Una de les estrelles de l’urbanisme local del Vendrell és la placeta dels Germans Ramon i Vidales que està a tocar a l’Ajuntament. Des de la seva inauguració aviat farà dos anys han passat moltes, persones, famílies, entitats i turistes que han aprofitat les seves lluïdes façanes com a marc per a les seves fotografies.
En un principi i quan encara no s’havia pintat un borrall sobre les seves parets hi havia unes altres escenes que havien de protagonitzar aquest cèntric espai vilatà. Al cap de poc temps es va saber rectificar i alguns il·lustres vendrellencs reals com l’Àngel Guimerà i els germans Ramon i Vidales o ficticis com el Pau de la Gralla van passar a ser els escollits per protagonitzar la seva decoració. Molta gent ha elogiat aquesta iniciativa. Segurament alguna localitat seguirà els nostres passos que ja hem extret d’una plaça al nucli antic de Tarragona, encara que els motius són ben diferents.
En aquest petit espai abans s’hi aixecava la impremta dels germans Ramon i Vidales, notari i escriptor que van protagonitzar la vida cultural del Vendrell a cavall d’inicis del segle XX. D’aquest punt editorial van surti alguna de les capçaleres com el Vendrellense que van servir per informar i donar a conèixer els principals fets i iniciatives culturals de la seva època.
Aquest històric edifici del nucli històric del Vendrell que amenaçava ruïna. En els seus darrers anys es va utilitzar com arxiu provisional per als serveis d’urbanisme de l’Ajuntament del Vendrell que va acabar donant pas a aquesta placeta amb personalitat. No hem estat capaços de preservar aquest vestigi històric del nostre passat més proper perquè amb el pas del temps ho hem deixat perdre. Potser en altres llocs en comptes d’una placeta ara tindrien un petit museu al voltant d’aquest focus cultural, però nosaltres vàrem arribar tard a aquesta fase i ens hem centrat en el següent pas: un cop a terra què fem? La resposta ha estat ben clara. Doncs fem unes parets il·lustrades amb elements històrics, reals i emblemàtics de la cultura local. La cosa ha quedat molt pinxa. La veritat que agrada a tothom. La cosa es va aturar per uns mesos. Després d’aquest temps els mateixos pintors van tornar a l’activitat en les parets adjacents. Ningú sabia que acolliria, però amb el temps s’ha descobert el secret de la seva missió. Nosaltres que som molt bones persones i tenint en compte que a Itàlia hi ha un poblet germà d’uns 18.000 pobladors que ens ha dedicat un carrer cèntric ja tenim la solució. Tornem a cridar el pare i la filla que pinten molt bé i que facin una al·legoria d’aquest ciutat italiana plasmada aquí al bell centre del Vendrell. En tot això, Hi ha moltes coses que se m’escapen i que no acabo d’entendre. Tots sabem qui són els nostres germans polítics: Utrera, Prada de Conflent, Lavaur, Villagarcia de la Torre, Mayagüez i aquesta ciutat italiana del Lazio, de nom Sabaudia. Que estem agermanats amb algunes ciutats utilitzant la figura de Pau Casals com a raó ho trobo molt lògic. La ciutat extremenya i andalusa, doncs perquè hi tenim molts fills d’allí entre nosaltres. El tema de Lavaur ja no l’entenc tant, però hi ha moltes localitats catalanes que han buscar les seves parents a l’altra banda dels Pirineus. El que no entenc gaire és que ens hem agermanat amb Sabaudia des del 2002. Jo no hi veig gaires vincles clars a part del turisme de costa que ella també comparteix.
El que ja no trobo gaire encertat és que haguem dedicat aquella cèntrica paret a la localitat italiana. Fins aquell moment anàvem molt bé, potser massa bé després d’haver-nos carregat per desídia una de les impremtes més emblemàtiques del Vendrell. Fins ara teníem el tema ben encarrilat però ara amb Sabaudia hem posat les potes a la galleda. Hagués trobat ideal dedicar un tros d’aquests murs a cada ciutat agermanada o seguir amb temàtica vendrellenca, però no tot a la nostra parenta italiana. Hi ha molts carrers que haguéssim pogut dedicar a la nostra germaneta del sud de Roma abans d’aquest tros que feia bona pinta i encara la fa, però el que no trobo justificat és el motiu escollit. Pel que fa al 3 de vuit, un revulsiu perquè que no decaigui la il·lusió dels nostres Nens.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 7 de maig del 2010
