encara que sembli que hi hagi molts canvis al final
tot continuí igual sense que hi hagi
cap petita variació que pugui afectar l’estructura bàsica i la situació
privilegiada d’uns quants escollits per la versió humana de Déu. No ens calen
tècnics professionals que justifiquin
els canvis d’una manera raonable, simplement gent de la corda que signin
informes absurds sense solta ni volta amb l’objectiu de moure ni una peça de la
pura rutina establerta fa dècades. Un somriure. Una pregunta sense resposta i
aquí tothom sap qui té la paella pel mànec.
Seguint la
perversa política de posar una entrevista personal al final d’una prova i
comprovar que els que han tret pitjor nota en les proves anteriors, al final
per obra i gràcia divina aconsegueixen la plaça amb una prova tan objectiva com
una entrevista personal.
Preparar
oposicions en què massa cops quedaran desertes perquè cap aspirant ha assolit
la puntuació desitjada. Potser millor que hi hagi molts aprovats i al final es
quedin els millors i la resta a una borsa de treball que no pas deixar la plaça
amb el cost econòmic i pèrdua de temps que això comporta.
Els grans valors
dels segles anteriors apuntaven a què la gràcia és valorar les persona segons
les hores asseguda en un cadira amb un boli i una llibreta a la mà, però
aquesta teoria juràssica ja fa segles que està superada.
La gràcia és que
algú posi fil a l’agulla amb una relació de llocs de treball per saber que ha
de fer tothom i quina retribució econòmica li correspon per la feina i
responsabilitats que assumeix en la seva tasca laboral. Aquesta és la nova
fita. Valorar la productivitat pel temps esmerçat a la feina és com comprar-se
un cotxe només basant-se amb el color de la xapa i prou. Hi pot haver moltes
sorpreses positives i negatives també.
El present i el
futur actual és mourés per objectius
generals establerts amb unes directrius
clares per arribar a la fita. Saber on va tot el vaixell i cada peça des del seu
lloc de treball quin paper hi té en aquest objectiu global.
Posar
coordinadors en aquest trajecte és una cosa fàcil quan tota la tripulació està
ben organitzada des de baix de tot, però sinó només serveix per augmentar les
diferències salarials entre els dos extrems sense una clara justificació ni
raonament. Cadascú és important amb la seva tasca dins el total. No per fer més
reunions insubstancials s’avança més. No s’ha de premiar sempre el davanter
perquè si el porter no complís amb la seva obligació de res serviria tenir una
davantera cinc estrelles molt ben pagada quan a la defensa fa anys que demanen
un mínim reconeixement promès any rere any i òbviament sense complir.
Mentre els qui
somrient davant les càmeres dels mitjans de comunicació brindin amb una copa de
cava per algun d’aquests valors universals tan nostrats últimament obviant
sistemàticament que cada dia és el dia de l’home i de la dona treballadora. No
només hem fer el paper un dia l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada