divendres, 4 de juny de 2021

Els altres exiliats

 


El “Procés” de Catalunya ha portat a l’exili alguns dels nostres polítics que han haver de travessar les nostres fronteres per no entrar dins la garjola després d’unes acusacions injustes fruit d’una visió nostàlgica de la pàtria encara sota “Una Grande y Libre”.

Altres van preferir ser víctimes d’un més judici molt presumptament injust i els toca passar uns anys de la seva vida a la garjola amb un tercer grau que costa arribar més del que seria normal tal com s’ha vist en altres casos similars.

No parlarem de política catalana sinó de la realitat vendrellenca. Fa mesos i anys que veig com molts joves de la nostra localitat quan han acabat els estudis han de buscar feina en altres comarques i inclús alguns viuen lluny de casa nostra com la Xina, Regne Unit o el Canada. Joves que no han trobat un lloc de feina adequat a la seva experiència i formació i han hagut de tocar el dos a altres ofertes que els obliga cada dia a utilitzar el transport públic o privat o anar a buscar un habitatge en un indret proper al seu lloc de treball i lluny de la seva estimada vila.

En aquesta comarca anem sobrats de projectes i propostes i anem faltats de realitats i oportunitats reals.

Ara que ja hem vist amb escreix l’esclat de la bombolla immobiliària i les seves conseqüències encara sembla que apostem per aquest turisme que no és ni de bon tros el que teníem fa unes quantes dècades. Eren els temps que els estrangers venien a les nostres costes amb la cartera plena disposats a deixar uns calerons amb les nostres propostes dirigides a aquests visitants temporals. Ara venen aquí perquè els resulta més econòmic que anar a Sitges o a Calella.

Donar un tomb pels nostres polígons industrials és sinònim de veure massa naus buides entre les dedicades a la venda de materials de construcció, tallers mecànics i similars i alguna empresa immersa en aquests espais de fora de la vila. En termes generals hi ha establiments de serveis i assessories que van donant resposta a les necessitats que es van creant al Vendrell i comarca, però estem mancats de grans empreses i propostes. És el país dels petits negocis i autònoms que van provant sort en aquest difícil municipi que ja fa anys que intenta treure el cap per sobre del forat on està immers per un seguit de circumstàncies que tothom coneix perfectament. Aquest munió d’associacions i entitats que tenim al Vendrell és un clar exemple de la seva idiosincràsia. Segurament es fa realitat més d’allò que al Vendrell cadascú va per ell.

Aquest és el Vendrell que tenim on massa comerços del Vendrell no participen en una desfil·lada de moda per donar a conèixer els nous models per aquesta  temporada que organitza la entitat majoritària del comerç local juntament amb el consistori i la Diputació. Aquesta forma d’actuar és un altre element a tenir en compte perquè fins que no treballem en una coordinació i fent pinya no podrem arribar gaire lluny. Hi ha molts reptes per afrontar en els propers mesos i anys que necessiten aquesta col·laboració conjunta per poder arribar més enllà. Encara que la Casa Gran Optimista doni bons al teixit comercial de la localitat per ajudar a l’economia  això serà  com lluitar contra una pandèmia de grip  donant un kg de taronges a cada veí que compri 30 euros en verdures, però aquí es necessita un canvi radical en la manera d’actuar de tots plegats. Encara estem actuant amb la mentalitat de poble i ens queda fer una àmplia evolució per arribar a tenir una consciència de ciutat que és el que som amb més de 40.000 habitants. Som la tercera localitat de la província de Tarragona en nombre d’habitants i altres que són més petites o similars ens passen la mà per la cara.

Molts dels nostres joves han de tocar el dos quan acaben els seus estudis. Aquest exili per motius laborals és una de les conseqüències més d’aquesta societat local que no acaba d’arrencar el vol i situar-se en li correspon per les seves característiques. Si hem pogut tenir un petit bar no hem apostat gens per tenir un establiment amb més prestacions, a grans trets. Una culpa que ve des de diferents sectors socials  ens ha situat on ara som actualment, però esperem que després de l’optimisme vingui la llum al túnel i no només el flaix de les càmeres de fotos com tenim ara.