Una dels aspectes positius de la pandèmia ha estat la difusió pública dels
plens municipals en la gran majoria de municipis. Fins ara aquest privilegi
només estava reservat a un seguit de municipis més grans que tenien la sort de
gaudir de televisió pública o almenys ràdio municipal. Durant aquest any i
escaig per la xarxa s’han pogut seguir tot tipus de plens d’altres consistoris
amb menys recursos. El ple hauria de ser la Champions de la política, allí on
es tracten els temes més transcendentals de la gestió municipal, però ja fa
dies que s’han convertit en un pur tràmit on alguns polítics, i en especial
abans de cita electoral, fan una mena de discurs de campanya electoral. Els plens
tenen unes claus importants que cal conèixer per saber en tot moment què tens
al davant. Primer de tot en la immensa majoria de casos cada formació o
coalició política vota a l’uníson cada punt d’aquest plenari. Algunes vegades
quan és una cosa trivial es deixa llibertat de vot entre els membres del
partit. Quan per coses de la vida hi ha
un empat en el plenari, el vot de qualitat de l’alcalde decideix per quin
costat es decanta la balança. La part més avorrida de tot plegat és que molts
cops ja saps com acabarà la votació. Seria la mateixa situació que quan veus un
partit de futbol sabent el resultat final.
En el ple poden tot tipus de propostes. Algunes de tràmit. Altres que poden
ser viables. També les que es posen en
competències d’altres administracions o simplement algunes que només es poden
realitzar amb la participació de forces immaterials.
Al final el més interessant de tot plegat acabar sent les precs i preguntes
on la gent preguntar el que vol i el polític pot respondre en la mateixa línia.
Ja ho sabeu. Hi ha moments genials, però
la majoria de vegades estan al nivell d’una telenovel·la turca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada