dijous, 5 de maig de 2022

Rectors, una espècie protegida

 

 

 





 

Una dels problemes que tenim a casa nostra des de fa dies, però amb la pandemia s’ha agreujat una mica prevenint el que ens espera en els propers 10 anys és la manca de capellans a les nostres parròquies. En prou feines tenim per anar cobrint els oficis bàsics de precepte de la majoria de municipis de casa nostra. Alguns ja han quedat fora de cobertura, com Sant Salvador de mar que després dels decessos dels responsables d’aquesta parròquia vendrellenca que en els moments de Setmana Santa és quan registra una millor afluencia.

Fins ara aquesta mancança s’ha anat alleugerint per l’arribada a les nostres contrades de fa unes dècades, de rectors provinents d’altres latituds que de mica en mica han anat integrant-se perfectament en la nostra societat. Aquesta carència  quan més es manifesta és en el moment de les grans celebracions anuals com poden ser Pasqua i Nadal on el mossèn de torn ha de fer mans i mànigues per donar un servei bàsic en els seus oficis diaris, algunes de les quals multipliquen quantiosament el nombre de fidels. Tot això afegit que hi ha moltes segones residències a casa nostra provinents de l’Aragó on, teòricament, no coneixen gaire el català. 

Evidentment el problema és molt genèric  i està en la base dels principis de l’església tal com la coneixem actualment. Esperem que algún dia els màxims responsables de la fe catòlica obrin les portes a la dona per donar-li els mateixos atributs que als descendents d’Adam. A vegades ha semblat que amb aquest Papa argentí alguna cosa s’ha mogut, però la veritat és a banda d’algun petit globus sonda sense més transcendència la cosa ha quedat aquí sense cap moviment clau.

L’església avui en dia salva la seva imatge per aquests aspectes populars que l’hi donen  vida a casa nostra. Hi ha presumptes creients que tret de bodes, batejos, comunions i enterraments poques vegades s’acosten a una església al llarg del calendari litúrgic. Aquesta versió popular que sempre ha estat unida a l’església, però que hi ha representants dels clergat que no els acaba de fer el pes perquè els seus vincles amb aquesta estan més dins el “postureo” que no pas una altra cosa. El fet de les bodes civils i el funcionament dels tanatoris també ha provocat un important descens en aquests tipus d’usuaris que és un terme molt més apropiat que no pas fidels.

Per altra banda, es va veient com altres espais religioses es van deixant veure a casa nostra, no cal que parlem de les mesquites. Hi ha força temples protestants i ortodoxes en algun punt de casa nostra i que molts cops ens passen totalment desapercebuts. Un nombre considerable de fidels ben clenxinats un parell o tres de cops a la setmana participen en el Salon del Reino de les seves activitats religioses.

L’avinguda de gent d’altres contrades també ha donat empenta al creixement d’aquests santuaris que serveix d’espai social de trobada i suport per als provinents d’un mateix indret.

La religió católica no s’ha volgut adaptar als nous temps i això ha generat en el seu interior que apareguessin lectures força contradictòries de com ha de ser el seu futur. Uns aposten clarament per seguir els fidelment preceptes de l’església, sense moure una coma en el seu funcionament i altres són partidaris d’una actualització d’alguns dels seus preceptes com el paper de la dona per donar aquesta imatge que necessita actualment l’església catòlica com a símbol de modernitat. De moment, els primers són els qui van portant la veu cantat i els segons segueixen mantenint les seves postures, però no es veu que els grans jerarques de la religió facin grans canvis per aquesta transformació de la que ja fem tard.

Per tot això, els catòlics cada dia estan més satisfets de la missa televisada que poden seguir des del menjador de casa, sense necessitat d’anar enlloc. Si no es fa alguna cosa, Aquest és futur  que per força guanyarà adeptes, mentrestant la resta de religions aniran ocupant l’espai deixat per aquest dins l’espai religiós d’un país. Temps al temps