La política
fàcil és vendre a baix preu unes poques entrades dels teatres i auditoris per
als col·lectius més vulnerables de la vila. A banda tenir uns detalls amb el
públic assistent com posar unes pantalles amb les diàlegs dels actors perquè
les persones amb problemes de sordesa hi puguin tenir accés amb més facilitat.
Però les
persones que hi podran accedir seran unes privilegiades. Primera perquè a casa
seva s’ha assabentat que ho fan. Segona, saben on tocar per aconseguir els seus
drets i tercera compleixen uns mínims que afavoreixen aquest gaudi.
Ara només ens
cal pensar amb les persones que estan amb aquest col·lectiu i que potser algú
s’ha assabentat i tot, però pels seus recursos no es poden moure de casa perquè
potser no tenen ni papes i no tenen un borrall de la llengua parlada a
l’escenari.
La política
fàcil es donar hores a benestar social per a veure que es pot fer. Però i totes
les persones que no tenen la sort de tenir ordinador, mòbil o wifi per poder-ho fer i o simplement no tenir
ni idea de com entrar en aquesta burocràcia bàsica per aconseguir un pis de
lloguer. Pel camí ens hem deixat molta gent que no arriben a aquests mínims.
Aquest any Jove
Baix Penedès ha complert 30 anys. Jo el conec des de dins i fora. Quan va començar
la seva tasca principal era tenir el carnet d’estudiant, el d’alberguista i anar un parell de cops per temporada a la
neu. Avui en dia aquestes coses es poden aconseguir des de la parada del tren
amb un mòbil i una mica de wifi pública.
S’oblidava dels principals problemes dels joves i estava muntat pel
gaudi de les noves generacions amb el temps aquesta idea inicial ha quedat
obsoleta i s’ha adaptat als nous temps i cada cop es treballa més a favor
d’aquests joves que van sorgint del ramat global i van entrant en la
marginalitat incerta.
Cada dia hi ha
més gent gran aparcada a casa seva perquè les famílies d’abans s’han
desmanegat. Ara ja no tenim les tres generacions sota la mateixa teulada i
mentrestant els fills estudiaven, els pares treballaven i els avis gestionaven
les feines de la llar.
Ara tothom se
les ha de combinar com pugi en una societat que tendeix a pis per persona i
fill. S’han acabat els 4 habitacions amb vistes al mar. Ara el nostre present i
futur és l’àtic amb cuina menjador i petit dormitori.
Els preus pugen
i tothom estira fins el que pot. Doncs al final la cosa salta però toca
aguantar. Els bitllets cada dia es veuen menys i la gent encara que sigui per
comprar llumins per encendre un cigar aposta per pagar amb el mòbil o les targetes
que ho fan tot una mica més controlable.
Per combatre la
resta de coses tenim assegurances que ens poden cobrir quasi tot de la llar,
inclòs els aspiradors que li pots treure més rendiment i allargar la seva vida
útil.
Ens permet fer
petites caramboles amb aquests diners que ens donen per una cosa fora de lloc
abans de temps. Potser no tornarem a comprar una rumba, però podrem renovar
estock de begudes espirituals del menjador.
Pensa que la
societat que es mou és com passa al Vendrell que si fas un acte guay pots
arribar a els 1.000 persones,però que s i saltes esquems pots aconseguir fites
com va pasar amb el de Camela fa un parell d’anys.
Els reptes dels
nous govern es entrar en aquests sectors perquè acabin integrant aquest nova
Vila.
Perquè la gent
practiqui esport ha de tenir preus populars, sinò al final el que fas es donar
vidilla als de la competència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada