També és un bon govern aquell que puja els impostos

L’economia és una ciència exacta en el seu funcionament intrínsec. La interpretació dels seus resultats ens ofereixen multitud de lectures. Encara que pugin sembla oposades a fi de comptes estem parlant del mateix però vist des de diferents angles. El fonament d’una entitat pública com un ajuntament és el seu pressupost. A partir d’aquest eix bàsic i en consonància amb un programa polític més o menys entenedor, s’han d’anar configurant les actuacions que han de definir un govern, un municipi. Al fi i al cap una realitat, que ens afecta a tots. Estem més o menys allunyats de l’arquetip de ciutat dormitori en què s’està convertint alguns dels municipis de la comarca.
Una persona, a l’igual que un ens públic, acaba l’exercici amb 3 euros a la butxaca. Resulta que té superàvit. Aquest personatge arriba el 31 de desembre amb 3 euros a la cartera, però un crèdit pendent al banc per 7 euros amb interessos. Té aparentment també superàvit, però ja veiem que la seva economia no està gaire sanejada.
Tot això és complica molt més en un ajuntament. S’acostuma associar dues premisses bàsiques i que òbviament son contradictòries. Bon govern és aquell que no puja els impostos municipals. Mal govern és aquell que s’atreveix a tocar a l’alça els impostos hem de pagar a l’administració pública. Aquest fet ens porta a visió diferent dels fets. Aquest estiu vaig anar a Londres i parlant amb gent del país em van confirmar que la seva pressió fiscal era molt elevada i que no tenia res a veure amb el que tenim aquí. Perfecte. Nosaltres som uns privilegiats perquè paguem menys impostos que ells. Però la veritat que a part d’alguns aspectes com el preu del transport entre altres, tu realment podies veure carrers nets, estacions de tren adients, parcs i jardins en condicions, em van parlar molt bé de la sanitat pública. Tot i no haver molta policia pels carrers era fàcil veure petits pobles amb cases immenses amb els seus jardins que l’envoltaven amb unes mesures mínimes de seguretat. Jo en seguida vaig pensar. Això al Vendrell es totalment inviable perquè els pispes tindrien terreny abonat amb escreix.
El problema és que aquí cada dia paguem més impostos i tenim pitjors serveis. En comptes que aquesta major pressió fiscal es vegi compensada directament per més i millors serveis. Només tenim feina en anar invertint en escoles i en equipaments públics per donar servei a tota aquestes persones nouvingudes. Però si a la fi i al cap dividim inversió pública per habitants no crec que la ratio hagi pujat gaire en els darrers 15 anys.
Si la sanitat pública, les escoles bressol i les llars d’avis, la seguretat pública i fins i tot la recollida d’escombraries, entre d’altres tenen uns nivells cada dia una mica més baixos potser el problema és el sistema que no funciona prou bé. Amb els diners que jo puc invertir en assolir i mantenir un nivell més alt de seguretat els he de pagar per comprar una alarma, per portar la meva àvia al poble del costat a una residència privada. Potser que ens anem plantejant seriosament el significat de la pressió fiscal. ¡Per què l’administració pública de torn no és capaç de renunciar a una part de la meva aportació en recursos econòmics? Ja els destinaré segons els meus criteris personals. El problema és que ara estem plantats al mig d’una cruïlla i no sabem cap on tirem. Mentre ens aclarim anem pagant i anem perdent. Decididament anem cap a un model lliberal i sense embussos com és el que s’acabarà imposant o paguem més impostos però que realment ens estalviem l’alarma de casa i la factura d’un empast dental. Els mestres de primària i secundària volen fer vaga perquè ara la Generalitat vol donar més autonomia als centres escolars. ¿No us recorda tot això tot el que està passant actualment amb la sanitat pública?

Publicat al Diari del Baix Penedès el 18 de gener del 2008