El Grup de Teatre Inestable del Vendrell va presentar el passat dissabte el
seu darrer muntatge. Ara tocava riure i anar desmuntant tots aquests valors
socials que fan més pena que glòria en una societat que es va desmanegant de
mica en mica. L’excusa era “Cal dir-ho?” d’Eugène Labiche, Alfred Duru i Jean
Laurent Cochet una peça original francesa de finals del segle XIX que retrata
aquesta aristocràcia en una farsa on tothom hi juga almenys dos papers ben
definits encara que aquesta moral sembla que ha de tapar les vergonyes
d’aquesta segona opció vital.
Aquesta és una representació que dura quasi dues hores, però en cap moment
es fa gens pesada, una duració arriscada, però la veritat és que el temps passa
molt ràpid. Un teatre de la Lira plena de gom a gom ha gaudit en aquesta
comèdia amb tots els personatges que són una sàtira del seu paper social,
evidentment és nota clarament en els vestits i el maquillatge que està molt ben
triat i repartit entre tot l’elenc. Una comèdia divertida amb un gran actor
principal que destaca una mica sobre la resta. El gran Enric Batlle aconsegueix
portar a terme un dels millors treballs teatrals de la seva dilatada
experiència sobre els escenaris. En algun moment m’ha recordat a Polònia quan
imitaven al Tomàs Molina. Aquest paper entre detectiu banyut i presumpte amic
fidel li vam com anell al dit. Fa un treball molt bo, la veritat que és un dels
pals de paller de tot el muntatge. Evidentment també vull destacar un gran
treball d’Hermini Caballero com a Marquès i com no Jaume Alsina també li dóna
aquell toc personal que caracteritza els seus personatges, però amb encert i
gràcia. A altres actors com el Joel Buira, doncs compleixen amb el seu
personatge i li treuen partit, però sense arribar al nivell de l’Enric Batlle
que el broda. En l’apartat femení, les actrius també li treuen el suc al seu
paper, en especial la Mònica Tutusaus que també el posa en el seu lloc.
Una gran obra que s’ha de valorar en tot el seu conjunt i aquí hem de donar
les felicitacions als seus directors i a l’elenc en general que han sabut
traduir el missatge del text original i ho han sabut comunicar al públic i
aquest ho ha captat. És una obra divertida amb moments molt enginyosos, com
quan s’imita a la Lloll Bertran en el seu paper de Vanessa o quan també adaptat
al present quan es comenta alguna formació del panorama polític actual. El
decorats i el quadre del final estava
també molt encertat i tot responia a una línia general que és la gràcia
d’aquest muntatge.
Una gran farsa que reparteix molts somriures durant tota la
representació amb algún moment genial que fa que els 120 minuts passin volant.
Només em queda felicitat a totes les persones que ho han fet possible i
enhorabona per aquest gran resultat i molta merda. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada