Ja estem instal·lats en una nova primavera. Hem deixat enrere els mesos més
difícils dins d’aquest panorama global que ens acompanya des de que la bombolla
immobiliària va esclatar després de tant d’insuflar aire entre els uns i els
altres. Aquest pacte d’amics entre banquers, governs, jutges, immobiliàries,
clients i altres elements ja es va esquinçar de cop i volta sense culpables,
però amb moltes víctimes, la majoria anònimes. Ara toca recollir els plats
trencats sense deixar d’anar pagant la hipoteca que un dia vàrem signar en un
acte de fe. En cas dels desnonaments esperem que com va fetr el Bisbat de
Lleida cedint una part del seu seminari a les famílies afectades ho facin les
altres administracions i que emprenguin accions amb cara i ulls per combatre
aquesta lacra social fruit d’excessos passats. Per altra banda, alguns
inversors privats també han posat seny i promouen ofertes de lloguer
d’habitatges per 1 o 50 euros mensuals
que, en un principi, poden servir per començar
a aixecar el cap.
El nostre futur passa per posar una mica de seny a tot plegat. Fins ara ens
podíem permetre el luxe que cada municipi tingués la seva ràdio, el seu polígon
industrial, la seva empresa de recollida d’escombraries, les seves escoles
bressol, el seu institut, entre d’altres. Tot aquest luxe que ens recorda els
fills de famílies ben aposentades s’havia de traslladar a la societat, en
general. No estem parlant d’aplicar grans idees, ni realitzar grans despeses.
Simplement posar una mica de seny i invertir el poc que queda en mesures
realment útils i no només de cara a la galeria.. Per exemple, una manera
d’estalviar diners és que la nova variant que ha d’unir el Vendrell amb Valls
aprofiti l’estructura actual de l’autopista i l’alliberi de peatges. Els diners
invertits en aquesta obra innecessària ens permetria tenir aquesta via lliure
de peatges durant unes quantes dècades. En aquest país sempre guanyen les
mateixes empreses pagant de l’erari públic. El més irreverent de tot plegat que
quan aquesta obra estigui acabada ens diran que s’hauran de perllongar la
concessió d’altres peatges perquè
resulta deficitària segons el pressupost inicial. Així anar fent fins
que tindrem un país atapeït de vies duplicades i sense deixar de pagar per
crear unes infrastructures que només en trauran profit les empreses
constructores i personal adjacent. Al final, els conductors, tot hi haver pagat
amb els seus impostos les vies de peatge haurà de fer ús de vies gratuïtes per
no ser rendibles.
Un altre tema són els ports que tenim a casa nostra. Lluís Llach ens
parlava en una de les seves peces més populars de Catalunya com un país petit
on des del campanar d’un poble es pot veure el del poble del costat. El mateix
fenomen passa en els ports. Aquí al Baix Penedès en tenim dos que a l’hora
estan a tocar d’altres dos més com són els de Vilanova i el de Torredembarra.
Realment ens calen tantes infrastructures similars en un espai tan reduït?
Potser que els féssim una mica més grans i ens podríem estalviar uns quants al
llarg del litoral català. Aquests són altres diners públics i privats que es
llencen directament al mar. A banda del que suposa la seva construcció, hem de
pensar amb la despesa recuperar els danys dels canvis de corrents marines en el
litoral català. Són molts els municipis
que volen viure del turisme i de la seva vessant marítim. Els toca posar mans i
mànigues per fer front a la recuperació de la nostra costa, fruit en part
d’aquesta excessiva presència de zones portuàries a casa nostra.
Entre tot això i en allò que tenim més proper hi ha moltes coses que es
poden fer com racionalitzar la festa i posar una mica de seny en aquest sector.
Després de tenir acostumats a tothom a muntar quasi cada cap de setmana un esdeveniment, ara tornar enrere i
explicar-ho als votants és un xic difícil. Ningú s’atreveix. En comptes de fer
unes poques propostes amb cara i ulls, ara s’aplica una retallada general i tots
contents i enganyats. El mateix passa en el vessant esportiu. Quan tot anava
bé, un municipi es podia permetre el luxe de veure com naixien entitats i
col·lectius encara que fossin del mateix esport però per rivalitats més
personals o polítiques cadascú tenia la
seva pròpia joguina en forma d’entitat per tirar endavant el seu afany personal
junt amb els seus amics. Tot això s’ha acabat i les coses s’han de compartir.
En els casos dels municipis més petits fins i tot amb la resta de la comarca.
Aquestes són algunes històries acompanyades amb mini teatres i auditoris varis
a gust de cadascú però sense que ningú sigui capaç de crear un equipament al
nivell d’una comarca de 100.000 habitants o ja simplement d’un poble disposat a
créixer. Això de mirar-se el melic sembla que s’ha d’acabar. Ja fa massa anys
que ho fem i mireu fins on hem arribat. Només estem preparats per tornar a
començar en un nou camí marcat per la coherència i el seny. Hem d’aplicar
aquests nous valors, mentre anem pagant la factura dels darrers anys. Article publicat a l'Eix a partir del 25 de març del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada