Som tan rics
que ens passem les hores per trobar l’oferta més barata i la benzinera amb el
preu més econòmic. Som tan rics que el principal poliesportiu que utilitzem és
la via verda que uneix el nucli urbà amb les platges. Som rics dels que busca
carnets i abonaments per intentar pagar el menys possible quan ens hem de moure
amb transport urbà.
Som tan rics
que el primer que preguntem davant un restaurant és a quin preu està el menú.
Rics d’aquells que van entrant per internet per anar comprant on line tot
aquelles coses que et sortiran més cares en una botiga convencional.
Som rics i
apostem pel menú més econòmic d’un seguit de bars.
Aquesta
democràcia no la toca ni Déu. Estem vivint en la dictadura de la misèria, de la
fita de superar el cap de mes. Tot ens torna obedients i submisos fora de la
taula de casa o amb una calcotada amb els amics. Són poques aquelles persones
que es puguin donar el luxe d’estar uns mesos o uns anys sense treballar.
Aquests ja no els interessa fer cap
revolució perquè sembla que ho tenen tot. En canvi en entitats públiques i
privades cada dia són menys els que diuen ja n’hi ha prou i fan vaga. No ja
pels diners que perdran aquells dies sinó perquè se sentiran mal vistos i
aquests somnis de superació i augment de sou es poden veure estroncats per no
seguir les directius del líder espiritual.
Fa uns anys la
gent era pobre, però no depenia tant com ara de moltes comoditats que ens
obliga tenir uns rolls que potser no són necessaris.
Recordo a casa
quan no tením ni telèfon ni cotxe i la veritat és que vivíem i potser més
feliços que ara amb tantes necessitats creades com les tauletes i assegurances
per tot i més.
Abans érem
pobres, però els diumenges potser anàvem a fer un vermut o jugar. Ara que som
rics ens passem el diumenge al matí comprant perquè no tenim temps entre la
setmana entre una cosa i un altra.
La gent no
estudiava tant però sabia més. Ens hem inventat aquest món de titulitis i la
gent cada dia penja més diplomes al passadís de casa i sap menys.
Cada dia tenim
quasi la mateixa oferta cultural que diumenge, però altra banda, per moltes
persones cada dia és dilluns. No parlem dels treballadors que treballen 7 dies seguits amb la setmana amb un
contracte de mitja jornada o en practiques.
Som rics i més
rics quan ens toca en una setmana fer un creuer amb un munt de parades i
arribem a casa exhausts pels horaris que hem fet per aprofitar el temps. Tenim
moltes fotos que ja classificarem.
Som rics i
volem que els nostres nens siguin advocats, però sempre ens recordem de les
minutes que ens passa el mecànic, el lampista i fins el tot el que poda els
arbres. Moltes d’aquestes professions avui en dia donen més les de lliberals de
tota la vida.
Seguim endavant
marcats pels crèdits, l’euribor i les hipoteques que fan que la nostra tingui
cert color, encara que sigui fals i amb quatre gotes marxa.
Seguim endavant
esperant que la mort no ens visiti en la cua d’algun servei d’urgències o al
mig del carrer esperant la reacció humana de les persones.
Aquesta
situació és ideal perquè les apostes polítiques i sindicalistes més arriscades
vagin perdent poder i tot es vagi convertint en una mena de pensament únic amb
petites variants però que difícilment poden posar en qüestió l’essència de tot
plegat perquè aquesta canvíi una mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada