Un Miserere molt especial al Vendrell.

Enguany tenia ganes d'anar a la processó de Setmana Santa del Vendrell. Hi ha coses que m'atreuen perquè hi ha alguna cosa especial dins la seva realitat. La pluja la va deslluir i van fer una versió curta i a més una mica més ràpid del normal. La màgia de tot va venir quan va sonar el Miserere dins l'església del Vendrell molt ben interpretat tan pel Cor Orfeó Parroquial com els músics que hi van intervenir. Va ser una joia poder estar allí en un dia de pluja intermenitent. Hi ha coses que hi pots creure o no, però t'has de deixar portar per la seva màgia i deixar-te anar en aquests moments. T'ajuden a pujar una miqueta més amunt, un respir a la part esperitual de l'ànima que també va molt bé.

Setmana Santa; unes turbo vacances

Setmana Santa són les mini vacances per tothom. Una mena d'assaig general de vacances per a aqui encara practiquen aquest esport. Avui dimecres, encara, però dijous i dissabte el Baix Penedès és converteix en un formiguer de gent que vol aprofitar al màxim aquests dies. Si fa bon temps, tenim la platja per anar a prendre el solet i sinó a casa o a donar un tomb per ahi, però la gràcia és que s'ha de fer alguna cosa. Però clar, una de les tradicions de casa nostra és el dia de la Mona, que molts ja la passen a casa seva. Tot plegat una mena de vacances speedy per poder dir dilluns ja sigui a la cua de l'atur ja sigui a la feina que has fet vacances. Encara que t'hagis passat aquests dies enxufat a la tele mirant alguna sèrie per no saber que fer.

Emprenedors, una realitat per molts

Si fessim una enquesta al carrer i li preguntem vostè de que fa? Molts ens podrien dir emprenedors. Fins fa quatre dies ser emprenedor era una persona que muntava la seva empresa i tirava endavant amb un projecte nou. Alguns jugaven amb cert avantatge perquè ja tenien un cercle d'amics o interessos que els garantitzaven el seu futur i altres ja ho havien fet en altres relacions professionals i optaven per anar per lliure. El mercat laboral i tot plegat ens implica que tots ens podem posar aquesta etiqueta d'emprenedors, entre el que retallen i les persones que un dia per altre poden caure del mercat laboral, la veritat que subsistir per la majoria ja és un acte de fer i d'emprenedoria amb un futur incert.

El melic en el nostre objectiu

 

Ja estem instal·lats en una nova primavera. Hem deixat enrere els mesos més difícils dins d’aquest panorama global que ens acompanya des de que la bombolla immobiliària va esclatar després de tant d’insuflar aire entre els uns i els altres. Aquest pacte d’amics entre banquers, governs, jutges, immobiliàries, clients i altres elements ja es va esquinçar de cop i volta sense culpables, però amb moltes víctimes, la majoria anònimes. Ara toca recollir els plats trencats sense deixar d’anar pagant la hipoteca que un dia vàrem signar en un acte de fe. En cas dels desnonaments esperem que com va fetr el Bisbat de Lleida cedint una part del seu seminari a les famílies afectades ho facin les altres administracions i que emprenguin accions amb cara i ulls per combatre aquesta lacra social fruit d’excessos passats. Per altra banda, alguns inversors privats també han posat seny i promouen ofertes de lloguer d’habitatges per 1 o 50 euros  mensuals que, en un principi, poden servir per començar  a aixecar el cap.

El nostre futur passa per posar una mica de seny a tot plegat. Fins ara ens podíem permetre el luxe que cada municipi tingués la seva ràdio, el seu polígon industrial, la seva empresa de recollida d’escombraries, les seves escoles bressol, el seu institut, entre d’altres. Tot aquest luxe que ens recorda els fills de famílies ben aposentades s’havia de traslladar a la societat, en general. No estem parlant d’aplicar grans idees, ni realitzar grans despeses. Simplement posar una mica de seny i invertir el poc que queda en mesures realment útils i no només de cara a la galeria.. Per exemple, una manera d’estalviar diners és que la nova variant que ha d’unir el Vendrell amb Valls aprofiti l’estructura actual de l’autopista i l’alliberi de peatges. Els diners invertits en aquesta obra innecessària ens permetria tenir aquesta via lliure de peatges durant unes quantes dècades. En aquest país sempre guanyen les mateixes empreses pagant de l’erari públic. El més irreverent de tot plegat que quan aquesta obra estigui acabada ens diran que s’hauran de perllongar la concessió d’altres peatges perquè  resulta deficitària segons el pressupost inicial. Així anar fent fins que tindrem un país atapeït de vies duplicades i sense deixar de pagar per crear unes infrastructures que només en trauran profit les empreses constructores i personal adjacent. Al final, els conductors, tot hi haver pagat amb els seus impostos les vies de peatge haurà de fer ús de vies gratuïtes per no ser rendibles.

Un altre tema són els ports que tenim a casa nostra. Lluís Llach ens parlava en una de les seves peces més populars de Catalunya com un país petit on des del campanar d’un poble es pot veure el del poble del costat. El mateix fenomen passa en els ports. Aquí al Baix Penedès en tenim dos que a l’hora estan a tocar d’altres dos més com són els de Vilanova i el de Torredembarra. Realment ens calen tantes infrastructures similars en un espai tan reduït? Potser que els féssim una mica més grans i ens podríem estalviar uns quants al llarg del litoral català. Aquests són altres diners públics i privats que es llencen directament al mar. A banda del que suposa la seva construcció, hem de pensar amb la despesa recuperar els danys dels canvis de corrents marines en el litoral català.  Són molts els municipis que volen viure del turisme i de la seva vessant marítim. Els toca posar mans i mànigues per fer front a la recuperació de la nostra costa, fruit en part d’aquesta excessiva presència de zones portuàries a casa nostra.

Entre tot això i en allò que tenim més proper hi ha moltes coses que es poden fer com racionalitzar la festa i posar una mica de seny en aquest sector. Després de tenir acostumats a tothom a muntar quasi  cada cap de setmana un esdeveniment, ara tornar enrere i explicar-ho als votants és un xic difícil. Ningú s’atreveix. En comptes de fer unes poques propostes amb cara i ulls, ara s’aplica una retallada general i tots contents i enganyats. El mateix passa en el vessant esportiu. Quan tot anava bé, un municipi es podia permetre el luxe de veure com naixien entitats i col·lectius encara que fossin del mateix esport però per rivalitats més personals o polítiques  cadascú tenia la seva pròpia joguina en forma d’entitat per tirar endavant el seu afany personal junt amb els seus amics. Tot això s’ha acabat i les coses s’han de compartir. En els casos dels municipis més petits fins i tot amb la resta de la comarca. Aquestes són algunes històries acompanyades amb mini teatres i auditoris varis a gust de cadascú però sense que ningú sigui capaç de crear un equipament al nivell d’una comarca de 100.000 habitants o ja simplement d’un poble disposat a créixer. Això de mirar-se el melic sembla que s’ha d’acabar. Ja fa massa anys que ho fem i mireu fins on hem arribat. Només estem preparats per tornar a començar en un nou camí marcat per la coherència i el seny. Hem d’aplicar aquests nous valors, mentre anem pagant la factura dels darrers anys. Article publicat a l'Eix a partir del 25 de març del 2013

Tradició i religió

Ara quan la gent veu un munt de gent beneïnt la palma o anar a processó és pregunta. On són aquesta gent ? com és que no van a missa? Doncs la resposta és senzilla. Nosaltres com a humans sortim al carrer per celebrar, la primavera, per celebrar una mort i fins i tot per cantar al naixement d'un nou any, però això ens pertany com a humans. La història és que l'església ja fa segles que tot això s'ho ha apropiat per posar-ho dins les seves celebracions aprofitant unes tradicions paganes que nosaltres tenim dins nostre com a ésser humans que som. Ara en aquests dies la gent se sent moguda per aquesta força interior que l'església sempre s'ha volgut fer seva, però és un sentiment tan fort i independent que no ho aconsegueix i encara que vulgui aprofitar la situació perquè aquesta gent continui dins els seus braços, la cosa no funciona. Quan això passa amb un capellà que viu en un altre món, llavors el resultat final és força desesperant.

Molt recomenable, Oz, un mundo de fantasia

Una de les pelis que m'han sorprès recentment ha estat: Oz, un mundo de fantasia. Una història d'amor i odi de bons i dolents. Un món fantàstic d'un estafador en forma de mag que va descobrint com la els trucs que fa en les seves actuacions realment consisteix en la màgia del món. Una peli molt entretinguda que et porta per un llocs fantàstics i força originals on els bons i els dolents estan clarament marcats, menys en alguns personatges que juguen el doble paper, però s'acaba veient. Molt recomenable per a totes les edats. És llargueta, però és passa molt ràpid. Només cal obrir els ulls i somiar.

Bars per no estar sol al Vendrell. La Puntual i el Cau d'en Tasi

Quan era jove, encara ho sóc, però més, anava a un bar a Tarragona, per baix al port on quedàvem amb els amics, però jo arribava abans i estava una estona allí solet fins que venien la resta. En aquest bar, encara que no coneguessis ningú sempre acabaves parlant amb algú perquè hi havia caliu i bon rollo. Era gent sana que volien passar-ho bé amb els altres. Aquí al Vendrell, ara per ara he trobat dos bars que encara que hi vagis sol sempre acabes de bon rollo amb altra gent, és com una gran família. De tant de veure les mateixes cares, al final acabes parlant i creant converses comunes sobre qualsevol tema. Això és el de menys. Això molts cops no passa. No té cap explicació lògica, simplement que hi ha un ambient familiar entre les seves parets que el conscient no passa per alt i es deixa portar per la globalitat. Si , he viscut converses molt interessants amb gent que com a molt només coneixia de vista però res més. Per més pistes: un és al carrer Major i és el Cau d'en Tasi i l'altre és la Puntual de la plaça del Zodiaco. Això no passa sempre ni és automàtic, només t'has de deixar portar i ja està. Ja ho veureu.