Segons les previsions en el futur que ja el tenim aquí a tocar hi haurà una
part important de la societat que estarà destinada a sobreviure de subvencions
i ajudes socials. La resta de treballadors seran els qui es faran càrrec de
suportar el pes d’aquesta important partida dedicada a fons socials. Aquest
grup que ha de vetllar per la igualtat és un conjunt de persones que cada dia
viu en situació més precària i veu com el salari base cada dia el tenen més proper
en les seves nòmines. Recorden que bé que vivien els mileuristes quan ells
estan condemnats a viure amb menys de 100.000 de les antigues pessetes al mes.
Entre els salvadors trobem aquests mestres afortunats que potser cobren 700
euros nets al mes. Han de fer cada dia
100 km perquè resulta que els hi ha sortit plaça a l’altra punta de la
província. Han d’estar matí i tarda
perquè tenen les classes mal distribuïdes i aquells botiguers que han d’esperar el divendres per fer 50
euros de calaix i aguantar cinc dies més a veure si cau alguna cosa. Al cap de
mes els espera un lloguer de 800 euros per una botigueta petita.
Però les noves tendències radicals de la moda ens aporten noves formes de
sortejar aquestes obligacions. Ara es porta viure sense pagar un euro pels
subministraments bàsics d’un habitatge com gas, electricitat o aigua.
Evidentment que les hipoteques i els lloguers és una cosa que està fora de les
seves converses. Evidentment, molts d’aquests “que pagui un altre” si que estan
d’acord en abonar les factures telefòniques i ser clients d’estancs i similars.
No veig que cap dels nostres herois es plantin davant d’un estanc per demanar
tabac gratis, ni davant d’alguna companyia telefònica per sol·licitar tarifa
plana. En el fons els és més necessari pagar per telefonar que no pas per omplir
el vas d’aigua. Per aconseguir tot això alguns utilitzen mitjans que no estan dins la legalitat, però clar
hem de comprendre el seu cas. Els seus amics que utilitzen, per costum, els
beneficis dels serveis socials no són pas un bon exemple a seguir. No trobo
coherent que la majoria hagin de pagar i
la resta ho tinguin tot gratuït sota una justificació social econòmica,
política, constitucional o el que faci falta. El més greu és que molts dels qui
ja abonen els seus consums a sobre han de satisfer els dels seus veïns “que
pagui un altre”. En aquest joc mai perd la companyia subministradora que
recapta el que toca a un o l’altre.
Aquesta presumpta classe mitjana que realment mai ha existit amb el pas
del temps es va polaritzant en aquesta
dualitat entre els qui paguen i els qui no paguen. Força dels qui paguen al cap
de pocs mesos poden estar en una situació pitjor que no pas els qui no paguen.
Evidentment que hem de ser conscients que una part de la societat haurà de
viure de fons social i similar. Cada dia els pilars socials són més fràgils i
les administracions públiques apliquen més retallades excepte que sigui un cas
mediàtic de primer ordre. Llavors es quan toca moure cel i terra per aportar
les imatges necessàries per salvar la humanitat encara que la resta hagi
d’esperar un any per operar-se del menisc.
Hem d’ajudar a les capes més febles de la societat amb preus més econòmics, però hem de tenir en compte
que molts dels qui estan a l’altra costat han de fer mans i mànigues per poder
arribar al cap de mes. Els jubilats han estat sempre uns dels principals
beneficiaris de les ajudes socials, però avui en dia hi ha molts treballadors
de 40 hores a la setmana que estan en pitjors condicions que molts
pensionistes.
Aquesta és una situació nova que encara no estem el suficientment preparats
per anar controlant i assimilant per conduir-la de la millor forma. Les nostres
estructures corresponen a perfils
socials anteriors que encara no hem superat. Hem d’avançar en el temps i crear
els mecanismes per intentar mantenir un equilibri social entre les diferents
parts implicades en aquest complex món que evoluciona a ritme vertiginós.
Si ser solidari és donar aigua, llum i gas als ocupes d’un pis, ser solidari també és reduir els impostos,
taxes i preus de subministraments als que han optat per la via legal. Aquest segon
apartat s’ignora sistemàticament. Ben al contrari, tot ben amunt per cobrir les
despeses dels qui s’apliquen el mètode “que pagui un altre” Article publicat al Diari del Baix Penedès al Baix Penedès Diari i a l'EixDiari a partir del 9 d'octubre del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada