Un dels llocs on he après més coses de la vida va ser durant la meva etapa
al Diari del Baix Penedès que va durar aproximadament des del 1996 fins al 2012
quan el rotatiu va tancar inesperadament. En aquest punt de trobada a part de
la gent que hi treballàvem anaven passant tot un seguit de persones de
diferents àmbits que eren els que tiraven la comarca endavant des de diferents
àngles. Per allí passen l’Hermini Mampel amb el seu Jove Baix Penedès, el Jordi
Verdaguer que era un defensor de les causes perdudes, l’Ermità ( Francesc
Adillon) un articulista difícil de classificar, els historiadors Jaume
Ruart, Salvador Arroyo, Manel
Bofarull i Pere Ferrando en la seva tasca de formiguetes
de la cultura local i comarcal que sempre et sorprenien amb nous episodis del
passat. No oblidem el Jordi Bertran i les seves tires còmiques.Tants altres que
anaven desfiant per la redacció de la Rambla per anar posant el seu granet de
sorra a aquest setmanari que era una autèntica estructura comarcal en aquells temps
on les xarxes socials encara no estaven inventades.
El Prunera era una persona nascuda a Sabadell, però que per coses de la
vida va anar a aterrar a Vilanova i la Geltrú on va entrar a treballar al germà
gran del Diari que era el Diari de Vilanova. Un dia per reestructuració del
personal va anar a petar la seu del Diari del Baix Penedès que era una
república independent amb uns pocs compromisos laborals com era tenir acabat un
exemplar del Diari cada dijous a la tarda perquè cada divendres de bon matí
estés en els quioscs comarcals. Un treball per objectius en uns temps que les
administracions públiques invertien en pica piques i similars i un parell de
trobades al voltant d’una taula al mes podien caure. Allí varem compartir grans
moments amb els seu acudits dolents, sense remei, però ja apuntava màneres. Ell
era una persona creadora d’aquestes que sempre aportava grates sorpreses. Era
capaç de treure punxa a qualsevol cosa per surrealista que fos. Una persona
molt propera que et mostrava la seva personal de la vida que et podia convèncer
o no, però no queia en els canons bàsics de molta gent que es mou per inèrcia
en aquest món actual. Gent que no
reconeix que en el fons és una ovella més d’aquest ramat on ens volen a tots
posats.
Doncs res, fa uns pocs anys m’envia un whatsapp per dir-me que havia
publicat la seva primera novel·la, l’Or del rei que fins fa poc no havia
aconseguit. En aquestes dues setmanes he dedicat algunes estones a llegir
l’obra literària de l’Ernest.He comprovat que hi ha una gran diferència entre
els seus dos primers llibres, doncs ja avança en les seves presentacions que ja
està treballant en un tercer lliurament sense aclarir en quina època quedarà
ambientada. La primera obra de l’Ernest està bé per passar un parell d’hores
llegint una aventura de secrets amagats i crims perverssos amb un paper molt
important realitzat pels poders factics del municipi com són el mossèn i el
metge que controlen la situació de la localitat.
En aquesta darrera novel·la “Quan s’allunyi la tempesta” que ha rebut un
merescut premi Nestor Lujàn de novel·la històrica ens explica els primers anys
de Guifré el Pilós qui va iniciar la
dinàstia de la casa comtal de Barcelona en un llunyà segle IX. Una història que
s’assembla molt més a una “Nissaga de poder” mitjeval que no pas a una novel·la
històrica pròpiament dita. En aquesta aventura trepidant de més de 500 pàgines
és molt difícil parar perquè va saltant d’un lloc a un altre al voltant dels
Pirineus amb molta creativitat de l’autor que et porta en un viatge trepidant
com si fos una autèntica pel·lícula amb tot luxe de detalls i un paper molt
destacat dels olors que quan acabes de llegir encara tens el nas activitat.
Una gran obra que em recorda molt a les obres d’Ildefonso Falcones però en
un moment de transició de l’Imperi Franc fins el que al cap d’uns quants anys
es començarà a gestionar al Principat. El nostre autor va estar cinc anys per
bastir aquesta gran obra que sembla que sigui la d’un autor consagrat.
Aprofiteu aquestes calors i aquests moments de vacances o almenys de sortir de
la monotonia per entrar en el seu món literari. La veritat és que a mi em va
encatar i la recomano a tothom que li agradi mínimament la història, però que
vulgui llegir històries ben escrites amb un munt de personatges que lluiten pel
seu tros de poder amb una lectura molt fluida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada