Cantando bajo la lluvia

 

Fa dies que tenia ganes d'anar a veure el musical dirigit per Angel Llacer Cantando bajo la lluvia. L'espectacle dura dues hore si mitja amb un quart de parada tècnica. El temps passa molt ràpid, però jo que no he vist l'obra original tot el que passa a l'escenari a banda d'un part d'escenes clàssiques no te res a veure amb una obra que es digui Cantando bajo la lluvia. És un titol que no pega gens, però suposo que això ja ve dels orígens. Els actors i ballarins són molt bons, però el titol i la trama no la trobo gens encaixada. No sé. Vaig tenir la sort de veure els actors originals, perquè aquí també van passar la covid no fa gaire molts actors.

Un llibre que promet de Maria Jaén

 

Ahir el Vendrell va acollir la presentació del darrer llibre de Maria Jaén que porta per nom Querido Pablo i simula les cartes d'una de les dones de Pau Casals al Mestre. És tracta de la Francisca Vidal, una dona que va estar molts anys amb ell, però que no s'hi va casar. Va ser l´únic cop que va venir al Vendrell després del Règim de Franco. Un fet molt remarcable en la seva vida. Aquest és una carta simulada on es pot veure una visió diferent del Mestre, més humà i proper a la gent i no tan allunyat del seu poble com a vegades se l'ha pogut veure pel seu tracte i tarannà. 

Apostem per un 2022 millor

 

 

Estem ja en el nou any en un pandèmia que segueix aquest frec a frec amb la sanitat mundial a veure qui guanya la partida i sobretot quan ha de durar fins que tot torni a una mena de normalitat.

En el 2022 és un any preelectoral municipal. Suposo que cap a finals d’any ja es començaran a veure cares i propostes per arreglar el món en la propera legislatura. A veure com acaba tot plegat. Hi ha un partit que segueix sense escletxes cada dia més madrileny i menys català, però està allí. Davant seu tenim el català que abans era independentista i ara és de la taula de diàleg que va sortejant les onades intentant traient el màxim rendiment a la realitat. Per altra banda, tenim altres formacions que van i vénen pugen i baixen segons el mapa del temps i es van autoalimentant dels seus fidels i dels seus ex. A veure que passa en aquest Penedès on pot sorgir una força política que vingui a defensar la seva identitat. Jo ho veig una tasca molt adversa perquè si mirem la nostra societat, de penedesencs autèntics no n’hi ha els suficients per aconseguir vots. Aquí seria més fàcil aconseguir sufragis un partit de veïns de la zona metropolitana de Barcelona que per diferents motius han vingut a parar al nostre territori.

Apostem 2022 millor per tots nosaltres perquè cadascú des del seu petit hortet pugui fer una societat millor. No hem de fer cas dels grans líders espirituals. El poder el tenim nosaltres a tocar des de casa, fins el replà fins a la porta de l’edifici. Els miracles ja es poden comprar per internet. La nostra força és molt gran si la sabem utilitzar i no hem de deixar que ens la deixin fora de joc abans de començar la partida. Seguim endavant amb il·lusió i energia per viure un nou any amb intensitat.

 

 

 

No vaig seguir el ple de l'Estat de la Vila del Vendrell

 Aquest és un ple que es fa com a molt un cop a l'any si es fa perquè durant molts anys no s'ha fer, però els optimistes ho fan encara que queda com una mena de debat electoral apunt dels comicis municipals on cadascú diu les seves propostes històries i altres aventures que quedi bé. Per anar bé s'hauria de fer en un lloc gran com la Lira o el Tívoli i la gent que anés participant i seria tot una mica més municipal i més participatiu. Ara és la versió light avorrida que fa que la gent vegi més clar que els polítics els hi aixeca la camisa. Una cosa per nostàlgics de quan només hi havia bons i dolents i blanc i negre, però les coses són molt més intenses avui en dia.  Jo el vaig seguir per xarxes socials en la versió optimista i oposició i cada loco con su tema i anar sumant anys i restant suports. 

Llicències per edat d’alguns funcionaris, la punta de l’iceberg

  

En aquest mes de gener va sortir a la llum una d’aquests mesures que hi ha en algunes administracions públiques i que sembla que estan fora de tota lògica en els temps que corren. Evidentment què el Parlament de Catalunya tingui treballadors que en els darrers cinc anys de la seva carrera laboral puguin estar a casa, jubilats i cobrant com si estesin en actiu sense haver de passar cap control laboral és una de les notícies que costa d’empassar. Aquesta exclusiva de l’Ara és una d’aquestes coses que molts saben, però ningú diu res per no perdre poder o amistat. Tot i això arriba un punt que algú per aconseguir algun objectiu o per tocar el que no sona a la resta ho fa públic, llavors tots cames ajudeu-me i fer l’orni sobre aquesta mesura que trenca alguns dels principis de les administracions locals. Sort que mira ves per on tenien que haver tenir una antiguitat de 15 anys en aquesta administració per poder gaudir d’aquest privilegi del seu contracte.

Evidentment els polítics que ho van fer i ho varen permetre en les properes legislatures ho sabien prou bé que hi havia aquest privilegi entre els seus administrats, almenys els més espavilats de cada formació que remenava les cireres.  Alguns dels qui van darrera i es limiten a aixecar la mà quan toca sembla que estan en altre món. Han vingut a aquest món de la política a obeir el que toca i quan toca i saben els seus superiors que mai seran deslleials davant les directrius de la formació. Per això estan en aquest món sinó ja faria dies que haguessin estat allunyats d’aquest club abocats al món de la vida mundana lluny dels focus de decisió.

Al final sembla que aquesta mesura es va aplicar per enviar cap a casa alguns funcionaris que en el seu moment no combregaven amb els nous manaires per evitar desafeccions i males cares, doncs cap a casa. Total al final ho paga el poble. En posem uns quants que siguin de la nostra corda que sempre ens diguin “si senyor”.  Així ens estalviem problemes i tot fluirà amb més tranquil·litat. No hi haurà ningú que ens pugui posar pedres a les rodes en les nostres decisions polítiques.

Doncs això és la punta de l’iceberg que curiosament va sortir a la premsa i s’ha fet viral, però hi ha altres històries que no només afecten als pobres treballadors que vulguis o no  se suposa que han de complir uns horaris i han passat unes proves.

Sempre m’ha fet molta gràcia això dels càrrecs de confiança que estan allí tapats i que ningú sap que fan o deixen de fer. Aquests no han de passar ni proves ni han de respondre oficialment davant de ningú ni prestar cap jurament sobre la informació que passa per les seves mans que molts cops és confidencial. El personatge estaria bé i fins i tot podria ser necessari si fos per treballar amb coses concretes de l’entitat on està ubicada. Molts cops es posa algun polític que ha quedat fora dels càrrecs oficials i el tenen allí mentre esperen la propera legislatura per tornar-lo a posar en alguna llista per defensar en els seus discursos els grans valors humans i després és el primer que per la seva feina a dit no ho compleix.

No parlem dels diners que cobren els polítics de diferents administracions en dietes i similars que ja costa d’entendre en una situació normal, però ara amb la pandèmia molts ho feien des de casa sense treure’s ni els pantalons del pijama. No parlem d’aquests 300 ó 400 euros de comissió informativa que cobren molts polítics i que dura 5 minuts. Són uns dels segons més cars que tenim. No dic que no es cobri sinó que d’una vegada per totes es regularitzi aquest món de l’administració pública on hi ha moltes coses que fan pudor i ningú ho toca fins que tots ens posem les mans al cap per alguna cosa que supera el correctament polític.

Allò que no està en els llibres de text

 

Avui parlarem d’una de les coses que no està en els llibres de text, però la veritat és que es bàsica i necessària pel nostre dia a dia. Per seguir caminant amb la vida amb una mínima seguretat  personal i com a col·lectiu perquè no hem d’oblidar mai que som una societat la gran majoria de nosaltres. Sempre hi ha algú que fa una vida ascètica en algun punt apartat de la nostra geografia. Aquella persona juga en una altra lliga.

El tema clau per la nostra supervivència és el seny humà o el nostre bon ús de la raó. Estem vivint una pandèmia que cada dos per tres ens canvien les normes del joc i ja no sabem ni que toca en cada moment perquè no ens dóna temps ni adaptar-nos. Per evitar caure en la seva trampa és molt important que fem servir el seny. Coneixem com es contagia, quins són els seus símptomes i fins i tot com es pot evitar. Doncs tenim prou informació perquè dins de les nostres possibilitats puguem plantar cara a la covid. Tenim les eines com la distància i la mascareta que podem utilitzar per reduir el seu camp d’acció. No cal ser tan borinot i caminar sol o amb la teva bombolla per la muntanya amb la mascareta perquè és molt difícil que aquest entri en el teu cos, però si estàs en una multitud de gent, doncs ja saps que has de portar aquesta tela per tapar la boca i el nas mantenint la distància que puguis. Intentar evitar aquests llocs d’acumulació de la gent. El seny és l’element bàsic per evitar caure al seu parany. A partir d’aquí la societat et dóna uns mecanismes per saber si tenim visita en el nostre cos com són les PCR i els antígens que hem d’utilitzar si per motius justificats algun cop ens hem saltat les normes bàsiques de conducta però no podem fer que una cosa excepcional sigui normal perquè llavors ens haurem carregat el sistema.

El que passa amb la pandèmia passa també en molts punts de la nostra societat que ens ha obligat a treure normatives en llocs i comportaments que fins fa quatre dies no en teníem cap necessitat perquè molta gent feia servir el sentit comú i el seny. Sembla que de mica en mica en les noves generacions es va perdent aquest manual de comportament que hem heretat dels nostres avantpassats i que de mica en mica ens han anat inculcant capítol a capítol sense que ens adonguéssim ni compte.

Embrutar el bosc, la via pública i el nostre entorn en general, no és una cosa que cal prohibir explícitament perquè implícitament el nostre raonament ja ho hauria de tenir dins l’apartat d’accions prohibides. Quan l’arxiu d’aquest seny queda malmès per diferents raons i això passa a varis individus és molt difícil poder controlar les accions d’aquests personatges perquè la policia arriba on arriba i els polítics només veuen solucions en la policia i les sancions quan hi ha moltes mesures més útils que treure la llibreteta. Alguns ho pagaran sense despentinar-se i altres els costarà moltes suors poder reunir aquesta quantitat de diners. Davant d’aquestes mancances s’ha d’apostar clarament pels educadors socials i altres càrrecs similars perquè aquestes mancances en la transmissió del seny es vagin suplint de mica en mica i evitar algunes conductes que quan s’uneixen poden produir greus terrabastalls.

No ens calen psicòlegs que arreglin el nostre món perquè no en tindrem prou sinó un treball de camp i formigueta que vagi distribuint les diferents tasques i responsabilitats tal i com corresponen. Ja està tot inventat però cal que cada cosa torni al seu lloc per poder tenir una societat amb una certa normalitat perquè quan es trenquen les normes i els pactes no escrits no hi ha ningú que ho pugui aturar ni amb forces de seguretat ni amb sancions. El seny humà és bàsic per poder viure en societat, és com l’oxigen per qualsevol persona.  Aquestes coses no cal que estiguin als llibres de text perquè això s’ensenya a casa, però hi ha gent que sembla que no ha fet els seus deures.

586 dies i segona dosi de la vacuna

 

Portem 586 dies d'aquesta pandèmia des del març del 2020 i ara estem en la sisena onada esperant que vagi baixant, però de moment no baixa i sembla que fins i tot arribi a pujar. Després de passar un covid dur i una primera dosi de Pfizer avui m'han posat la segona dosi per evitar que el virus torni a ferme una visita desagrable. Molt ben organitzat a Calafell, no gaire gent i molt atents. És una pena que tot i sembla que som la capital del Baix Penedès haguem d'anar a Calafell a vacunar-nos, molts pavellons però mal gestionats. Seguim endavant.