La Pepita era una
bona persona i sempre havia cregut tot allò que li havien dit els altres. Des
de els consells del pares que sempre havia seguit amb atenció fins les
aportacions dels professors, mestres i amics que havien passat per la seva
vida. Era una bona nena. No fa gaires anys cansada d’anar amunt i avall
repartint currículums va arribar a trobar un lloc de treball en una
administració pública. El gerent li va
parlar d’una gran tasca, responsabilitat en les seves decisions, unes propostes
captivadores i un ambient de treball encomiable. Ella pensava que havia de cobrar
per treballar en aquell lloc tan selecte.
La Pepita, allí
asseguda en un tauleta petita era l’encarregada de franquejar les cartes que
anaven farcides de les sancions de la zona blava. Tota discreteta complia la
seva feina i tenia molt clar que la seva vida començava quan tocava el dos per
la porta. Allí es limitava a seguir la rutina que ja li resultava més que
avorrida, però sempre ho realitzava amb una cara amable i agraïda. Un perfil
que se li esqueia encara que era del tot fingit.
Ella que era molt
innocent es pensava que l’havien fitxada pels seus idiomes, pel seu currículum
impecable i perquè mai havia deixat d’estudiar i formar-se amb intensitat la seva formació.
En realitat, era
el seu pare que en una d’aquestes
campanyes electorals va aprofitar un moment per parlar amb el qui sortia a les
fotos dels cartells i li va demanar si per favor trobarien un lloc per la seva
estimada filla. Havia fet un munt de cursets i no li havien servit per res. Ara
la noia ja esta tipa d’anar d’aquí cap allà i volia que li dones una
oportunitat, a una família que des de sempre havia estat molt vinculada al partit i no es perdia cap acte
que organitzessin.
La Pepita tenia
molt clar que allò no era el seu tot i les paraules celestials del cap de
recursos humans. Tampoc no tenia cap ganes de ser com la Raquel que era la seva
gerent. Una noia que havia estudiat història antiga i que gràcies a la política
ara portava el departament de gestió econòmica. En total, gràcies a quatre
cursets que el mateix ens públic li va subvencionar. La Pepita no tenia ganes de
ser com la seva cap, ella era més discreteta i estimava el que havia estudiat,
no estava pas disposada a signar tot el que li deien. Tenia els seus criteris
propis que no volia que ningú l’humiliés. Sempre deia que millor treballant de
caixera en un gran superfície que no pas que et facin signar documents que no
veus gens clars.
La Paquita era
feliç en el seu interinatge sabia que tot i no passar dels mil euros al mes era
una quantitat segura i pocs l’associaven a un partit. En canvi la pobra de la
Raquel sempre figurava en les travesses les propers canvis laborals allà on
treballava
La Paquita dormia
tranquil·la cada nit perquè sabia perfectament la feina que li tocaria el dia
següent. Òbviament per les tardes anava buscant altres formacions perquè algun dia
pogués realitzar allò que estimava. Els diferents comicis electorals que
s’anaven succeint no li suposaven cap nervi perquè ningú es fixava amb la seva
vida discreta.
El temps anava
passant per la Raquel i sabia que abans de cada cita amb les urnes, en especial
les municipals, havia de complir amb el partit. En cas que algun dia els de
l’oposició la fessin fora dels seus privilegis com a treballadora amb carnet,
sabia prou bé que algun ajuntament de la vora l’acolliria en el seu planter,
encara que fos d’assessora sense res que assessorar la veritat, a part dels
canelons que li tornaven boja.. Ella havia estudiat fet 3 cursos de periodisme
a distància, però sempre havia tingut dots naturals de relacions socials i el
seu home figurava en l’agenda de molts polítics que s’havien alternat al poder
local i comarcal.
Aquesta és la
història de la Pepita, una noia senzilla que pot pagar la hipoteca i cada dia
controla millor l’alemany. En canvi la Raquel es passa la vida a les pistes de
padel amb els seus models que són l’enveja d’amigues i parents. Dos móns que
s’han trobat en un despatx. Una és la cap i l’altra està obligada a obeir
perquè hi ha llocs per on no està disposada a passar. Una pren pastilles i
l’altra somnífers amb recepta mèdica. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari a partir del 28 d'octubre dle 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada