El problema no és la immigració

Estic d’acord que molts problemes de casa nostra no és la immigració sinó les polítiques d’aparador que es porten a terme. Per sort o per desgràcia la majoria de persones que entren en aquest tros de la Península Ibèrica es queden aquí. Evidentment el gran problema de l’ésser humà és que de tant en tant necessita menjar a banda d’un mòbil i un patinet per sentir-se lliure en el seu petit món.

Els nostres polítics que són molt espavilats els hi donen uns 600 euros perquè vagin passant el mes en el millor dels casos. Després d’estar tres mesos esperant cita al padró i un parell o dos més per tenir hora als serveis socials per una primera visita. Doncs res, anant super ràpid en mig any poden veure la llum del passadís, però evidentment no tindran una solució satisfactòria sinó un petit cop de mà per anar sobrevivint al dia a dia sense cap luxe i que no els passi res que surti una mica de la normalitat.

En aquesta societat consumista tothom aspira a uns mínims que fa uns anys estaven dins els paràmetres de la normalitat. Tenir mòbil avui en dia és més important que tenir el DNI perquè és la manera de connectar amb el món que ens envolta. Aquesta és la realitat per poder sobreviure en aquesta societat necessites un número de telèfon i també un correu electrònic de suport. Sinó no tens això viuràs en el pur ostracisme encara que estiguis rodejat de persones. També et farà falta algun mitjà de transport que et permeti anar al poble del costat o desplaçar-se per la ciutat. No tot es pot fer a peu i menys si viu en una petita localitat amb una freqüència de quatre autobusos al dia laborable. Després també es necessitarà, ja en una mica més de luxe, un ordinador que et permet un ventall més alt que la pantalla petita. Tot això són diners i cal afegir un sostre on poder viure amb una certa dignitat.

Després accedir al mercat laboral legal també et demana un seguit de requisits privatius a moltes persones que no poden per manca de papers o altres requisits. Tot això obliga a moltes persones a buscar-se la vida en el mercat negre per poder subsistir i arribar a cobrir les necessitats bàsiques i deixar el mínim a crèdit per si algun dia tenen més sort i ho poden cobrir.

Tot aquest món alternatiu suposa una dura competència per als treballadors que es mouen en el marc legal. Cada dia hi ha més gent que intenten evitar pagar l’Iva per les seves compres i serveis i llavors tot és com una cadena que va minant les estructures dels qui actuen segons la llei vigent que cada cop més van obrint les portes a aquest mercat alternatiu fora del control. Un espai que d’una manera o altra està consentit pels mateixos governs perquè permet que moltes persones puguin parar els peus a la misèria real.

Per altra banda, molts empresaris que participen en sopars solidaris i fan aportacions en contra del canvi climàtic i el manteniment dels glaceres antàrtiques només paguen el Salari Mínim Interprofessional als seus treballadors que està en 1.134 euros al mes bruts. Una quantitat insuficient per viure en unes mínimes condicions perquè alguns lloguers ja estan a tocar als 1.000 euros mensuals. Aquesta quantitat és la mateixa a Barcelona que a Salomó.

Doncs, amb aquest panorama tan esperançador amb contractes temporals, hores extres no cobrades i altres varietats, el panorama que tenim no és gaire optimista. Els més perjudicats de tot això són els qui venen de fora en un país en què la justícia està a anys llum de la realitat i la seva velocitat pitjor que un rodalies de Renfe amb obres pel mig.

Què ha de fer la gent? Doncs buscar-se la vida en camins alternatius que no sempre estan totalment dins la legalitat. La solució temporal, doncs els polítics que cada dia practiquen més el postureig i ignoren els problemes de la gent del carrer i fan servir la policia per sortir del pas de tot això. Un esport com parar una hemorràgia amb una tireta.