Moltes cops una decisió política diu molt més que 1.000 paraules i arguments. Una mica és el que està passant a aquella pista esportiva tota envoltada per una malla i amb quatre portes d’accés en les corresponents cantonades. La seva situació és oficialment en la Via dels Països Catalans del Vendrell, dins el que s’anomena popularment del Tancat. Un espai idíl·lic fins fa uns pocs mesos en què una decisió política va treure la part esportiva del ciment i només hi va quedar el ciment en forma rectangular amb les bases de les cistelles de bàsquet. Alguns veïns es queixaven, però no tots, llavors es va produir la gran solució. Si desmuntem les canastes i les porteries, llavors la canalla ja no tindrà motiu per jugar. Problema resolt. Els veïns ja no es van queixar i tot arreglat. Els moradors, només alguns, d’aquesta zona lúdic esportiva del nucli del Vendrell estaven molestos perquè el soroll de la pilota, el murmuri de la gent jugant i altres sorolls trencaven l’harmonia normal de cada dia. Tot plegat els molestava ja sigui a la nit o ja sigui quan feien la migdiada. També he escoltat queixes pel que fa a alguns dels assidus d’aquest espai tenien unes costums i unes actuacions no del tot lloables i poc dignes d’un comportament social exemplar. Després de l’eliminació dels elements esportius, clarament els nois van deixar d’anar-hi perquè ja no tenien ni les seves porteries on jugar a futbol ni les cistelles on fer passar la pilota de bàsquet.
Després d’aquestes festes nadalenques ha tingut lloc el gran miracle inesperat. Nois jugant i no només un dia, sinó que eren reincidents. Els nou sistema improvitzat consistia en posar les seves jaquetes al terra per marcar les porteries. Ja tot funcionava a la perfecció, però amb la dosis de creativitat necessària. La gràcia dels més joves acostuma a ser la imaginació. Cada dia els donem joguines més sofisticats que fa que aquesta qualitat innata humana vagi perdent varietat i riquesa. Si els posem davant d’una vídeo consola doncs poca cosa cal rumiar-se. La meva infància era plena de jaquetes convertides en porteries i fins i tot pedres convertides en castells inexpugnables i coves de malvats amagades dins l’espessa foscúria del jardí de darrera casa.
El proper capítol l’hem vist aquesta tardor quan els que els que no es queixaven i volen que aquest tros de ciment rodejat d’una tanca d’alumini continuï el seu vessant esportiu demanaven al regidor una reunió per arreglar el tema d’una manera definitiva. Llavors, el regidor els ha dit vingut a dir que recullin firmes. Qui n’aporti més guanyarà la disputa. Una manera fàcil i bàsica de retornar la sobirania al poble perquè decideixi sobre que s’ha de fer davant d’un problema entre veïns. Però aquest joc és molt perillós perquè ens hem de distribuir tots els sorolls entre tots. Si un aguanta els concerts de festa major, a l’altre li toca estar pendent que el seu gual estigui lliure el divendres per treure el cotxe per poder anar a treballar. No sigui que algú hagi deixat el cotxe davant de casa mentre va a comprar un quilo de mandarines al mercat. És molt fàcil dir jo no vull la pista perquè la canalla fa molt de soroll quan juga i no puc dormir. No costa gaire. Però els que han d’aguantar els sorolls dels concerts de festa major o les festes del barri que és una jornada laborable també poden fer votacions. Jo necessito dormir i el concert que el facin a un altra punt del Vendrell
No és ètic ni estètic que els contenidors soterrats que hi ha a l’Avinguda Catalunya estiguin massa cops plens de paper i cartró amb les conseqüències que provoca al seu entorn. El problema real és que són massa petits. Entre visita i visita del camió de la recollida s’omplen amb facilitat i allò dóna una imatge bastant patètica. No parlem quan el camió la ve a recollir en hora punta. La cua de cotxes que allí s’hi monta. Si he de sortir del pàrquing m’he d’esperar que el panorama de mobilitat s’aclareixi. Alguna cosa falla, oi?
Jo estic cansat que sota del meu balcó hi hagi un contenidor d’escombraries. Els meus veïns, especialment els dels pisos més baixos també pateixen les mateixes molèsties. Si féssim una reunió de veïns podríem demanar que agafessin aquest contenidor i el posessin tres cases més enllà. Nosaltres ja potser no tindríem molèsties. Ells podrien aplicar el mateix model i així aniria tombant de cantonada en cantonada. No parlem d’alguns veïns de la Muntanyeta que escolten des del llit estant la música que es genera en el polígon de les Matas. Si recollim firmes ho tancaran? ¿És normal combinar en un espai relativament petit un hospital, un centre de dia, una residència d’avis i una discoteca amb els seus bars musicals amb ganes de difondre la seva varietat discogràfica on més lluny millor? ¿Sempre ens deixaran aplicar aquesta sobirania popular per a resoldre els nostres problemes de convivència més immediats?
Publicat el 20 de febrer del 2009 al Diari del Baix Penedès
Després d’aquestes festes nadalenques ha tingut lloc el gran miracle inesperat. Nois jugant i no només un dia, sinó que eren reincidents. Els nou sistema improvitzat consistia en posar les seves jaquetes al terra per marcar les porteries. Ja tot funcionava a la perfecció, però amb la dosis de creativitat necessària. La gràcia dels més joves acostuma a ser la imaginació. Cada dia els donem joguines més sofisticats que fa que aquesta qualitat innata humana vagi perdent varietat i riquesa. Si els posem davant d’una vídeo consola doncs poca cosa cal rumiar-se. La meva infància era plena de jaquetes convertides en porteries i fins i tot pedres convertides en castells inexpugnables i coves de malvats amagades dins l’espessa foscúria del jardí de darrera casa.
El proper capítol l’hem vist aquesta tardor quan els que els que no es queixaven i volen que aquest tros de ciment rodejat d’una tanca d’alumini continuï el seu vessant esportiu demanaven al regidor una reunió per arreglar el tema d’una manera definitiva. Llavors, el regidor els ha dit vingut a dir que recullin firmes. Qui n’aporti més guanyarà la disputa. Una manera fàcil i bàsica de retornar la sobirania al poble perquè decideixi sobre que s’ha de fer davant d’un problema entre veïns. Però aquest joc és molt perillós perquè ens hem de distribuir tots els sorolls entre tots. Si un aguanta els concerts de festa major, a l’altre li toca estar pendent que el seu gual estigui lliure el divendres per treure el cotxe per poder anar a treballar. No sigui que algú hagi deixat el cotxe davant de casa mentre va a comprar un quilo de mandarines al mercat. És molt fàcil dir jo no vull la pista perquè la canalla fa molt de soroll quan juga i no puc dormir. No costa gaire. Però els que han d’aguantar els sorolls dels concerts de festa major o les festes del barri que és una jornada laborable també poden fer votacions. Jo necessito dormir i el concert que el facin a un altra punt del Vendrell
No és ètic ni estètic que els contenidors soterrats que hi ha a l’Avinguda Catalunya estiguin massa cops plens de paper i cartró amb les conseqüències que provoca al seu entorn. El problema real és que són massa petits. Entre visita i visita del camió de la recollida s’omplen amb facilitat i allò dóna una imatge bastant patètica. No parlem quan el camió la ve a recollir en hora punta. La cua de cotxes que allí s’hi monta. Si he de sortir del pàrquing m’he d’esperar que el panorama de mobilitat s’aclareixi. Alguna cosa falla, oi?
Jo estic cansat que sota del meu balcó hi hagi un contenidor d’escombraries. Els meus veïns, especialment els dels pisos més baixos també pateixen les mateixes molèsties. Si féssim una reunió de veïns podríem demanar que agafessin aquest contenidor i el posessin tres cases més enllà. Nosaltres ja potser no tindríem molèsties. Ells podrien aplicar el mateix model i així aniria tombant de cantonada en cantonada. No parlem d’alguns veïns de la Muntanyeta que escolten des del llit estant la música que es genera en el polígon de les Matas. Si recollim firmes ho tancaran? ¿És normal combinar en un espai relativament petit un hospital, un centre de dia, una residència d’avis i una discoteca amb els seus bars musicals amb ganes de difondre la seva varietat discogràfica on més lluny millor? ¿Sempre ens deixaran aplicar aquesta sobirania popular per a resoldre els nostres problemes de convivència més immediats?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada