Nosaltres només hem de lluitar per tenir un país normal. Un lloc on es
consulti a la gent que és el que vol realment, sense preguntes trampes ni
rebuscades. Un país on els polítics facin la seva feina i els tècnics la seva.
No vivint en aquest constant canvi de papers que veiem a petita i gran escala.
Uns polítics que cada parell de legislatures haurien de tocar el dos o almenys
deixar pas a les noves generacions i permetre que la seva professió es vagi
renovant. Ja no ens calen grans salvadors del món perquè durant unes dècades
n’hem tingut uns quants que ens han portat a la misèria amb superàvit incorporat. Persones que puguin fer realitat el seu projecte
compartit.. No és de rebut que una
persona sense ofici ni coneixements amb
quatre màsters a mida i alguna cosa més hagi acabat sent director o
gerent de qualsevol entitat pública per
la simple justificació política perquè ja no saben ni que fer-ne els seus
companys més propers. Ja n’hi ha prou que després de cada elecció comenci
l’intercanvi de cromos entre entitats polítiques per anar col·locant tot aquells
que han quedat fora dels escollits o simplement a l’oposició amb una
“miserable” paga de 600 euros al mes a canvi d’anar un dia al mes a aixecar el
dit al ple i llegir un text que algú a l’ombra ha preparat a consciència.
Aquestes estadístiques tan patètiques on s’apunta que els delictes han
baixat tres punts i la recollida selectiva ha pujat cinc punts ja es fan
totalment insostenibles. Parlem de números clars i deixem d’aquests titulars
que no diuen res i que causen la riota de molts lectors que coneixen per
experiència pròpia allò que passa al carrer i òbviament no fan el mínim cas
d’aquelles dades oficials adaptades a la glòria personal. Al cap de pocs dies
les xifres oficials d’una altra entitat treuen el fum i glòries de les seves
paraules.
En un país normal, un municipi com el Vendrell que registra quasi 40.000
habitants entre ocupes vinguts d’altres indrets i immigrants absents del padró
necessita trens a Barcelona cada mitja hora i a Tarragona cada hora, com a molt,
i sense necessitat de fer transbords a Sant Vicenç. Evidentment en uns horaris
raonables en les hores amb més demanda i no com ara que sembla que hagin volgut
omplir els buits de les circulacions habituals en les comunicacions ferroviàries
entre l’Arboç i Tarragona amb aquest miracle del tren del Camp de Tarragona.
Esperem que aviat s’incorpori Vilanova i Vilafranca.
Un país normal on el més llest i el millor tingui més oportunitats que el
cosí de la mare del veí o el cunyat de
la germana del pare del veí de dalt o simplement el fill d’algun interventor
electoral que s’ha quedat a l’atur.
Un país normal on els pressupostos públics es puguin entendre com la
factura d’una gran superfície quan vas a comprar i no pas com ara que has de
fer un curset accelerat per trobar el misteri d’aquell truc de màgia integral.
Un país normal on es donin oportunitats a la gent del país en les fires i
mercats que fem i no haguem de buscar ni les coques a Perafita ni els embotits
del Pirineus, mentre els de casa no poden sortir a vendre els nostres productes
perquè hi perden diners.
Un país normal en què tot apunta que el dia 9 de novembre no hi haurà cap
consulta amb cara hi ulls. Encara tenen uns mesos per moure la perdiu. Però el
poble està allà i ara ja no hi ha aturador. Si algun dia s’aconsegueix la
independència i la resta de coses continuen igual el dia següent tocarà demanar
la segregació del meu poble perquè possiblement serem víctimes del centralisme
barceloní i de les pràctiques viciades dels que remenen fa dècades les cireres
en aquest país.
Vull un país normal on la gent pugui gaudir de la música i de les arts a un
preu perquè els protagonistes es guanyin la vida. No com ara que gràcies a
aquest mercat consentit les grans companyies facin l’agost tot l’any i els
pobres artistes s’ho han de mirar mentre col·leccionen factures d’entitats
públiques pendents de pagament en un calaix.
No necessitem miracles, sinó una normalitat absoluta. Ajuntaments que
paguin els seus deutes i factures a proveïdors i no facin créixer la bola
perquè els propers qui vinguin la trobin més i més grossa i no tinguin ni
maniobra per poder pagar els interessos de la factura de la llum. No sé si som
Costa Daurada, Vegueria Penedesenca, Penedès Marítim, BCN World, Camp de
Tarragona, però si sé que som un poble que estima la seva terra i la seva gent
i volem seguir endavant amb el cap ben alt. Article publicat a partir del 24 de juliol del 2014 a l'Eix Diari, Diari del Baix Penedès i Baix Penedès Diari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada