Si doneu un cop
d’ull a l’encapçalament d’aquest article veureu que m’etiqueto com a filòleg,
però dins aquest camp he d’apuntar que sóc arabista. Una llicenciat que en el
mètode vigent a finals dels anys 80 del
segle passat havia estudiat cinc anys de filologia àrab. Evidentment a les
aules també vàrem tocar amb certa profunditat les costums i tradicions l’islam
que van de la maneta amb aquesta llengua. Ara que fa dies que ja he passat els
20 anys i tinc una certa perspectiva sobre la meva formació universitària i
veient com va tot plegat, puc aportar alguns apunts per afirmar que l’àrab de
la família semítica com l’hebreu té molts elements moderns. Estem parlant d’una
llengua amb uns orígens al segle II i
amb unes traces en l’escriptura que es remunten al segle VI al mig del desert de la Península
Aràbiga.
L’àrab és una
llengua en què no s’escriuen les vocals. En alguns textos més senzills o quan
hi ha perill de confusió si que hi ha unes formes que ens indiquen clarament
quina vocal és la que hi va, però és una minoria de textos. És una mica el que
es fa avui en dia amb els mòbils o altres texts a les xarxes socials. Quan vols
dir una cosa que és més que sobreentesa només hi poses les consonants i
suposadament tothom ho entén. No cal dir que no s’escriuen ni accents, ni
dièresis, ni altres símbols per marcar la pronúncia. Com a nota aclaridora, he
de dir que en els primers alcorans se seguia aquest mètode, però aviat van
sorgir diferents lectures que van aconsellar posar tots les vocals en els texts.
Una altra de
les gràcies de la llengua àrab i he de reconèixer que a vegades crea alguna
confusió, és que l’àrab no té majúscules. L’altre punt clau que jo crec que
estalvia molts problemes és la conjugació verbal. Hi ha dos temps bàsics:
passat i present o futur.
Miquel Casellas
@miquelcasellas
wwww.miquelcasellas.blogspot.com.es
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada