Por dels arbres de la Rambla

A la Rambla del Vendrell cada dos per tres va perdent plataners com els qui havia a la pl Vella o a la pl Nova.  Ja són arbres més que centenaris i clar de tant van caient. Arriba un punt que distingir un arbre malalt d'un que no ho està tant és molt dificil i per evitar problemes en cas de ventades i similars ja es podrien tallar tots els arbres de la Rambla i fer una votació popular, ara que està de moda, sobre que s'hi vol fer. Uns diuen posar altres altres, altres aposten per treure els carrels del lateral i tenir un gran rambla. Hi ha moltes versions, però avui en dia els arbres tal com estan fan més por que una altra cosa.

NIt de cap d'any a casa.

Vist el que hi ha d'oferta per la comarca per la nit de cap d'any el millor es reunir esforços amb col·legues i muntar una festa a casa. Cadascú que porti una cosa o simplement es va a un bufet o es compra en un super i tot arreglat. Gastar en una nit 300 euros per parella per sopar són molts diners encara que sigui la nit més happy de l'any. És una nit que a partir de les 4 la cosa ja va en caiguda picada i va derivant perillosament. EL millor és agafar els diners i en un parell o tres de cops vas a un restaurant de puta mare amb hotel i li treus més profit. A més aquesta és una d'aquestes nits que has de ser feliç per collons i això ja cansa.

Jen Macia, un advocada al teu nivell

Un dels llocs on he après més coses és a la ràdio Vaig començar a treure el nas de la Mà del Llorenç Avinyó, més tard vaig muntar un programa amb sis opinadors i al final m'he quedat sol davant els micros, per tant via lliure per fer el que vulgui dins una línia del programa. Aquesta llibertat m'ha permès portar persones que tenen alguna cosa a dir. A vegades a mig programa veies que la tinta s'acabava i altres vegades doncs he practicat una cita a cegues i ens hem vist per primer cop a la ràdio. 

Ahir vaig alucinar entrevistant a la Jenn Macia per la seva naturalitat, espontaneitat i claretat. A vegades quan parles amb la gent el seu objectiu és marcar distància per justificar que ha estudiat això o allò. La Jen és una persona clara i directa des del primer minut del compàs. Ella va tenir el valor de muntar-se el seu despatx al Vendrell sense venir de cap família amb renom i sola i sense ningú. Ha tingut que lluitar molt, però la seva arma a part de la seva formació que és ferma és la seva senzillesa i naturalitat quan parles amb un advocat. Em va sorprendre. Tot i la seva joventut ara s'ha posat a fer campanya per una de les candidatures del col·legi d'advocats de Tarragona perquè la jove té les idees super clares i té les mostra tal com són sense filtres. A banda de la seva professional és una persona totalment arrelada a les entitats del Vendrell on té un gran paper dins de l'anonimat perquè ella és tal com és i no necessita col.leccionar títols simplement col.leccionar moments i experiències que cada dia la fan més gran. Una gran persona com altres que conec, però en aquest cas em va commoure i vaig pensar si tots els joves fossin com tu ens aniria a tots una mica millor. Molta sort i endavant.

Los Últimos de Filipines, per anar a veure en pantalla gran

Gran producció espanyola los Ultimos de Filipines. Un grup de 50 soldats viuen el seu somni de pertànyer a un estat, representar uns colors i una nació i no saben que la seva pàtria els ha traït. Una peli contundent de com alguns militars són capaços de seguir la seva normativa posant per sobre de tot uns valors caducs. És una mica llarga i es podria tallar una estoneta i no passaria res, però la veritat és que val la pena anar a veure.

El Ramon i la Maria ens aporten una nova visió de Pau Casals

El Ramon i la Maria són dos personatges populars de l'anonimat de les platges que donen vida a la visita de la Casa Museu Pau Casals. Ja no parlem de tecnicisme, ni d'una llista de fets i gestes del mestre Pau Casals. No estem davant dos grans recopiladors de masters i investigacions sobre el geni i la figura de Pau Casals. Estem davant de dues persones que es miren amb admiració la figura i persona de Pau Casals i ens aporten la informació més agraïda per tenir una visita molt distreta. Persones que ens expliquen petits detall de la vida del nostre vendrellenc més universal farcida de petites històries populars que s'amaguen dins aquesta casa centenària.

Ells saben treure un somriure, dos i els que faci falta als visitants sempre mantenint compostura i el respecte que li correspon. Sempre que hi havia anat ho havia trobat ple, però avui hem aprofitat per anar a fer una visita a aquest element cultural tan important de casa nostra i que no té el suficient reconeixement com es mereix. Ha estat un matí diferent, que entre història, broma i aventura anaves comprenent la vida i miracles de Pau Casals. Són dos personatges que estan a la nostra alçada. Ens miren a la cara i sense timidessa. Ells fan la seva vida de parella artística que és l'excusa per endinsar-nos en aquest món des d'una altra manera. Molt interessant. És una d'aquestes iniciatives per divulgar la nostra cultura que millor acollida ha tingut. Molt bé Ramon i Maria i viceversa per la tasca que feu i la manera com ho feu. Si teniu l'opotunitat no us ho perdeu.

Vaiana, una peli normal per la família

Vaiana, una peli de dibuixos animats amb bons i dolents ambientada fa 2.000 anys a l'altra banda de l'atlàntic. És entretinguda, però està dins el cinema familiar per passar una bona estona, encara que alguns temes no són tan infantils tenen una doble lectura per petits i grans.

Neofeudalisme presumptament il·lustrat

Els privilegiats no tenen cap necessitat que li convoquen les oposicions per tenir un lloc de treball. Ells formen part d’aquesta secció de tècnics polítics perquè un bon dia estiguin a dalt i al dia apareguin a un altre lloc amb igual o menys responsabilitat però sense perdre un cèntim de la nòmina. En cas de moviments sísmics sospitosos estan els amics llavors te’ls pots trobar en  una entitat pública o privada desenvolupant la seva feina. Ells han estudiat el suficient per ocupar qualsevol lloc encara que no tinguin ni idea de tot allò que tenen entre les mans, però ells saben que estan allí per servir al seu líder amb els ulls clucs sense sortir ni un mil·límetre d’allò que els ve atorgat de les altres esferes.

Aquests personatges en comptes de dedicar-se a la política directament ho han fan amagats com objectius funcionaris, però al primer o segon moviment ja se’ls veu el peu que calcen i a quins colors defensen i quins marginen sense cap tipus d’explicacions raonable perquè no la tenen. Molts cop val més no dir que dir paraules que en un moment donat es poden tornar en contra en una societat que gira i les qui avui estan dalt d’aquí un temps poden estar baix.

El més divertit és quan els mires el currículum vitae i veus que hi hagut molt de moviment d’un lloc a un altre amb càrrecs i responsabilitats que sonen molt bé, però clar ja veus que tanta màgia digital fa mal els ulls. Persones que han ascendit per mèrits polítics o de parentel·la, però que saben molt bé en cada moment a qui defensar per no sortir del cercle dels privilegiats.

Aquests persones el que han estudiat és el de menys, perquè quan la política entre pel mig si el guió ho marca un acomodador de cinema pot fer de director de grans produccions sense més preàmbuls amb un informe favorable inclòs. Llavors en cada moment ja hi haurà la resta de la companyia teatral que aplaudirà incansablement el nostre il·lustrat.

A vegades aquestes persones es presenten tal com són en forma individual, però també n’hi ha alguns que han sabut muntar empreses que donen servei als seus amics i companys de partit. Són persones presumptament  il·lustrades que fan un servei a la carta a mida del que paga. Potser fa uns anys les seves conclusions podien arribar a convèncer a algú, però amb el pas del temps i a mesura que la gent va sortint del País del Superàvit on ens col·len sempre que poden la cosa té una repercussió més minsa.

Llavors cada quatre anys quan els polítics han de sortir al carrer per fer campanya per donar a conèixer els seus programes electorals i demanar el suport dels presumptes ignorants que formen la massa ciutadana només aconsegueixen els quatre vots dels subvencionats i amics condicionals. La resta opta per qualsevol altra formació encara la despesa en propaganda sigui irrisòria.

Llavors vénen els plors, les lamentacions, però mentre no toqui al nucli dur del gremi no passa res, si de tant en tant cau algú peó tant els fa, mentre la central format per un parell o tres individus pugui remenar les cireres com sempre ha fet. La resta són candidats frontissa per cremar el mínim possible el nucli de tot plegat. Estan una legislatura i després toquen el dos o munten una empresa que tots els amics tenen la targeta corresponent i evidentment sempre que poden la contracten, per alguna tasca important.

Els nous partits amb altres ideologies i maneres de fer cada dia són més forts i aquests hereus directes de l’època anterior van perdent pistonada o en algun cas fan una revolució total a les estructures de la formació que ningú ho coneix, encara que sempre queda algun record de la vella escola i estructura tant de temps utilitzada.

Aquesta és la historia d’aquest neofeudalisme amb els seus peons i els seus reis i reines que amb o sense corbata juguen la partida dels seus interessos a esquenes  de la gran majoria  de mortals que només els correspon votar.