L’altre dia vaig
anar a comprar una barra de pa en una fleca del centre del Vendrell i estaven
discutint de la manera de com avisar a la gent que el proper dilluns dia de
Sant Joan tindrien tancat. Jo els vaig comentar que el més senzill era
col·locar un cartell al vidre informant d’aquest fet. Llavors la noia
responsable de la botiga em va mirar amb certa incredulitat i em va deixar anar
que la gent avui en dia no llegeix.
Realment aquest és
una realitat ben palesa a casa nostra o de mica en mica la imatge està agafant
el protagonisme que li pertoca en el grau de presència en la nostra societat. Una mica la culpa de
tot això és l’excés que tenim d’informació que arriba als nostres àmbits.
Actualment arriba més informació en un dia de la nostra vida que podria rebre
un vendrellenc del segle XV que fes una vida normal per dins del recinte
emmurallat. La resposta humana és ben clara, en la gran majoria de casos la
gent només mira els titulars de la informació. Si la cosa apunta un mínim
interès es passa als subtítols i si la cosa encara ofereix garanties anem a
buscar el que diu la foto si la trobem. El proper pas és el text de la notícia
que en la immensa majoria de vegades passa desapercebut encara que el comptador
hagi registrat 100 visites d’aquella notícia.
Alguns mitjans de
comunicació juguen amb el principals valors que tenen a la seva disposició com
són la imatge que s’adjunta i el titular de tot plegat. Si es troba una bona
raó doncs hi pot haver sort, però si es falla en aquests pilars la notícia
passarà totalment desapercebuda.
Les xarxes socials
ens han saturat d’informació, llavors hem de ser capaços de posar en les menys
paraules possibles la quantitat màxima d’informació..
Cada dia és més
veritat que una imatge val més que mil paraules. Si una polític vol dir alguna
cosa als seus administrats, el millor que pot fer és fer-ho a través d’una
imatge, un vídeo amb uns primers segons impressionants sinó molt possiblement
la cosa quedarà totalment fora de cobertura per als principals possibles
destinataris. Enviar avui en dia una carta a un col·lectiu i que se la
llegeixi és un mètode totalment obsolet. Des del punt de vista del protocol pot
quedar molt nostàlgic, però a efectes pràctics ha quedat totalment fora de
cobertura.
Ja s’han acabat les
pàgines de grans diaris com la Vanguardia de fa unes dècades on en un papers
immensos et trobaves moltes lletres en tots els cantons on s’explicava tots els
detalls de qualsevol notícia. Estem en l’època de la imatge i el vídeo. Aquests
són els camins més segurs per arribar als objectius, però també s’ha de saber
buscar uns elements temptadors perquè la gent ho llegeixi perquè avui en
dia el lector escull allò que vol, ja
no s’imposa.
Hi ha polítics que
poden estar tres hores parlant sobre qualsevol cosa sense dir res de res
absolutament. No trobaràs en el seu discurs res que els impliqui en un objectiu
concret en unes termini marcat. Comencen a parlar de grans valors i aquí
comences un camí galàctic que no saps on et pot portar, però que al cap d’un
parell de minuts la majoria d’oients ja haurà canviat el canal i estarà en
altres móns que li resultin més interessants i palpables..
Fa uns quants anys ens
havíem de conformar amb dues cadenes de televisió i unes poques de ràdio. Avui
en dia hi ha un món infinit a gust del consumidor que és qui tria el que vol i
no pas al revés com passava fa 40 anys que el marge de maniobra era mínim.
Abans el teu món també era molt petit, ara et poden interessar els cangurs
d’Austràlia i la lliga xilena de futbol i hi pots arribar d’una manera o altre,
no hi ha fronteres en el món de la informació, però aquestes les conservem
simbòlicament per moltes coses, però la societat cada dia és més àmplia i més
variada. Escriure cartes és tan útil com regalar cd’s, fer fotos en carrets de
24 o portar els diners al banc perquè et donin molt d’interès en una compta
corrent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada