Ens estem
carregant l’essència de la joventut en aquest model de societat que tenim que
anem forçant a les noves generacions a convertir-se en col·leccionistes de
títols i diplomes mentre van avançant per la vida.
Queda lluny
allò que nosaltres practicàvem al sortir de les classes que era compartir una
estona de jocs amb els amics i parents, divertir-nos simplement i passar una
temps al carrer amb un entrepà de pa amb d’oli i sucre i anar fent.
Teníem quatre bastons mal formats que es podien convertir en porteries de
futbol i en un moment donat transformar en fusells d’assalt als locals més
segurs del món. Érem els reis dels carrers. No necessitàvem portar cap
samarreta oficial de cap equip de primera divisió, perquè alguns dies ens
aixecàvem més defenses que davanters. Nosaltres anàvem mutant amb el pas
dels dies.
No sabíem ni
que existien els psicòlegs, perquè en aquelles trobades sota un pis fresc es
parlava de tot i de mica anàvem aprenent totes aquelles coses tan necessàries
que no estan als llibres i si ho pots trobar el seu llenguatge resulta massa
recargolat per aquestes joves ments.
No necessitàvem
els mòbils per jugar perquè en prou feines a les cases més riques de la vila hi
havia un telèfon amb un marcador rodó que més d’un cop et sortia una persona
desconeguda perquè no havies fet correctament el recorregut del dit que
marcava.
Cada dia
quedàvem a una hora i a un lloc. No necessitàvem res més perquè tothom sabia on
ens podia trobar. No passàvem cap segon davant de cap teclat, encara
s’havien inventat. Teníem una petita televisió en blanc i negre amb dos canals
que ens permetia estar a l’aguait de les notícies del món o seguir el procés e
la cria del òs polar en un parc de Rusia.
Tots teníem
molt clar que qui manava eren els nostres pares i els professors. Hi havia una
línies vermelles que no es podien traspassar, però mai podíem faltar el
respecte i menys als pares. Ens podien castigar sense sortir de casa i
això podria ser una greu tortura sense poder formar part d’aquesta
universitat de la vida que teníem en una plaça tres carrers més amunt.
Llegíem perquè
ens agradava llegir i escoltàvem la ràdio on es podia escoltar de tot una mica,
no com ara que tot està comprat i hi ha molt poques emissores realment lliures
de punxar el que vulguin.
Quan tocava
entrar en el món del treball hi havia possibilitats de fer-ho amb una escala
que començava per baix i podries anar pujant segons l’empresa. No com ara que
hi ha moltes empreses que viuen de contractar joves en practiques que seran
substituïts per uns altres de la seva condició produint una greu frustració en
les seves vides professionals perquè veus que han estat enganyats un cop més en
nom de noves experiències. Empreses que viuen per anar filtrant tots aquests
joves que queden pel camí de la seva formació i els ofereixen contractes de
pràctiques temporals.
Uns joves que
els varen prometre mil històries i a mesura que van passant per les diferents
etapes van veient que tot es fum que darrera grans noms d’assignatures hi ha el
mateix que fa uns anys amb un llibres plens d’estadístiques i colors amb un
llenguatge políticament correcte que no ens vol dir res.
Uns joves que
veuran hipotecada la vida de fills i nets i no acaben d’entendre perquè uns
ocupen pisos i no els passa res i altres estan pagant un munt d’anys per un pis
que potser d’aquí 20 anys estarà afectat per una nova carretera.
Joves
necessitats de psicòlegs que no saben ni on van ni que volen en que l’absurd és
el gran protagonista de la nostra realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada