En l’evolució
de la vida, a vegades les coses més senzilles que ens toca fer passen a ser
importants i en alguns casos fins i tot a curioses. Abans teníem dues mans que
les portàvem lliures o entaforades en alguna butxaca. Doncs fa un anys que
aquestes mans han passat ha estar sostenint alguna pantalla, davant nostra,
preferiblement un mòbil, mentre amb la incorporació de la vista a aquesta
complicitat digital, trobem una nova espècie humana en els nostres carrers i
places, estic parlant dels zombis, persones o víctimes del mòbil que es mouen
pel nostre teixit urbà amb rapidesa sense mirar gaire on van, guiats perquè de
tant en tant aixequen el cap i veuen com està el panorama.
Un Dia Sant
quan ja es comença a olorar el flaire de matafaluga i la gent van vigilant
el bacallà pel divendres a taula ens va deixar un
vendrellenc de soca arrel, en Josep Manel Piñol, una persona llesta, discret,
intel·ligent, pencaire, responsable, familiar, sociable, afable, bona persona,
amb principis que mai havia tingut cap ganes de ser el president de cap entitat
i coma molt a la Junta que tot anés bé a donar un cop mà que els càrrecs de més
amunt no eren per ell i així ho va acomplir en els seus 79 anys de vida.
Una mort ràpida
sense donar temps als acomiadaments, ni darrers moments en vida que tothom
recorda. D’una manera ràpida i discreta com era ella va entrar en aquesta nova
vida, ben aviat ja deuria anar a buscar als seus amics de l’altra banda per
anar a veure la processó del silenci vestit d’armat i segur que estarà allà ben
plantat com sempre, però pocs el podran veure.
Més endavant ja
anirà amb els col·legues traspassat del Cabrot per posar-se al dia d’aquesta
nou món, vigilant que tot vagi bé al Vendrell i en especial al seu estimat
carrer Montserrat el mateix nom que la seva senyora un nom clau en la seva
vida.
Una parella que
va entendre que un fill menor d’edat s’anés amb quatre peluts per la geografia
catalana amb un cotxe a fer concerts en català fins a les tantes de la nit amb
cançons on hi havia crims, “flais” i d’amor d’estiu. En aquell temps no era
gens fàcil fer aquest esport per la geografia catalana buscant bolos i anar
estudiant, però ells sabien primer s’havien de formar i així ho varen fer.
Ningú els hi va donar res, però res, però gràcia es que van tenir tot el suport
dels seus pares i germans.
Hem perdut un
homenot del barri del carrer Montserrat que formava part d’aquest elenc que va
a tot arreu sempre que valgui la pena. Una persona sempre et preguntava com
anava si hi havia temps i es podien compartir quatre paraules. Una persona
tranquil·la, sense estridències de bon rollo amant d’amics i família. Una
persona que formava part de l’”Sky line” del Vendrell i sempre ens veiem en
aquesta ciutat que viu com un poble.
Un bon cel i
pau als homes de bona voluntat com ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada