La clau és apostar pel personal

 

 

Hi ha empreses públiques i privades que encara no han descobert que el seu valor més important perquè tot funcioni cada dia és el personal. Són aquells qui s’encarreguen que cada dia es pugi i es baixi la persiana de l’establiment i entre un moviment i l’altre tot funcioni correctament.

Alguns polítics al govern s’encarreguen de comprar artefactes perquè sembli que es pugui oferir un millor servei a la ciutadania, però sinó hi ha prou persones dels cossos de seguretat que puguin veure al moment les imatges de les càmeres  a la via pública que pugui permetre una actuació ràpida i efectiva no serveix per gaire gran cosa. Això em recorda quan anàvem a escola hi havia companys que portaven un estoig farcit de bolígrafs, rotuladors i  altres elements que es feien servir per destacar una frase o marcar algun element d’un dibuix, però això requeria un ordre establert i que res no sortís d’aquest marc, sinó el que podries aconseguir és que a l’hora de repassar els apunts et perdessis allò més important de la lliçó amb el risc de fer el ridícul en la següent prova.

Apostar pel personal no és sempre sinònim d’apujar el sou. Això s’ha de fer quan hi ha causes prou justificades amb el risc de provocar greus desigualtats entre companys. En alguns llocs s’ha practicat aquesta política individualista de premiar als preferits dels caps i al final ha provocat que hi hagi una manca d’esperit de grup amb el que això suposa en la rutina.

Els treballadors necessiten la formació corresponent per tirar endavant i millorar la seva  tasca dins l’engranatge de l’empresa i de cara a l’exterior perquè al final des de fora s’acostuma a veure com un conjunt amb certa homogeneïtat. En la nostra societat avancem a un ritme de microones i és fonamental que els que professionals s’adaptin a les noves realitats i tecnologies a través de la formació adequada.

En molts llocs estan acostumats a comptar el temps de rellotge dels seus treballadors, però avui en dia en molts casos pot resultar obsolet perquè hi ha feines que amb alguna petita variant et pot permetre estalviar molt de temps en la feina final. Hi ha negocis que ja fa uns pocs anys que es mouen per objectius i no pas per temps material de rellotge que potser un autèntic engany envers el resultat final i la competència d’altres empreses que fan la mateixa feina amb menys temps.

Després també hi ha altres elements prou importants per tenir en compte com és escoltar als treballadors. Hi ha directius o caps que es pensen que tenen la veritat absoluta i evidentment no escolten mai  als seus subordinats que en molts casos els poden facilitar la feina perquè coneixen la feina de primera mà. La gràcia és que alguns d’aquests directius ho són per cognoms, simpatia o perquè són uns professionals jugant al “basquet” i amb el temps després de tanta obra social sempre cau alguna cosa.

Un altre dels elements claus és que el responsable tingui un ampli coneixement d’aquell tema o matèria què té a les seves mans. A vegades hi ha nomenaments digitals que fan més mal que ve als destinataris del nou cap perquè desconeix la matèria que ha de regir. Per exemple és com si a un dentista el posin a atendre malats del ronyó perquè l’especialista renal no combrega amb certes persones afins al poder de la institució. La seva ignorància genera un poder cec que cada dia l’allunya més dels seus súbdits.

Un altre element molt important i que en molts casos es  fan contractes amb la categoria més baixa per estalviar salari i cotitzacions a la Seguretat Social. Altres tot i fer  la feina amb menys responsabilitat però han caigut en gràcia i estan en nivells superiors amb una clara diferència al cap de mes. Això és una estratègia que practiquen moltes empreses públiques i privades per estalviar diners i després s’omplen la boca amb la seva preocupació pels seus treballadors. És molt trist que això no tingui una legislació una mica clara i s’eviti aquestes situacions contradictòries que apareixen molts cops. Evidentment les persones tenen la formació necessària per merèixer una categoria superior que la que tenen.

Si alguna d’aquestes propostes falla pot passar que l’ambient es vagi deteriorant fins a un punt de merèixer la baixa mèdica per molèsties i alteracions que poden sorgir o l’apatia laboral crònica.   Evidentment el resultat final d’aquest treball en equip no estarà mai a l’alçada del que seria de desitjar encara que el responsable del negoci pregoni als quatre vents les grans virtuts dels seus professionals.