En la nostra
comarca com passa arreu hi ha un seguit de personatges que es dediquen a
col·leccionar diferents càrrecs ja siguin amb retribució o sense, però la seva
gran passió és figurar com a president, gerent, coordinador, cap de o similar.
Després resulta que potser a l’hora de la veritat potser seran els qui fan
realment la feina o tenen els seus fidels comparsers que són els que s’ho
curren. Aquests segons no els veuràs ni tan sols a les fotos. Potser si arribes
abans d’algun acte estaran allí preparats perquè tot quedi bé. En les xarxes
socials els seus incondicionals els trobaràs defensant les postures del líder,
intentant aniquilar de l’espai virtual qualsevol crítica al seu màxim cabdill.
L’escollit no perdrà el temps amb aquestes xorrades, per això té entrenats els
seus acòlits. Molts cops hem criticat les dictadures d’esquerres i les de
dretes perquè, entre altres coses, a l’hora de votar el prohom aconseguia en
els nivells més baixos un 90 % de sufragis dels votants. Doncs no cal anar tan
lluny perquè això ho tenim a casa nostra en partits presumptament democràtics i
en entitats presumptament sense afany de lucre, un terme que sempre m’ha
resultat força curiós. En alguns casos m’ho crec totalment i en altres tinc els
meus dubtes d’aquesta forma legal amb nom tan solidari com l’obra Social de la
Caixa. Però estem en un país i en una època en què hem de tenir fe com sempre
ens ha ensenyat la nostra Santa Mare Església. On no arriba la raó hi hem de
posar les dosis de fe que facin falta per no sortir de les directrius dels
nostres cabdills inviolables.
Si en el llarg
camí de naixement, formació, refundació, actualització, adaptació del líder que
pot arribar a durar fins a 50 anys en els casos més venerables, algú pel camí
se li ha acudit fer una mica d’ombra al nostre déu mundà, el més possible és
que les bones paraules i la democràcia interessada l’hagin portat a abandonar
el partit l’associació o l’ens en qüestió. La propera fase és que aquest díscol
si té carisma, diners i contactes amb els poders establerts creï la seva pròpia
entitat i té el risc d’actuar com ha viscut la seva pell, però ara ell és el
protagonista i no tindrà pietat.
La versió més
divertida de tot plegat són les dedicacions dels polítics que si un 100%, un
80%, un 50% i tot el que hi vulguis posar, però si us hi fixeu no acostuma a
baixar mai del 50%. Hi ha persones il·lustres que jo admiro sincerament que en
entitats diferents estan al 100%. Jo els veig uns grans pencaires, uns herois
de la feina. Uns professionals que necessiten com a mínim un carrer al seu nom
en un nou espai urbanitzable. Evidentment si tu que dediques tot el temps
laboral a un lloc de treball, has d’agafar la resta d’hores diàries per dedicar-ho a l’altre lloc de treball.
Admirable. Evidentment quan veus que
això està lligat amb les nòmines ho acabes entenent perfectament. Per tot i
això es mereixen que un es tregui el barret davant aquests prohoms actuals que
doblen el 100% d’activitat.
Un dia em deia un
polític que evidentment ell tot el dia fa política. Des de que surt de casa i
algú li pregunta quan arreglaran el seu carrer fins que arriba el despatx i
atent les visites concertades. És molt difícil posar-se al pit un cartell amb
les paraules obert i tancat. Certament és
molt complicat limitar la dedicació d’un polític a un percentatge que estigui
relacionat amb la seva acció. Hi ha polítics que poden estar hores i hores
escalfant el despatx i que cap acció generada per la seva mà superi aquest
espai físic. Altres tot i estar en mil llocs no paren de moure els mecanismes
amb noves iniciatives i accions de cara al present i al futur. Però aquí encara
valorem més les hores que estem asseguts al davant de l’ordinador que no pas
els resultats que es puguin aconseguir de la nostra tasca. Aquí encara tampoc
hem superat el segle XX i potser ni el XIX, però amb el temps ens
actualitzarem.
Un dels temes que
sempre m’ha fet gràcia de la nostra classe política és per una banda aquesta
duplicació i triplicació de càrrecs. Jo crec que el dia que siguem
independents, haurem de fer dissabte
una mica dins l’administració. No cal que hi hagi tantes entitats
supramunicipals. Si hi són no cal tants polítics que cobren de dos o tres llocs
quan els pobres ciutadans en prou feines en cobren d’un i gràcies. Tenim una
saturació política que fa por i ens costa un ronyó. Hem de seguir pagar com a
bons ciutadans els estacionaments de polítics en consells comarcals i
diputacions i altres històries. Suposo que quan siguem independents tot això ja
no passarà. Article publicat a partior del 24 de novembre al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès, Diari i Eixi Diari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada