Botigues tancades

 

Després de l’estiu vas veient de mica en mica com es van tancant algunes botigues de les nostres viles i pobles. En algun lloc haurem d’esperar un temps i potser trobem un altre negoci obert, però en massa casos veurem com la cosa és definitiva i ja no hi tornarem a trobar res més.

Hi ha moltes persones amb tota la il·lusió del món han volgut muntar el seu negoci i al cap d’un temps per diferents motius han hagut de tancar. La culpa, la tenim tots nosaltres. Tu et poses a la Rambla del Vendrell un diumenge qualsevol i vas veient com de tant en tant les furgonetes d’Amazon van per aquí i per allà repartint paquets a domicili. Potser si que és més econòmic en alguns casos, però ens estem carregant la vida comercials dels nostres pobles. Si seguim així aviat semblarà que vivim en una ciutat dormitori, perquè si abans no volíem bancs, ara és que ja no n’hi ha. Potser el que trobem més són llocs per pintar-nos les ungles i anar tot moderns per la vida.

Els ajuntaments i administracions vàries que tampoc no els hi faciliten les coses per fer realitat el seu somni. Quan ja el tenen muntat els hi venen rebuts de la brossa a un preu desorbitat pel que generen diàriament.  Entres tots ens estem carregant el comerç de casa nostra. Aquí les grans superfícies que fan més hora que un rellotge amb un sous ridículs són els que fan l’agost tot els dies de l’any. Hi ha establiment que a banda d’un parell o tres de persones la resta, cada cop que hi vas és l’han canviada. La situació és preocupant. Encara que es creï una altra administració com les Vegueries amb menys competències que el meu president d’escala no hi ha haurà tants de llocs per absorbir aquest personal. Aquí fem campanyes de copiar i pegar d’altres anys que cada cop aixequen menys interès. S’ha de parlar entre tots plegats. Un tema molt més interessant que el 100% de le mocions que passen al ple del Vendrell però els polítics amaguen la cara i els autònoms ja n’estan fins els collins.

El padró municipal, la clau d’un municipi

 

Hi ha un seguit de temes que no s’acostumen a parlar i formant part dels tabús que val més no tocar gaire per no aixecar la llebre i prendre mal perquè està tot agafat  a pinces en aquesta societat on cada dia les forces de seguretat són més important. Parlant d’aquest tema, el que han fet al Vendrell amb els cossos de la policia municipal el dia del seu padró, ( un mes abans de la data escollida)  és més propi dels estaments militars rancis i de la Guardia Civil que no pas de la Guardia Urbana d’un poble de 40 mil censats i uns pocs més fora del padró. Sembla ser que ara tindrem unitat canina. Ja tenim la de drons, la de quads, l’antiocupa i alguna més que està amagada per algun calaix que qualsevol dia te la trobes a la Rambla buscant endolls per carregar el mòbil. L’altre dia van dir l’equip de govern que el cos de la policia municipal seria de 97 agents amb les noves incorporacions. Si fa uns anys  ja érem 100, doncs n’hem perdut uns quants pel camí tot i que sempre diuen que augmenta la plantilla.  Fins i tot durant algunes etapes de final de la legislatura passada resulta que en alguns torns no hi havia cap agent per fer les rondes. En aquest país cadascú es diverteix com vol amb detallets per tots per quedar bé davant la galeria i fer la foto oficial.

Parlant de policia esmentarem un tema més ampli i general. Aquest és dels temes claus d’un ajuntament és el tema del padró, una eina que posa a moltes persones a un costat o altre de la línia vermella. El seu ús a part d’uns trets bàsics respon a criteris polítics que són els que marquen el futur d’una part de la població, en especial la més vulnerable.

El padró ens indica un viu una persona, aquest és la seva definició bàsica. A partir d’aquí comencen les estratègies. Hi ha ajuntaments que només empadronen amb el consentiment del titular de l’edifici o amb el títol de propietat o lloguer. En el cas dels habitatges ocupats doncs la policia o funcionari de torn va al lloc i fa un informe conforme aquesta persona viu allí. A partir d’aquí ja es pot empadronar.

Hi ha molts propietaris que tenen habitacions o pisos rellogats a inquilins que no permeten empadronar a les persones perquè els hi dóna certs drets que d’aquesta manera volen eliminar. En cas d’intervenir la justícia costa molt més de fer fora. Llavors que passa que aquella persona està d’incògnit en un habitatge i en certa manera exclòs de les avantatges d’aquell municipi com ajudes socials, ensenyament, foment ocupació i molts altres. En principi només conserva el sanitari perquè sempre pot dir que passava per allí i ha de ser atès perquè el servei sanitari, de moment és universal.

Què genera aquesta mala praxis doncs l’espavilat que empadrona a casa seva tot i que allí no hi viu. Els uns tapen els altres i el pobre que  ha de pagar dos lloguers el real on viu físicament i el virtual on està empadronat, si vol tenir garantits uns serveis bàsics.

El padró hauria de ser real perquè tots aquests negocis il·legals que sorgeixen al marge no tinguin cap sentit. Després si es vol fer fora una família d’una casa ja es veuria com ha de ser per garantir els drets de totes les parts, però el padró hauria de reflectir la veritat. Si el propietari no ho accepta, algun funcionari hauria d’aixecar una acta que dóna fe que aquella persona viu en aquest lloc i ja està. Les lleis van molt pel darrera de la realitat. Si una persona viu en un parquing d’una casa com passa a massa llocs doncs que consti com a tal i que es modifiqui el que faci falta perquè aquesta realitat es pugui reflectir. Si un altre dorm al carrer o en una masia doncs el mateix. No ens podem permetre tot aquest important flux de gent que no sap ningú per on para perquè viuen al marge de la llei i cada dia en trobarem més sinó establim mètodes reals d’ubicar a les persones independentment si és un habitatge o un pàrquing. Això no interessa a alguns perquè hi ha alguns personatges que tenen el seu negoci en aquests pisos sense documentar i en aquests padrons sense persones. Aquest és un tema que s’hauria de parlar en un ple per saber el model de ciutat que tenim i que volem, però ens dediquem a debatre mocions sense solta ni volta que no van enlloc.

El món de l'acollida d'infants

 

Avui he anat a una interessant xerrada al Centre cívic l'Estació del Vendrell sobre l'acollida i l'adopció on s'explicava el cas de moltes famílies que recorren a aquest mètodes per diferents i variats motius. El tema és que Catalunya necessita ara per ara persones que acollin i adoptin gent petits i grans a casa seva perquè els llocs on estan estan saturats.Molta gent desconeix aquest món i amb tasques com la d'avui tot és una mica més clar i la gent sap milor que s'hi trobarà i per on tirar.

Noctambuls torna a omplir el Lokal Bike del Vendrell

 Noctambuls torna a omplir el Lokal Bike del Vendrell amb un nou concert. Per motius de salut, aquest cop a la bateria estava Marc Muñoz que va fer un gran concert al costat dels Noctambuls. Un directe on cada dia hi ha més temes propis i menys versions de Sangtrat. També va cantar Pep Fillat, que estava entre el public de la sala vendrellenca. Una gran nit on la gent s'ho va gaudir de valentg amb el rock and roll d'aquest grup més que consolidat que està treballant intensament en un treball discogràfic.

18 anys menys 1 d'un dels dies més feliços de la meva vida

 

Avui faria 18 anys que la Mònica i jo ens varem casar a l'església de Santa Tereseta de Lleida. Un dia inolvidable que sempre recordaré on van pasar alguns detalls que el van marcar. Tothom va destacar que el dinar va ser dels millors de boda que havia anat i la resta també va anar molt bé. Llàstima que varem haver de marxar aviat per agafar el vol de viatge de nuvis.

Si mirem les fotos veiem que moltes persones ja no hi són. Altres han trencat trencat el matrimoni i cadascú pel seu cantó. Altres que no van venir a la boda i haurien d'haver estat perquè amb el temps s'ha demostrat una bona relació, però hi havia el que hi havia perquè en aquell moment estava això. La Mònica i jo hem decidit canviar de rumb de les nostres vides. Coses que passen. Hem durat quasi 18 anys doncs és una bona xifra. Avui tenim una llibertat que fa anys potser no estava. Avui repassant albums de foto he vist com passa el temps. En part gràcies a ella i als metges després del 2021 vaig tornar a nèixer i tot el que tinc endavant és de més a mes. Vaig estar a segons de morir, però sóc aquí i ara vull ser jo tal com sóc i com voldria ser amb alguns postureos reconeguts. La millor etapa potser l'he passat amb ella, ara toquen altres etapes que s'han de viure, però la joventut i l'energia es canvien per la reflexió i el silenci. Hi hagut moments de tot, però si sumem la felicitat suma la resta de sentiments. La vida continua avui faria 18 anys, però és un dia més d'un nou rumb, però avui faria 18 anys. 

Saben aquell, sobre el grau Eugenio, brutal

 

A mi no m'agradava

el David Verdaguer, però he vist aquest peli i he sortit enamorat d'ell i de la dona, Carolina Yuste que fa un sensacional paper en aquesta peli sobre lels iinicis del gran humorista. He rigut. He plorat i m'he emocionat molt al veure una peli plena d'humanisme i tendressa en el tracte humà que hi ha en els principals protagonistes. Hi ha moments molt claus que et permeten entendre moltes coses d'daquest il·lustre català. No us la perdeu. Un peliculon des de la banda sonora fins als personatges. Brutal.

La gràcia dels menús de treballadors al Vendrell

 

 

Al Vendrell des de sempre hi ha un seguit de restaurants que es dediquen principalment a fer menús per a persones treballadores que no arribin als 20 euros i que superin els 10 euros, perquè amb aquests diners tal com està tot poca cosa més et poden donar. La major part d’aquests menús estan al voltant dels 15 euros més o menys. Si fas un cafè o un cigaló la cosa puja una mica més però és assumible.

Si tu fas  càlculs i compres el menjar i t’ho fas a casa amb el que et costa el que compres i el temps que hi dediques la veritat és que no és hi perdis diners, però tampoc suposa una gran diferència. El preu de tot plegat i de la calefacció i de l’aire condicionat també s’han de sumar. He de dir que la majoria de restaurants que ofereixen aquests preus són bastant legals perquè inclouen el beure i els postres. A vegades m’he trobat en alguns restaurants de fora el Vendrell amb menús a 14 euros, però l’ampolla de vi de la casa et costava el mateix preu que el del menú i sorties content i enganyat.

També s’ha de dir que les racions son generoses i que estan bé, no són com les que serveixen amb alguns altres restaurants que les han d’acompanyar amb una lupa per demostrar que hi ha alguna cosa sobre el plat.

Aquest tipus de restaurants que van estar actius durant l’època de creixement del Vendrell ara fa uns 20 anys durant unes temporada arribaven a fer tres torns en un dia, ara en prou feines en fan dos el qui té més sort i altres un i anar fent.

En els seus menjadors trobaves paletes,encofradors, comercials de mil coses, lampistes i i totes les professions que et puguis imaginar. Una de les seves tàctiques és que serveixen molt ràpid perquè quasi tothom va de menú i en seguida ho tenen controlat. Llavors tots hi surten beneficiats perquè uns poden tornar a omplir la taula i els altres poden seguir la seva feina. Hi ha famílies que de tant en tant, van a aquests llocs per deixar lliure a tots els membres de les obligacions culinàries i gaudir una mica de la bona companyia en família.

Aquest tipus de restaurants s’ha ant perdent i van quedant els més econòmics, alguns de preus més elevats han anat tancant perquè potser el preu i la qualitat del producte no acompanyava i al final, la llei de l’oferta i la demanda no falla mai. En aquests restaurants no trobaràs menjars molt elaborats de llibre de cuina sibarita, ni aquestes creacions que veiem per la televisió que només dins una cullera et posen una cua de brau cuinat amb Oporto i fines herbes del Teide.

Les noves tendències d’aquests restaurants que va començar en el temps de la pandèmia és el menjar per emportar. Cada dia són més les persones que encarreguen el menjar i se’l porten a casa i queda tot més familiar.

Evidentment cada dia pengen les propostes en els estats del telèfon o en algun aplicació mòbil que tu pots consultar a una hora prudencial sense haver de trucar a ningú ni res.

Aquest negoci dóna vida a unes quantes famílies del Vendrell que són els que ho mantenen obert. Cadascú té la seva tàctica. Uns fan sopars, els altres esmorzars, els altres sopars i esmorzar i tots tanquen el diumenge i fan sempre el menú del migdia que on està la gràcia. Unes persones que ho van passar també moments molt complicats amb el covid i estan allí amb els seu servei perquè la resta puguem tenir un bon servei sense gaire cost i ningú li toca passar un temps entre fogons.