Cada dia que
passa assimilem coses que potser no haurien de ser normals, però de mica en
mica s’hi van tornant. Això és una cosa que ens hauria de preocupar. Un dels
fets és que un col·lectiu important de joves que van a l’institut o a la
universitat ja tenen el consum de porrets com un a cosa totalment normal i
tolerada. Abans hi havia moments al llarg de l’any que es veia una certa pràctica,
però ara aquest element d’elaboració pròpia ja forma part de les nostres
rutines i ningú hi pot fer res per trencar aquest hàbit establert en el nostre
dia a dia.
Un altre de les
normalitzacions que ens hauria de preocupar perquè fa que moltes persones es
preguntin perquè són tan burros de seguir el sistema tradicional. Aquest és
l’ocupació de pisos. Realment ja ho tenim assumit com una cosa tan habitual que
no ens escandalitza. Llavors els que estan pagant lloguer o hipoteca acaben
creient que no cal complicar-se tant la vida pagant cada mes religiosament al
banc per una cosa que al cap de 40 anys potser anirà a nom teu si ho pots
acabar pagant. 100 euros i pots escollir en el mercat alternatiu i bones
ofertes en els subministraments.
Un altre de les
històries que tenim ja més que assumides és l’ús que fem de la xarxa per
aconseguir material audiovisual per als nostres televisors, reproductors de mp3
i el que faci falta. Evidentment encara hi ha gent que no sé perquè va al
cinema potser perquè ho pot veure en pantalla gran, però la resta és molt fàcil
d’aconseguir i d’una forma totalment gratuïta. Evidentment això funciona
perquè les grans empreses telefòniques
treuen partit a tot aquesta xarxa de pirateig d’una manera indirecta.
Un altre element són això de colar-se
gratuïtament en els trens. Evidentment, al final moltes persones que compraven
el bitllet religiosament acaben practicant aquest esport que si algun dia
t’enxampen doncs pagues els diners i encara hi pots tenir beneficis perquè en
rodalies hi ha menys revisors que cabines telefòniques a la via pública.
El nostre dia a dia està canviant a ritme de microones. Això que un
diumenge d’estiu en un poble costaner la gent anava a la platja ja ha passat a
la història. Avui en dia molts són els que aprofiten aquestes hores del vermut
per anar de compres en alguna gran superfície i poder comprar per tota la
setmana. Fa anys només hi havia una botiga al Vendrell que ja feia un mena de
servei 365 dies a l’any, però els preus eren una mica més cars que la resta
d’establiments, però evidentment tot tenia un preu.
La normalitat afecta a llocs tant sensibles com aquestes feines de 6 mesos i al carrer que és el que es porta.
Trobar una feina fixa amb un salari de més de 1.000 euros és una cosa que costa
bastant. Llavors l’empresa pública ha volgut fer el paper de gran salvadora de
la situació actual i el que fa són contractes amb joves de 6 mesos i després al
carrer. En la immensa majoria dels casos cap d’aquest contractat tornarà al
mateix lloc i seguirà buscant aquestes ofertes de sis mesos amb l’excusa
d’agafar experiència per una feina. Una gran mentida, t’hi pots tirar 10 anys
agafant practica per acabar de caixer en un gran supermercat que cada dia és el
somni de moltes persones perquè les alternatives no són gaires positives.
Aquest és la
nostra realitat que tenim a casa nostra. Ens estem acostumats a moltes coses
que no acaben de ser normals de tot o potser si que ho són, però l’herència
dels anys anteriors pesa massa perquè les acabem d’assimilar d’una manera
raonable. Llavors estem en aquesta època de transició que potser en els propers
anys s’acabarà regularitzant i ja ningú serà tan burro de pagar el pis d’un
lloguer i podrà fumar un mai entre classe i classe mentre el professor canvia
d’aula. Petites històries que estan entrant en la nostra rutina i nosaltres
estem aquí mirant com tot això està evolucionant i la cosa es va assimilant i
al final el de tota la vida passarà a ser un anacrònic perquè serà tan burro de
comprar un bitllet del Vendrell a Sant en tren quan ja pocs practiquen aquesta
obra social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada