Els nous models
turístics plantegen alternatives als models que sempre han tingut vigència en
la nostra comarca. El típic i tòpic com és anar admirant esglésies i gaudir de
les nostres platges iodades són coses que ja tenen un públic fix que ja van
preparats amb la nevera i la taula desplegable.. Al final de comptes la majoria
de municipi acaba fent el mateix i ja resulta pesat anar a mirar sempre el
mateix perquè tot i les seves peculiaritats, la majoria dels trets són força
comuns.
El nostre futur
és treballar altres camps. Ara sembla que esta en plena força el món de
l’enoturisme, però al Vendrell trobem un parell o tres de cellers que han
vetllat per donar una bona imatge, la resta de productors continuen vivint amb
la forma tradicional de la vinya i el vi lluny dels circuits turístics.
La nostra comarca
té certs elements que ben posats i treballats podrien atraure la curiositat de
força gent perquè tenen una personalitat pròpia que els situa lluny dels
clàssics que es repeteixen a tots els llocs.
Un dels punts per
admirar és Marmellar. Aquell poble abandonat del terme municipal del Montmell
amb una església amb dibuixos que guarda el MNAC a Barcelona. Un espai peculiar
on sembla que s’hagin celebrat algun ritual satànic. Per les persones que necessitin més emocions tenim el poble de
Selma, no gaire lluny d’aquest primer indret on també el silenci s’ha apoderat
de les seves pedres centenàries. Pel qui no tinguin ganes de pujar tantes
muntanyes estar el poblat calafellenc de Montpaó.
Avançant en el
temps tenim les nostres rieres i torrents que també acullen testimonis d’un
passat on hi havia supermercats com avui en dia. El molí d’en Perot i el del
Blanquillo que dóna nom a una urbanització són dos cas exemples. En el segon
cas encara es pot admirar els vestigis d’aquesta indústria farinera. No costa
gaire mirar aquest torrent i imaginar com baixaria la riera per poder donar
empenta a les rodes que servirien per convertir el blat en farina.
La nostra
imaginació es pot portar a donar un
tomb per les Masies de Sant Miquel, esperant que algun dia es pugui excavar en
aquest immens jaciment íber que està condemnat a ser una de les estrelles
d’aquest segle XXI, però de moment la nostra economia només ens permet fer
volar coloms a l’espera que algun dia arribin d’algun lloc els diners que
permetin treure a l’exterior la gran riquesa que segurament s’hi amaga. Alguns
entesos apunten que podria ser una autèntica capital del Penedès. Ens toca
esperar un temps.
No podem oblidar
encuriosits per elements nous visitar urbanitzacions com Mas Astó i Mas Borras
que han sorgit a l’ombra de la legalitat i estan allí mostrant unes
construccions peculiars i que no tenen res a veure amb altres que trobem al
llarg de la comarca. Són històries personals que poc a poc s’han anat bastint
d’una manera lliure i sense uns clars projectes.
Aquesta és la
història de persones que sense tenir tants de recursos també han lluitat per
tenir un habitatge digne.
No es pot abandonar
la comarca sense visitar alguns dels bars o restaurants de l’interior de la
comarca on es pot menjar plats típics de la comarca sense caure en les típiques
i tòpiques tapes que se serveixen a la costa. Menjar amb personalitat que
arrela en els nostres avantpassats lluny de l’homogeneïtzació on les braves són
les reines.
Una manera de fer
cultura es compartir la nostra gastronomia que és la part de la cultura més
material i tangible. Aquesta es un petit cop d’ull a la nostra comarca vist des
d’uns àngles ben diferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada