Menjar calçots amb guants

Fa uns anys, una de les bromes que circulaven en algunes ciutats i municipis del nostre territori consistia en afirmar que si es feia una enquesta sobre qui vota el PP segur que pocs et dirien que han dipositat la seva confiança en els seguidors del Rajoy. Després mires els resultats i reflexiones sobre on han sortit tants de vots per assolir aquesta elevada representativitat? El mateix passa amb PxC. Si ha s’ha convertit en tres legislatures en la força més important del Vendrell seguint els talons dels dos partits tradicionals és que alguna cosa passa. Si tu vas a fer una enquesta, com amb el PP, pocs et contestaran que han votat aquesta formació. No sé per quin motiu però molts et diran que ells no han estat, però els resultats són els que són. Un veredicte que no es pot amagar de cap de les maneres.

Un dels problemes de la nostra societat des de que mengem els calçots amb guants és que ens hem tornat políticament correctes de cara a la galeria, però en el nostre interior encara mantenim aquella idea o aquell pensament que pot trencar les normes de convivència establerta. Si tu preguntes qui fa recollida selectiva, molts enquestats et diran que ells a casa, de tota la vida. Llavors vas a donar un tomb als containers que els corresponen i veuràs que la realitat és una altra a les estadístiques. No parlem ja dels resultats manipulats o fets amb finalitats interessades. No és el mateix emplenar les enquestes a la porta d’un centre privat d’ensenyament que davant d’un centre públic amb un 80% d’immigrants. La realitat és ben diferent.

La gent ja està farta de moltes actituds i de molts polítics que constantment ens assetgen a través de la ràdio, la tele o la premsa escrita. Llavors fins i tot pot aguantar el discurs oficial esperant que donin les imatges del darrer gol del Messi. Perquè si els esports i el temps els posessin al principi. Vosaltres creieu que la gent aguantaria totes les notícies? Jo crec que el zaping augmentaria a nivells escandalosos.

A la nostra comarca, els polítics no parlen mai en negatiu. Estem acostumats a morir d’èxit, un darrere l’altra. Ningú entona la paraula fracàs per parlar d’ells mateixos. Davant d’aquests petites deïtats de carn i ossos que tenim a casa nostra, doncs alguns aposten per aquells representants de la sobirania popular que si que veuen els problemes i ho diuen públicament, encara que molts cops amb massa èmfasi. Curiosament la resta tenen el mateix comun denominador i miren a una altra banda, però això és igual. Aquests nous manaires que diuen el que veuen serveixen perquè la gent trenqui aquesta amnèsia col·lectiva que la classe política ens vol imposar enlluernats en la felicitat constant.

Aquests són els que denuncien els excrements que suren plàcidament, a vegades, pel riuet de Coma-ruga, de la mancança de la bandera blava a Sant Salvador, els focus de mosquits tigres que tenim a la vila i altres històries que els polítics tradicionals també veuen i coneixen però com mengen els calçots amb guants no ho poden dir perquè queda políticament incorrecte. Llavors creen el seu món de convivència i civisme amb unes normes i uns deures per tots i mil històries més que ens porta a no assaborir el regust del calçot com és mereix.

Tot això ja es complicat amb una majoria simple o una absoluta dissimulada, però la cosa assoleix uns nivells preocupants quan hi ha quatre partits que sostenen el poder d’un municipi. Aquí es produeix una mena de conxorxa de silenci sospitós on tothom te por de ferir susceptibilitats i ningú diu res més enllà de la pau global. Comença la literatura pura i dura, l’art de la prosa que parla de la felicitat i dels fenòmens atmosfèrics que afecten les nostres percepcions.

Un exemple d’això es pot veure cada dijous de cada 15 dies a les bústies de les cases arriba un gratuït que imita l’esperit de les grans cadenes comercials, però aquest pamflet no ven ni rentadores, ni llexiu, ni mòbils, simplement ens pinta uns paisatges, una felicitat i una alegria que la veritat és que em fa patir perquè ens transporta a una altra galàxia molt allunyada del dia a dia. Tinc un veí que pel bé de la comunitat per evitar que aquesta sobredosis d’innocència continguda perjudiqui algun dels mortals que viu a l’habitatge agafa tot el gruix d’aquesta mena de full parroquial en versió alegre i política i el diposita gustosament en el contenidor de paper. Ell no vol que ningú pateix cap crisi d’identitat i llavors pren aquesta forma d’actuació. Abans encara hi havia enemics en els partits de l’oposició, ara tot és harmonia i felicitat. Evidentment potser a les properes eleccions també votarà els qui veuen excrements humans i no pas formes desconegudes flotants que no ens interessa identificar per no perdre el nostre nivell de correcció pública.

Article publicat el 23 de setembre del 2011 al Diari del Baix Penedès