Pilar de la cohesió territorial, Eix Diari

 

Tot conjunt de persones, animals i fins i tot coses té la seva estructura que està constituida per elements naturals o artificials. Qualsevol estri te les seves peces segons unes normés de física i mecànica. La natura també ens ensenya que els éssers vius estan cohesionats d’una manera que tothom en pugui treure un rendiment a canvi d’un preu a pagar.

Porto més de 30 anys en el món del periodisme altruista tot i que durant una petita etapa de la meva vida vaig entrar en el món dels professionals de la comunicació. Quan vaig començar a mitjans dels anys 90 el periodista tenia un pes important en la nostra societat. Representava una mica la veu d’aquest poble anònim que va avançant en el camí del  temps. Hi havia rodes de premsa on la gent fins i tot podia preguntar sobre temes més espinosos. Totes aquestes notes de premsa i aquestes fotos oficials que els partits i consistoris s’afanyen en inundar xarxes i similars per arribar més lluny gairebé no existien. La gent obria el diari i veia les notícies del territori. Algunes eren conegudes per altres mitjans com la ràdio i la televisió, però en el paper escrit s’hi podia veure més informació i fins i tot alguns cops algun aportació personal de qui escrivia la nota per donar valor a la notícia.

30 anys després de tot això tothom pot fer de periodista o comunicador mediàtic. Ara el que interessa d’una notícia principalment són els titulars i la fotografia. La resta de la informació ja queda només en els ulls de persones interessades pel tema o simplement nostàlgics d’altres èpoques.

No fa tant hi havia una mena de cohesió social en el territori. Per proximitat la gent del Vendrell mirava a través dels diaris que es cou a Vilafranca o a Vilanova o a qualsevol poblet del Penedès. Avui en dia la majoria de gent està desconnectada de la resta de la  comarca i fins i tot seu poble i comunitat de veïns. Fer periodisme  és fer territori. Explicar que passa en un entorn contrastant la informació i separant el gran de la palla que cada dia abunda més en aquest afany de vendre fum. Una tendència que està deixant a gran part de la societat estabornida i ja no sap ni que és la renaturalització ni la cohesió i potser ni la figura de Pau Casals que ja el fan servir per temes que li queden una mica lluny de la seva figura original.

Vull donar les gràcies a l’Eix Diari per la gran tasca social que fa de posar punts en comú a la gent del territori, des d’informació del Penedès fins al temps passant per l’obituari que sempre atrau a algun curiós a veure si algú ens ha deixat sense avisar. Una feina de formigueta que ens ajuda i molt a què tots ens coneguem una mica millor. Avui que estem tots amb el tercer braç del mòbil tenim aquest gran mitjà per donar un cop d’ull al nostre entorn si menganito repeteix com a candidat a l’alcaldia o al poble del costat per ser família nombrosa et fan un descompte en el rebut de la recollida selectiva. Mentre fem un kit kat de la rutina podem veure aquelles notícies que tenim més properes, de la resta ja ens aniran bombardejant per la resta de mitjans més generalistes, però hi ha informacions que només pots arribar a través de l’Eix Diari que arriba al quart de segle. Gràcies per ser-hi i fer que encara conservem aquesta identitat arrelada al nostre territori que està al mig de tot arreu i a vegades sembla que no estigui enlloc. Enhorabona per arribar fins aquí i a seguir sumant realitats i experiències.

 

No votar ja no és de revolucionaris

 

D’una manera imprevista tot i que previsible ens han posat al calendari unes eleccions legislatives tot just en plena campanya prenadalenca del Black Friday, data en què comença aquesta irresistible temptació de comprar i tirar de la Visa. Doncs quan la gent tot just s’hagi donat el tret de sortida a aquest esport comercial tenim una cita amb les urnes per decidir qui governa a Madrid, entre Barcelona i Europa.

Tot estava previst. Presentem uns decrets al Congrés sobre un tema que porta molta polseguera mediàticament com és l’habitatge. Abans de començar la partida  ja sabem que segurament no tirarà endavant. Nosaltres que volíem salvar el món i hem tingut temps de sobra apurem la darrera maniobra política saben que els nostres diputats no sumen el suficient perquè sigui aprovat.

Llavors aparentment tirem la tovallola i convoquem eleccions presentant-nos com a únics defensors dels grans valors de la societat com augmentar pensions, accés a l’habitatge per tothom, defensors de les classes més desfavorides, ensenyament públic i gratuït, igualtat d’oportunitats entre els diferents orígens i tendències sexuals, etc

Si no guanyem nosaltres o els qui tenim al costat vindrà el llop ferotge i ens portarà a de cop i volta l’edat mitjana. Tots els que no tinguin els vuit cognoms ibèrics ho poden passar malament i veure trontollar algunes prestacions per atur, habitatge, violència de gènere i altres que trobem en aquesta societat.

Jo crec que la política “woke” actual no és bona perquè per moltes persones la diferència entre treballar i no fer-ho és qüestió de  pocs diners. Llavors per aquesta diferència una persona s’està a casa i si troba alguna petita feina en negre doncs li surt molt més rendible que complir amb unes obligacions laborals  a canvi del salari mínim interprofessional.

Estic d’acord que d’ajudar a les classes més necessitades, però amb algunes condicions perquè s’integrin i hagin de fer un petit esforç per assolir aquesta compensació econòmica que jo crec que s’està fent un abús. Per altra banda a sectors com l’agricultura i els autònoms cada dia se’ls colla més i van més apurats per arribar a cap de mes. Potser que equilibrem una mica els sistema, perquè el que tenim ara és inviable com es va veient amb una societat cada dia més empobrida i amb l’escletxa social més ampla.

Com anava dient el fet de no votar o votar en blanc o nul només afavoreixes al partit que ha tret més paperetes. Si l’abstenció es traduís en escons buits, podria ser una solució però tal com està muntat aquest sistema ara per ara només afavoreix al partit més votat. Per tant, voteu qui vulgueu però la resta d’alternatives no porten enlloc. Aquest és el sistema que tenim. No és el millor ni el pitjor, però té unes regles que al final pot ser que el teu vot acabi afavorint a un partit que no vols veure ni en pintura. És molt injust, però és la pura realitat. Després no us queixeu. Haureu d’esperar a la propera cita que tal com estan les previsions potser que no trigui gaire. Haurem d’esperar la nit del 29 de novembre a veure per on es decanta la gent. Un resultat  que no sempre ha de coincidir amb les enquestes que van sortint de tant en tant. Vindrà el llop o seguirem amb aquest “wokisme” que fa aigües per tot arreu?

Trobo a faltar la nova versió del Plaça Vella de la tele Ken

 

La tele del Vendrell amb el plaça Vella que és un programa quinzenal de debat entre diferents forces polítques del Vendrell no s'emet des del 25 de setembre. No sé quina serà la causa si les eleccions generals o que la cosa no interessa. Aquest programa està molt bé perquè es un pim pam presentat pel Lolo on cadascú explica la seva versió que demostra que l'equip de govern viu en un altre mon muntat pel Ken i els seus deixebles i la resta de partits doncs toca una mica de peus a terra. Un programa de 20 minuts que a vegades es descontrola i el presentador ha d'anar controlant perquè se li envà de les mans, una mica, però està molt bé dins la política de l'emissora que porten d'entrevistes i noticies amb final feliç. Tot això per anar omplint. A veure si torna i hi ha una mica de caliu en directe i sinó als plens tenim festa assegurada encara que de algun cop a algú se li apaga el micro i no ho fa Endesa. No crítico els periodistes sinó els qui ho porten. Ells son uns currantes que fan el que els hi diuen i punto pelota.

Les ajudes al comerç del Vendrell al 50%. Vens o bons?

 

Els altres anys els bons del Vendrell eren de 40 euros que podies comprar fins a 120 euros. Ara han marxat i tenim els vens que només et donen fins a 20 euros per persona. Per tant només pots comprar fins la meitat. No he vist quan hi ha de presssupost enguany. Els altres anys crec que 120.000 euros. De moment les ajudes a la meitat. Els altres anys no et calia baixar aplicació. Anaves al web i ho demanaves quan obrin el mode. Enguany és amb aplicació per tant més farragós. Jo crec que si en una cosa s'ha d'invertir dinesr és en el comerç vendrellenc i veig que tot això dels bons o els vens ho han retallat a la meitat, directament, una pena. El Vendrell necessita ajuda en el seu teixit comercial.

Les solucions als grans problemes del Vendrell venen del públic

 Un ple més al sac amb una durada de quatre hores i mitja que està dins la normalitat. Seguim amb les modificacions de crèdit per pagar factures del 2023 i després resulta que tenim superàvit. Clar sinó paguem algunes cosetes ens sobren diners. Aquest cop el Ken va parar el micro a tres persones: els regidors Mar i Navarrete i la Bàrbara del public en les seves intervencions. Una política digital que deixa en evidència el seu estat de nerviosisme a aquestes alçades de la pel·licula. Com molt bé és va dir al ple al Vendrell no paga qui menys reciclar sinó qui no recull la targeta i el cubell de la brossa. Un fet surrealista en un poble molt peculiar. Las gràcia del ple va ser a les 4 hores quan un enginyer de prestigi, Ramón Vázquez, li va dir al Ken que ni el dipòsit del parc dels enamorats no serviria per a res perquè en cinc minuts s'ompliria ni les bombes de la plaça de les Moreres serien efectives perquè no tenim potència per tant motor. El més senzill és obrir canals al mar i obrir el riuet. Un diu que s'ofereix gratis i m'agradaria saber que ha pagat l'ajuntament per tot aquest desgavell de les brosses. 

Enhorabona a les dues dones de les platges que varen presentar les 2040 signatures dels veïns que es queixaven de l'estat de les platges com la recollida selectiva i el Riuet. No crec que serveix per a gaire, però un cop més s'està veient que la gent vol un canvi ja està tip que li prenguin el pèl. Un ple per parlar del de les brosses i el Riuet i lo d'Israel no va colar ni amb calçador. 

Els joves volen festa i la societat només te porres

 El Vendrell està alarmat davant el cartell que ha sortit per la cita del proper dimecres dia 30 a la Rambla sota el títol de Blocus que és el mateix que va organitzar la destrossa del passat dissabte a la plaça Catalunya de Barcelona. Jo crec que l'estratègia està clara i és despistar a la policia i si fan alguna cosa serà a un altre lloc que no serà pas al Vendrell. Potser aquell dia ho fan a un altre lloc mentrestant la poli està al Vendrell o directament no fan res i ho fan un altre dia inesperat. Crec que sincerament és un trampa perquè encara que surtin una botiga de venda d'or, una botiga de mòbils i una d'esports has de ser molt burro per dir que aniràs a fer mal i fer-ho quan ho convoques. La gent està nerviosa i és normal. 

Estem creant una generació amb títols i sense raonament i això és molt perillós perquè quatre persones persones poden marejar tota generació i això és una bomba d'explosió, però res tots tancats en aules per passar el temps. Tenim un greu problema social que no volem i no sabem gestionar. Venen mesos calents i  els joves no estan per òsties. Encara que surti el Collboni dient que els pares pagaran la despesa, segurament la immensa majoria no pagarà un duro perquè no els te. Potser algun si que pringara però la majoria res de res, perquè simplement no els tenen i ja viuen en aquesta lìnia entre la legalitat i la ilegalitat. La societat actual no te eines per aturar aquest sector social cada dia més nombrós. Posem policia pero un cop més ens hem deixat els educadors socials que són els que poden fer alguna cosa. La polica només repartir òsties provocant a un joven que vol festa.  Algú hi està al darrera però és una generació molt fràgil.  

La Bola Negra, potser la trama és el menys important, la gràcia és com està explicada

 

No sabia si anar o no a veure La Bola Negra. Al final em vaig decidir i la veritat que em va agradar molt com estava feta. Una forma diferent barrejant un parell o tres històries fins que al final totes es troben per tancar la cinta. Una peli molt cuidada amb tot luxe de detall que serveix per explicar el final d'aquest manuscrit de Lorca. Són quasi tres hores de cinta, però la veritat és que es passa molt bé. No deixes mai d'estar pendent de la pantalla perquè es van sobreposant històries. Jo la recomano veure ja sigui al cine o a casa,  però és d'aquestes pelis que t'ho passes teta perquè està tot molt ben explicat encara que fins al final no lligues caps.

Tècnics de primera i de segona divisió

 

Els tècnics de les administracions públiques es divideixen en quatre grans grups ben clar segons la titulació que t’han exigit per aconseguir el lloc de treball. Tenim començant, a grans trets,  per dalt A1 que correspon com a mínim a títol universitari de grau com l’A2, que fins fa poc representava les antigues diplomatures. Llavors tenim la part dels C1 que serien els que tenen el batxillerat i els C2 que correspondria als que han assolit l’ESO.

Llavors a banda d’aquests 4 divisions tenim uns perfils que segons el nombre població estan portats per una o vàries persones que són d’habilitació nacional i que juguen a un altra lliga. Aquests són els llocs de secretari, interventor o tresorer o també hi pot haver una persona que pot fer d’interventor tresorer i fins i tot secretari segons les dimensions del municipi. En principi, en els ajuntaments més grans per exercir aquests càrrecs hi concorren persones que ja hi estan treballant com a A1 o A2, però en els ajuntaments més petits és fàcil trobar aquests perfils exercits per persones que ocupen una plaça de C1 i en algun cas fins i tot de C2. Molts d’aquests professionals no tenen l’habilitació en la categoria del lloc que els hi correspon llavors son accidentals o també en comissió de serveis esperant que la plaça es cobreixi per un titular.

 Molts ajuntaments petits tenen els càrrecs tècnics compartits amb altres administracions supramunicipals com diputacions o consells comarcals.

La literatura laboral es mostra quan alguns ajuntaments per purs criteris polítics que s’han de justificar amb una inspiració  de curta volada van dividint els diferents tècnics de la mateixa categoria en diferents subseccions segons la seva àrea. Un clàssic és que un arquitecte acostuma a tenir més bon salari que no pas un responsable de residus o de sanitat. Tradicionalment sempre s’ha valorat més una persona que dissenyi places que no pas un que es dediqui a distribuir a gestionar la política de recollida selectiva  d’un municipi. El mateix passa amb els responsables de sanitat, manteniment d’edificis entre d’altres. Molts ajuntament majoritàriament els han fet jugar en divisions inferiors per estalviar uns calerons. La situació actual està demostrant que aquests professionals històricament menystinguts  com sanitat, residus o jardineria tenen més repercussió que altres categories que històricament han tingut més prestigi i per tant millor remuneració econòmica. Hi ha costums que costen molt de canviar, però la situació actual mereix que la gent que està en l’àmbit social tinguin un salari dels més elevats d’un consistori. Molts d’aquests estan a la trinxera d’una polítiques de recursos mínims i han de fer mans i mànigues treure del sot a moltes famílies.

 

 

Miquel Casellas Porcar

No cal parlar de Palestina al ple del Vendrell

 En el proper ple del proper dilluns Erc ha presentat una moció en contra d'Israel. Jo sóc arabista i no cal que digui que penso, però crec que tal com està el patí actualment al Vendrell hi ha coses més interessants que no pas parlar de Palestina que no ens va ni ens ve. Parlem de l'ensenyament, de la sanitat, del preu de la vida, dels pagesos, del canon de l'aigua que paguem pel morro sense obrir l'aixeta, de tantes mini entitats del Vendrell i mil coses més, però parlar de Palestina no toca. Que ens solidaritzem amb totes les causes perdudes ho trobo molt bé, però hi ha coses que no cal. No necessitem plens de 7 hores per veure que el més interessant són les preguntes del públic perquè les respostes per la tangent o silenci administratiu  o ja hi estem treballant. És la meva humil opinió. Res més.

Organigrames públics de present i futur

 

La nomenclatura dels diferents departaments d’una entitat pública amb el temps han anat evolucionant. Per exemple, la  policia ha passat a seguretat ciutadana i d’urbanisme hem arribat a medi ambient; de personal a recursos humans i anem fent així en aquest món on les paraules evolucionen molt més ràpid que les circumstàncies.

En les properes eleccions municipals els consistoris importants s’han rebatejar en un nou organigrama que podia quedar amb les següents grans àrees: primer de tot renaturalització que s’encarregaria d’urbanisme, obres públiques, canalitzacions, rieres entre d’altres.

Una altra gran àrea hauria de ser el de nòmines i absències que vindria a substituir el de recursos humans i personal. La seva tasca seria vetllar per les persones encarregades de fer anar tot l’engranatge humà de l’empresa. Organitzar el personal perquè tingui reconeguts i aplicats els seus drets i deures en sintonia amb tot el conjunt de la plantilla. La part més important de la seva tasca són que les nòmines arribin adequadament en la data fixada i gestionar adequadament les absències injustificades del personal. Si de tant en tant cau algun curs interessant, promoció interna, detallet en calers per productivitat doncs benvinguts siguin.  

La tercera gran àrea seria la de subcontractacions que inclouria totes les empreses, que cada dia són més nombroses, que s’encarreguen gestionar serveis municipals des de la llum, la recollida de residus, manteniment de la via pública i tants d’altres que es van afegint a la llista.

Després hi ha altres unitats que poden existir en forma de càpsules per atendre serveis concrets, alguns cops relacionats amb el conjunt de l’ajuntament com pot ser el de la policia municipal o el de les ajudes socials i derivats. A aquest darrer en molts llocs li han posat  el nom de benestar social, però la situació dels seus usuaris està lluny d’aquesta utopia. Sobreviure i una mica més seria molt més apropiat. Després tenim el departament que ha de servir de motor laboral i empresarial del municipi encarregat de donar vida al muscle econòmic i gestionar la bossa d’atur de la localitat. D’aquest dependrà el futur econòmic de la població i de la  seva renda per capità

Després hem de crear una gran estructura utòpica transversal que agafa tots els departaments municipals sota el nom d’igualtat, eficàcia, jerarquia, descentralització, transparència, coordinació, objectivitat, sotmetiment a la llei i al Dret que serviria per tot i res.  En realitat seria la màquina de fum per semblar que tot va sobre rodes encara que els violinistes del Titanic ja acabin el seu concert a coberta. Aquí també es pot englobar desinformació pública i silenci administratiu per posar la cirereta d’or a tot plegat. Aquí tenim una aposta real per una nova lectura de l’administració de tota la vida i que està plenament actualitzada amb la realitat que es viu en alguns llocs, no en tots, per sort.

Un pilar de quatre per celebrar dos centenaris a Albinyana

 

Els Nens del Vendrell van celebrar el passat dissabte 17 d'octubre una diada històrica a Albinyana amb motiu del seu centenari i del primer segle de vida de la Societat d'Albinyana. Unes efemèrides que va servir perquè Albinyana sigui plaça de vuit, una gesta que mai s'havia assolit fins ara tot i que fa més de 100 anys que es fan castells al poble d'una forma o altra. El 4 de vuit del Nens junt amb el 5 de 7 i el 3 de 7 van ser els protagonistes de la diada albinyanenca. Per la seva banda els castellers del Foix varen fer la torre de sis i la clàssica de sis. La cirereta del pastís va ser el pilar de quatre que els Nens van aixecar davant la societat amb la peculiaritat que l'anxaneta és l'Anna, la veïna de la  Canal que ha estat una peça clau en els castells durant aquesta temporada centenària. Tot un detall molt emotiu. La noia anava amb el mocador dels aficionats d'Albinyana que fa dos anys també varen fer pilars de quatre per la festa major. Tota una fita que no es va veure continuada i que queda en el record present.

Esperant el concert que tanca una etapa de Guardafuegos, però seguira......

 Doble dosis de Guardafuegos. Aquest dijous passat a Can Ramon a Lleida i el passat a un dels temples dels Vtvs com és el Racó. Dos concerts idèntics menys una cançò que es va quedar al calaix. No havia anat mai a cap concert del Racó i la veritat és que sona molt bé, però clar veure el grup ja és una altra història perquè el concert es va fer tot just a la primera sala del local. Un concert d'hora i mitja com marquen els canons on van repassar cançons, alguna versió i molt bona música en general. 

El darrer concert és el proper 28 de novembre al Lokal Biker. Allí pararan màquines per descansar i fer un nou treball discogràfic. Porten uns anys de concert en concert per tota la península i ja toca fer una paradeta per tornar amb més força i empenta més endavant. Un grup que ha fet realitat el somni dels seus membres que és fe concert. No han fet cap Sant Jordi, però han donat molts concerts per aquí per allà. Un grup molt proper que enganxa, però s'ho couen tot ells i això els posa uns limits que ells suposo que ja estan disposats a assumir i jugar a aquests nivells. Tothom té la seva feina i a banda fan música per compartir sentitments i bons moments. Endavant. Ens veiem al Lokal. 

Un concert proper i diferent de Guardafuegos

 

Hi ha concerts únics, irrepetibles i no són ni per la gent, ni pels Wats sinó per l'ambient, l'espai i aquestes coses que no es poden dir perquè s'han de viure. Aquest dijous varem anar a Lleida a Can Ramon que està tocant a Rambla Ferran a veure Guardafuegos en acústic. Estaven tots menys el teclat. Un concert íntim, proper intens d'aquests que sempre recordarem per aquestes coses que no es poden explicar. Aquí una foto d'aquest racó amagat de Lleida que aconsello que algun dia conegueu en primera persona.

Et trobarem a faltar Sebi

 

Avui m'he assabentat de la mort d'un vendrellenc actiu que sempre estava a totes les festes, festetes i similars perquè era una persona social que fins fa tres anys hi anava amb la seva dona Teresa que ens va deixar i ara li tocava anar sol o amb la família o amics. Una persona de tracte proper, actiu, amics dels amics i molt familiar que sabia gaudir de la vida. La seva riquesa era el més proper que tenia d'on sabia treure partit per gaudir de la vida i de cada moment. Fa menys d'un menys vaig parlar amb ell per unes cadires als 95 anys de la Melodia. Es veia força bé i avui ja no està entre nosaltres per acompanyar a la seva estimada Teresa en el més enllà. 

L'Eusebi és de les persones que queden i deixen petjada i encara que ja no hi sigui el trobarem passejant,mirant un concert, gaudint del teatre i mil coses més que l'home feia amb tota normalitat. Un bon cel, una bona persona que fins darrer moment va viure la vida com ell volia, sense estrés gaudint de cada moment. Et trobarem a faltar Sebi. 

L’abstenció va ser la gran guanyadora de les darreres municipals al Vendrell

 

 

 

Estem en any electoral ja tenim alguna força política del  Vendrell amb el seu candidat escollit. De mica en mica aniran apareixent la resta de rivals per aconseguir el màxim de representació política al consistori i poder formar govern.

En aquestes properes eleccions locals a tots els nivells possiblement veurem l’eclosió d’un partit que pot marca un abans i un després a la política local i catalana com és Aliança Catalana. Ens tocarà repetir el fenomen que va suposar l’augment exponencial de Plataforma per Catalunya a l’Ajuntament del Vendrell que va passar d’un regidor a cinc en la legislatura de l’any 2011. Doncs res, els presumptes partits divergents com CiU i Psc es van unir per tapar aquest fracàs que varen tenir a les urnes per frenar la nova força liderada per August Armengol que no estava per seguir amagant temes sota l’estora. Cada setmana ens oferia una roda de premsa amb caliu  donant vida als mitjans de comunicació i tertúlies polítiques de casa nostra.

En la majoria de municipis molta gent passa de tot. Tant els hi fa qui governi mentrestant no els hi toqui el que no sona. Si els puja una mica els impostos, doncs resignadament ho van pagant; que l’ajuntament no et contesta les instàncies, no passa res perquè segur que té molta feina.

El problema ve quan a tota aquesta gent que passa olímpicament de votar sistemàticament se’ls toca el voraviu, llavors canvien d’actitud i exerceixen el seu dret al vot. Hi ha assumptes que es poden amagar però hi ha temes que no marxen ni amb salfumant. Un exemple clar és la indigestió sistemàtica del tema de la recollida selectiva amb els problemes col·laterals que ha comportat de brutícia, rosegadors i males olors. Després tenim el tema de l’eliminació sistemàtica de places de pàrquing al cor del municipi sense cap raó clara i entenedora. Tota aquesta renaturalització  de la Riera és com si agafes i canvies l’envàs d’un litre de llet d’una ampolla de vidre a una de plàstic. El problema és el mateix.  Una presa total de pèl d’un mag i el seu estol que ja ni se’l creuen a casa seva.

En les darrers municipals al Vendrell la majoria de la població censada no va votar. Només un ho va fer un 48,42% de la població. Estem parlant de 13.322 vots d’un cens de 27.481 persones. El Psc- Cp va guanyar amb un 34,74% dels sufragis deixant a Sp-Erc-Am amb un 20,10% dels vots en un segon lloc.

D’aqui al maig que ve pot passar de tot, però molta gent està indignada amb tot el que està vivint al Vendrell en aquests 4 anys i no votaran per un govern més inclusió ni més igualitari sinó que la primera aposta serà per viure amb més netedat i  més places de pàrquing al centre gratuït. Alguns membres de l’oposició s’estan movent molt bé. Altres esperen que el semàfor es posi en verd. La sort que poden tenir el duo Ppsc és que els líders locals d’AC estan, segons sembla, a anys llum del nivell de l’Armengol de Plataforma, però de moment estem a les primeres audicions. Falta molt de camí amb les grans batalles i la gran final. Hi ha nervis, molts nervis. El ple de 28 de setembre va ser un clar exemple. L’artilleria està preparada amb unes defenses del govern que ja han quedat obsoletes. El poble vol un canvi. Molts d’aquests que no van votar ja estan farts d’arribar a aquests nivells freàtics on estem. Només els cal votar.  

 

 

 

El menjar i beure el gran triomfador de la presumpta fira del Vendrell

 

Una nova Fira del Vendrell ja ha fet història. El beure i el  jalu amb gent d'aqui i bastant gent de fora com els Planoles i Perafita que ja són més d'aqui que d'un altre lloc. Per  anar donant caliu grups de versions de rock català i com no de Camela que ho van petar a tope perquè el Vendrell com ja demostrar fa uns pocs anys es territori Camela i cada dia més. És trist que al Vendrell tinguem per una banda la Fira força gent de fora oferint els nostres productes i per altre banda també tenim el mercat que ofereix els mateixos productes o millors i hi son sempre durant tot l'any. Contradiccions que costen d'entendre. S'hauria de buscar un sistema més local per fomenar el Km 0. Enguany els cotxes a la plaça de la Sardana a un lloc ja residual mig amagat entre els arbres. Per altra banda molt d'èxit el castell inflable més gran de Catalunya. Molt xulo i molt bon lloc. Una nova fira en què els Nens amb el 3 de 8, 5 de vuit i 7 de vuit que demostren que en el seu centenari estan en la zona mitja de la classificació, entre primera i segona divisió. La cosa va fluctuannt. Es mante i val més això de mantenir el tipus i buscar nous reptes per a properes temporade. Enguany per la Fira no una gota d'aigua. Un cop més proposo que es diguin festes de Tardor del Vendrell perquè ni es fira ni és santa Teresa. Seguim endavant.

Què pots fer amb 38 cèntims d'estalvi del rebut de les escombraries?

 

El ple extraodinari urgent d'aquest matí ha estat esperpèntic. Resulta que ara sinó has anat a recollir la targeta i el cubell pagaras 258 euros de la brossa i si ho has fet res 158.A  veure hi ha persones que segurament s'han baixat l'aplicació i no els cal anar a buscar la targeta ni el cubell que no té cap aspecte ni màgic ni miraculós. No saben com recollir més diners i per no pujar els impostos a la majoria de la gent estan divagant com si anessin a buscar asseossorament a un grup de nens de 10 anys que van dient xorrades sense solta ni volta. Pagar per superfície de la casa és una autèntica presa de pèl com la renaturalització de la Riera de la Bisbal i els Aragalls. Tirar diners a la riera sense solta ni volta traient arbres i places d'aparcament és una barbaritat. Realment els nostres polítics estan en una nova dimensió. Això si aquest any que ve pagarem 38 cèntims menys que l'any passat. Ja estic pensant que comprar amb aquests diners.  Realment la gent es creu tot aquest truc de màgia que des del primer dia ja s'ha vist que és una autèntica presa de pèl perquè no volen afrontar el problema com cal i estan aquí derivant per la ciència ficció. Si realment la gent es creu tot aquest missatge estem a nivells freàctics de cultura i racionament i val més que toquem el dos. Patètic.

El món del vi necessita canvis radicals

 

 

Les campanyes institucionals a favor d’una vida sana estan fent furor a casa nostra. Un dels perjudicats de tot aquest moviment és sector del vi que ha vist que en els darrers cinc anys s’ha reduït en un 22% el volum d’ampolles de vi venudes a Catalunya segons l’Incavi. Una dada prou important que no ajuda gens a trobar una escletxa per l’optimisme en aquest món de la vinya i el vi tant associat amb el nostre Penedès. Els controls d’alcoholèmia a la carretera, l’augment del risc d’obesitat i diabetis són alguns dels factors claus que han incidit en aquest decreixement de la venda de begudes alcohòliques. Un altre factor també és l’augment del cost de la vida en els darrers anys

que  ha pujat al voltant d’un 50%. Aquest fet que es va notant de mica en mica  ha provocat que els petits luxes de cada dia hagin anat caient de les rutines de moltes persones. Tot això ha provocat que fa un parell d’anys o tres  havia arribat a pagar-se el raïm més del doble que actualment que està al voltant del 0,20 cèntims per quilo com fa 20 anys enrere.  Aquest any hi ha pagesos que no s’han vist en cor ni de collir les seves vinyes perquè el rendiment de la collita en el millor dels casos pot estar   a la meitat del preu de cost del producció. El camí directe cap a la ruïna.

De solucions clares no es deixen veure a curt ni mig termini. Podem trobar alternatives com la comercialització del most com a beguda sense alcohol. Si seguim quest ritme de canvis tan frenètic que tenim davant s’han de buscar nous conreus que puguin anar substituint a la vinya i que permetin tenir els nostres camps conreats, La situació actual ens condemna a què ens veiem rodejats de plaques solars i polígons industrials d’empreses de logística entre terres sense conrear. Alguns pagesos tenen molt clar que els ha tocat la loteria si els hi posen unes plaques solars o uns magatzems. És molt bonic parlar de viure al paradís del Penedès però s’ha de mantenir mínimament econòmicament sinó estem tots obligats a buscar altres recursos perquè la seva gestió ens permeti cobrir les necessitats mínimes.

Aquest procés necessita el seu  temps i no ens podem despistar. Ens agafarà el brau i aquest Penedès anirà perdent superfície agrícola paulatinament. Les grans empreses i cooperatives no tindran altra opció que apostar per altres negocis o deixaran amb el cul a l’aire la majoria de pagesos.

Evidentment algunes empreses petites o mitjanes ja s’hauran muntat la vida elaborant cava o vi de qualitat que no es ven al preu del sifó en moltes grans superfícies. La majoria de pagesos que quedaran fora d’aquests negocis mitjans hauran de deixar les finques ermes.  És trist però al final per molts els resultarà més favorable treballar per torns en alguna gran empresa amb un sou i horaris fixes que perdre bous i esquelles entre ceps i burocràcia. Cada dia hi ha menys aventurers del la vinya perquè el canvi climàtic, el mercat i les moltes traves administratives cada dia ho fan més complicat tot plegat. Un gran pèrdua que ens obliga a moure fitxa ràpidament.

Ens posem en 57 i seguim endavant

 Moltes gràcies a tothom per estar un cop més aquí per celebrar aquesta nova vota al sol. El temps passa volant i estem en una situació que tenim tant de passat com futur. Estem al mig i una mica més de la balança de la vida. Cada cop tenim més coses per pensar i recordar però encara tenim molt per viure en el que la vida ens deixi per endavant. La gràcia és està bé amb un mateix i amb la gent que et rodegen. La resta són punyetes. De la resta es pot fer de més i de menys, però el més bonic de tot és tenir els peus a terra i els somnis al cap que et permeten viure una mica en un altrte món. Gràcies a tothom per pensar un cop més i seguim endavant amb moltes històries per explicar i molts somnis per viure. Gràcies de tot cor, sou meravellosos.

Cal gastar com a mínim 7,7 milions d’euros per una nova seu?

 

 

 

Els consells comarcals que tenim a Catalunya van creats legalment l’any 1987. En el cas de la nostra comarca al principi es va establir en un primer pis sobre d’una entitat bancària de la carretera del Doctor Robert. Per anar al cap d’uns anys a l’actual edifici de  la plaça del Centre on els darrers anys s’ha anat ampliant ocupant diferents espais de la seva àrea d’influència. Actualment la sala de plenaris ha quedat obsoleta per aquesta tasca fonamental i els consellers s’han de reunir en altres edificis públics del Vendrell.

Aquesta entitat local es va crear pel govern convergent de la Generalitat com un contrapès a la Regió Metropolitana de Barcelona i dotar de certa entitat a les comarques de casa nostra. La realitat de tot plegat, que els principals municipis de la comarca no tenen cap necessitat de les eines d’aquesta entitat però per altra banda són els que han d’aportar més diners pers al seu funcionament. Per altra banda, els municipis amb menys recursos són els que  necessiten més els seus serveis i la seva aportació per dimensions es molt menor.

Al cap dels 30 anys de la creació d’aquestes entitats van sorgir algunes vegueries com les del Penedès arran d’una sèrie de pactes polítics i d’un intens moviment nacionalista que es va anar diluint aparentment després dels fets del 1r d’Octubre que van marcar un abans i un després de la nostra història contemporània. Encara hi ha algun serrell judicial que està pendent de veure alguna sentència definitiva.

A banda tenim les Diputacions que són una entitat forta amb recursos i que es van crear al principi del segle XIX. Dins el marc de les entitats locals juntament amb els ajuntaments són els organismes que tenen diners i recursos per emprendre polítiques pròpies importants de cert nivell. Consells comarcals i vegueries han anat agafant retalls d’altres administracions superiors, però sempre de poca volada. Els consells comarcals han servit per una banda, com un cop de mà als municipis petits i les vegueries és un símbol bàsicament polític amb unes competències totalment diluïdes  i bàsicament testimonials sense més transcendència que un element més de postureig polític tan nostrat. Molts veïns del territori encara no saben realment que pot arribar a decidir aquella persona que apareix com a president o responsable d’algun departament de la vegueria. És un dels misteris per resoldre.

El Consell Comarcal del Baix Penedès ara de cop i volta ens anuncia que vol construir una nova seu al Vendrell amb un pressupost inicial de 7,7 milions d’euros, però ves a saber el que pot arribar a costar finalment si extrapolem la gestió del pressupostos del Kenneth amb les seves grans construccions del Tabaris que com a mínim ha doblat el pressupost inicial

Crec que no ens calen tantes administracions amb competències residuals. Tenim 5 pilars bàsics organitzatius com Europa, Estat, Catalunya, diputacions i local. Crec que hi hauria d’haver  algun tipus de coordinació comarcal però tipus consell d’alcaldes o en matèries puntuals com la Mancomunitat Alt Penedès- Garraf  amb unes competències clares entre els membres, però crear capelletes sense solta ni volta no ens porta enlloc. Evidentment els diners públics destinats als treballadors del Consell Comarcal s’haurien de repartir entre els ajuntaments més petits com també els seus treballadors. No cal tenir tantes administracions que se solapen en algunes competències. Aquests 7,7 milions inicials, que dobla el pressupost de l’Ajuntament del meu poble Albinyana, es pot destinar al territori i a les persones i no a crear més edificis institucionals per fer-se fotos i penjar banderes. Però tal com està tot jo el destinaria aquests milions al servei de recollida selectiva.  Segur que seria més beneficiós per tots plegats i no haver de viure la precarietat d’aquest servei que tenim actualment que sembla que estem fent una campanya de foment de l’espècie dels rosegadors.

Festes de tardor del Vendrell

 

Crec que en honor a la veritat la Fira de Santa Teresa del Vendrell s'hauria de dir Festes de Tardor. Les parades de menjar i beure que hi ha la Rambla no són ni de bon tros una fira. Una representació del gremi del jalo que tenim a casa nostra. Si algú ve aquí a veure una fira i es troba el que tenim doncs pot marxar emprenyat. No passa res dir que són unes festes de tardor perquè hi ha moltes més coses que no pas una fira que no hi és i tampoc se celebra per Santa Teresa sinó que al Pilar. Doncs res. Aquesta és una proposta que queda bé i coincideix amb la realitat que tenim ara mateix. La Fira autèntica ja fa anys que va morir.

El ple més llarg de la història del Vendrell farcit de demagògia política

 

El Vendrell crec que aquest dilluns passat va viure el ple més llarg de la seva vida amb gairebé 7 hores de duració. Si segueix a aquest ritme s'haurà d'implantar la pausa s'hidratació com als partits de futbol. Un ple intens que ja es nota clarament que estem en campanya electoral. Hi va haver moments tensos amb les modificacions de crèdit, les 82 places que el Parven ha posat pel morro aquest estiu a la platja i les inundacions. El públic no va fallar un cop més amb les escombraries i les inundacions entre altres coses. Alguns ja són fidels a la cita i no s'ho volen perdre perquè la veritat és que va donar molt de si. L'oposició atacant per diferent costats i l'equip de govern en la seva torre d'ívori amb mentides, mitges veritats i molta demagògia anar sortejant el que li anaven disparant quasi tots els partits de l'oposició. 

En aquest ple es veu clarament que aquest món de fantasia que vol vendre l'equip de govern està tocat i enfonsat. Ara només falta passar uns mesos i la gent que no vota mai anirà a votar perquè està farta de com està tot plegat. Hi ha gent que passa de tot, però enguany li ha tocat la moral a molta gent que molt segur anirà a votar per un altre partit perquè l'actual equip de govern fa aigües per tot arreu i per molt de fum que hi posin ja níngu s'ho creu.

Melodia de tardes de diumenge

 

Un diumenge de la tarda agafes el cotxe i arribes a Llorenç del Penedès al voltant de les set per anar a veure una de les millors propostes que es fan a casa nostra com és el Llença’t. Un grup de versions amb alguns instruments de vent tot just deixa sonar les primeres cançons del seu repertori. Aquest proposta no em fa el pes tot i que al lloc hi ha molta gent  gaudint del directe. Recordo que en aquesta hora se celebra un concert per celebrar els 95 anys de l’Orquestra Melodia al cor de la capital. Torno al Vendrell. Aparco al voltant de la Rambla i veig la part de dalt de la Rambla plena de persones assegudes i unes quantes ballant tot just davant de l’escenari. Em sento jove perquè la mitjana d’edat està al voltant dels 75 anys. Veig al davant de l’antiga Biblioteca Popular algunes de les velles glòries del panorama musical del Vendrell de tota la vida com el Claramunt, el Canyelles i d’altres que no conec el nom.

Primer segueixo el concert dempeus amb un familiar d’un música històric de la formació protagonista. Com passa en molts actes públics veig l’alcalde fent relacions socials encara que aquest cop sense faristol ni micròfon, però és ell segur.  Demano permís a  l’Eusebio, que fa anys que coincidim en les festes populars per seure en una cadira de la Rambla. Em deixa ocupar el lloc a condició que quan vinguin els seus titulars jo m’aixequi. Accepto el tracte.

Em vaig posar al mig de la Rambla submergit en aquest espectacle musical recordant la meva infància quan l’Orquestra Melodia igual que la Sensació del Vendrell eren el top dels concerts que es feien al meu poble, Albinyana, per festa major. Jo em quedava sempre a primera línia perquè jo de gran volia ser músic i tocar el teclat. Els meus pares ho varen consultar amb el mossèn del poble que era qui tenia el poder. La seva resposta va ser que si aprenia a tocar l’orgue després no sabria tocar el piano. El meu somni infantil  es va autodestruir aquí. Al cap d’uns anys, quan tenia 40 anys vaig decidir recuperar aquesta il·lusió i vaig fer 5 cursos de solfeig i piano. Vaig descobrir que  el meu oïda musical està sota mínims. Llavors em van regalar un teclat que de tant en tant vaig tocant buscant a l’èter melodies amb partitures senzilles.

El Vendrell com tothom sap ha tingut Pau Casals de fam universal i moltes més coses que els polítics repeteixen i repeteixen fins la sacietat.

Hi ha altres persones i formacions que han fet possible que tot aquesta vitalitat sigui possible perquè el Mestre va tocar arreu del món i tot això. Realment la feina de carrer la varen fer moltes altres  persones anònimes que han quedat oblidades i són els que han mantingut el caliu musical a casa nostra. Moltes de les persones que han passat per la Melodia estat cabdals perquè la música estigui ben viva a casa nostra per la seva tasca d’ensenyament i difusió entre els nous professionals.

En un país normal la Melodia hauria d’haver tocat més cops al Vendrell perquè és d’aquí, però avui en dia els venedors de pacs musicals que tomben per la zona pel aposten per altres formacions que deixa de banda aquesta important orquestra que va sortir tot just cinc anys després que els Nens del Vendrell. Esperem que el centenari se celebri com es mereix. Diumenge les cadires de l’Ajuntament es van quedar curtes i es van haver de manllevar als bars de la Rambla que estaven majoritàriament tancats. Coses del Vendrell. Per acabar la tarda, cansats de ballar quan varen venir els titulars de la cadira em van deixar seure i varen marxar cap a casa. A tres quarts de deu quan va acabar el ball vaig tornar a casa amb molts records d’aquesta tarda de diumenge on molts varem gaudir de la màgia de la música feta a casa nostra. Per molts anys Orquestra Melodia del Vendrell. Ens veiem ben aviat. Espero.

Un dia per recordar

 El dia 1 d'octubre del 2017 és una data que no oblidarem mai. Molts somnis es van fer realitat per unes hores o uns segons. La cosa va anar a pitjor, però aquell dia el poble va votar i va parlar i molts encara no ho entenen. Seguim endavant encara que tot això cada dia està més diluït.