Varietat política

Si mirem l’elevat nombre de candidatures electorals que es presenten a la nostra comarca veurem una considerable varietat. Començant pel que no amaguen les fotografies, el primer que salta a la vista és el rellevant nombre de candidats que ronden la franja d’edat entre els 60 i els 65 anys. Alguns són fitxatges recents i inesperats. Altres sempre s’hi han mogut però en un segon terme. També es deixen veure, els que ja fa temps que estan en primera línia i no hi ha cap indici que els porti a abandonar aquesta posició privilegiada. És necessari que aprofiti la seva experiència per tirar endavant noves propostes juntament amb l’empenta els més joves. Sense que això hagi de servir, en massa casos, per augmentar la pensió base de la seva jubilació imminent. La política no hauria de ser, en cap cas, una solució econòmica durant els propers quatre anys. ¿Quantes persones s’hi presentarien si els regidors cobressin fins no fa gaires dècades? En els millors dels casos i només en els ajuntament més grans és pagaven els desplaçaments i poca cosa més. Avui en dia en tots els municipis és percep una nòmina més o menys bondadosa en relació amb la seva dedicació. Però aquest afició o professió, en alguns casos, hauria de percebre una retribució dins uns límits coherents i segons la seva dedicació real i efectiva.
El principal de tot és que siguin polítics de soca-rel amb les idees clares i una mínima planificació del destí per al municipi. Tot això integrat en un discurs que ho aconsegueixi vendre fàcilment als electors. Verbs hiperutilitzats com el verb “millorar” no ens aporten cap informació interessant. Un exemple clar és aquell que el terme “millora” ens anuncia que s’amplia la zona blava. Els comerciants, a priori tindran una possible rotació de clients, a canvi de què als veïns els surti més rendible a mig termini el lloguer o compra d’un estacionament que deixar el vehicle al carrer. És fonamental pensar en el futur a mig termini almenys. Si agafem l’exemple de l’economia familiar: una bona inversió és la compra d’un pis quan els preus estan a un ritme moderat. Més endavant, quan el valor d’aquell immoble creixi en el mercat, es podrà fer el que un vulgui amb un considerable estalvi de diners. Una pèssima inversió és no comprar mai el pis i anar sempre de lloguer esperant que baixin els preus. En resum: deixar que el present et marqui el teu programa sense poder improvitzar.
Als veritable polítics se’ls veu a la cara quan parlen perquè realment senten allò que diuen i tenen assimilats els seus continguts. No només hem d’anar a buscar persones mediàtiques que tenen un negoci o surten sempre en els mitjans de comunicació i per aquest motiu els coneix molta gent. El polític que hem de votar és com aquell metge que amb una analítica i després d’una bona visita ja sap el que tens i et pot donar allò que realment el teu cos necessita fins i tot preveient futures malalties. No hem d’anar a votar grans salvadors, ni persones que ens prometin un món millor perquè quan perdem de vista la tarima de l’orador hem de mirar si encara tenim la cartera al seu lloc.
Els polítics de bona fusta se’ls coneix pel seu llenguatge planer i senzill que arriba a tothom. Aquests que divaguen i quan acaben de parlar et sents com si haguessis aterrat de cop i volta d’una muntanya russa de fireta és que no tenen un projecte clar que exposar. Possiblement la seva afició real és la literatura. Mai és massa tard per començar una autobiografia.
Malauradament els que predominen són els que no tenen res a dir. Però quan obren la boca ho fan en termes molt generals i repetint amb paraules més o menys encertades allò que algú del seu partit ja ha dit. Els temps presents demanen una mica d’imaginació i creativitat. Correm el perill de caure a la rutina. El copiar i enganxar que tan ens marca ja comença a estar caduc. S’ha d’intentar trencar amb aquests costums i fer alguna cosa nova, encara que pugui fracassar, però almenys fer alguna cosa diferent amb dret a fer-ho millor la propera vegada.

Publicat el dia 4 de maig al Diari del Baix Penedès