Una de les coses que em satisfà plenament quan fullejo la premsa comarcal o em poso a escoltar les notícies de les emissores de casa nostra és el gran interès que mostren un nombre considerable de persones per l’islam, el món àrab i tot els temes relacionats amb aquesta religió i ètnia que cada dia tenim mes arrelades a casa nostra. Ara fa 20 anys, quan em vaig plantejar estudiar filologia àrab, molta gent em mirava d’una manera especial perquè no entenia que em pogués atraure una llengua i una cultura que encara que la teníem molt a prop semblava que habités a l’altra banda del món. Com tothom veu cada dia, les coses han canviat radicalment amb el pas dels anys. Fins arribar a un punt que la tenim tan endins del cor de les nostres poblacions que a vegades sembla que a la mínima embranzida social punxi a la resta de la societat com si es tractés d’un esbarzer que arrapa la pell que cobreix de sensibilitat la nostra societat. És el torn de les persones amb inquietuds intel·lectuals que se submergeixen en camps totalment desconeguts fins aquell moment. Aquest cuc de la curiositat els arrastra a dins l’aigua per aparèixer al cap de pocs dies com a grans entesos i autèntics coneixedors del món àrab i de la cultura islàmica. En realitat només s’han deixat guiar per comentaris populars i repassar algun bestseller d’aquests que amb una setmana i escaig et converteixes en autèntic amo i senyor de qualsevol gramàtica anglesa amb un bast coneixement del seu vocabulari capaç de torejar qualsevol situació amb un nadiu d’aquesta nova llengua adquirida. Una de les coses que vaig aprendre a la Facultat de Filologia de Barcelona en aquest camp és saber triar la palla del gra en un tema tan delicat i amb un bon garbell de perjudicis i idees errònies que naveguen per les vies de comunicació de la societat com si fossin revelacions divines de primera mà. L’important a la fi i al cap era que en parlessin i donar veu a tothom amb unes mínimes garanties.
Tot aquest interès i comentaris varis és totalment positiu per conèixer de primera mà una cultura amb la que al llarg de la història ens hem hagut de repartir el protagonisme a l’hora de conquerir uns territoris comuns i escalar diferents nivells culturals. Sense aquest veïnatge més o menys pacífic potser el que erròniament s’anomena Reconquesta no hagués tingut lloc. Avui en dia, potser seríem nosaltres els que viuríem en l’Edat Mitjana i els nostres veïns de l’altra banda del Mediterrani assaboririen el progrés del segle XXI. A nosaltres ens haguessin esperat que arribéssim al nord d’Àfrica amuntegats en una pastera i no a l’inrevés com passa actualment. Ara nosaltres ens toca el paper de salvadors i tenim la sort que podem anar de moderns. Per a ells els toca el paper més dur.. Però ha arribat un punt que sembla que les xarxes imaginàries que contenien a les diferents cultures, pobles i civilitzacions dins el seu tancat sembla que s’hagin esquinçat. Tot es dirigeix com un gran riu en direcció a un gran crisol cultural on tothom ha de tenir cabuda amb la seva manera de ser. S’ha intentar que els privilegis d’un membre no correspongui als perjudicis d’un altre integrant d’aquesta comunitat multicultural i interacial que estem estenent arreu del globus terraqui. No és pot evitar el que marca l’evolució humana. Pot trigar més o menys dècades, però anem indefectiblement cap a la xatonada col·lectiva on les olives negres, el bacallà blanc es barrejarà amb la salsa carbassa formant un plat de xató integrat per ingredients variats i de procedències ben diverses.
Cada dia els països i les fronteres tenen menys sentit perquè les tendències actuals aposten per unir territoris per aconseguir més poder econòmic que és el que en definitiva mena les regnes de la nostra història.
Nosaltres anirem de vacances a les Maldives, però vindran els del Senegal a treballar les nostres terres. Els nostres empresaris aniran a Romania i a la Xina a posar les seves empreses, però nosaltres ens decantarem per anar comprar a Londres uns productes que han fet a la Xina uns empresaris catalans perquè allí hi ha més varietat i queda millor.
No sempre podem trobar treballadors amb DNI perquè si oferim un millor salari hem de vendre els gelats més cars que el local del costat. Llavors ja hem perdut mercat i el negoci pot fallar. Hem de seguir el ritme que ens mena l’economia. No tenim alternativa viable.
Tot aquest interès i comentaris varis és totalment positiu per conèixer de primera mà una cultura amb la que al llarg de la història ens hem hagut de repartir el protagonisme a l’hora de conquerir uns territoris comuns i escalar diferents nivells culturals. Sense aquest veïnatge més o menys pacífic potser el que erròniament s’anomena Reconquesta no hagués tingut lloc. Avui en dia, potser seríem nosaltres els que viuríem en l’Edat Mitjana i els nostres veïns de l’altra banda del Mediterrani assaboririen el progrés del segle XXI. A nosaltres ens haguessin esperat que arribéssim al nord d’Àfrica amuntegats en una pastera i no a l’inrevés com passa actualment. Ara nosaltres ens toca el paper de salvadors i tenim la sort que podem anar de moderns. Per a ells els toca el paper més dur.. Però ha arribat un punt que sembla que les xarxes imaginàries que contenien a les diferents cultures, pobles i civilitzacions dins el seu tancat sembla que s’hagin esquinçat. Tot es dirigeix com un gran riu en direcció a un gran crisol cultural on tothom ha de tenir cabuda amb la seva manera de ser. S’ha intentar que els privilegis d’un membre no correspongui als perjudicis d’un altre integrant d’aquesta comunitat multicultural i interacial que estem estenent arreu del globus terraqui. No és pot evitar el que marca l’evolució humana. Pot trigar més o menys dècades, però anem indefectiblement cap a la xatonada col·lectiva on les olives negres, el bacallà blanc es barrejarà amb la salsa carbassa formant un plat de xató integrat per ingredients variats i de procedències ben diverses.
Cada dia els països i les fronteres tenen menys sentit perquè les tendències actuals aposten per unir territoris per aconseguir més poder econòmic que és el que en definitiva mena les regnes de la nostra història.
Nosaltres anirem de vacances a les Maldives, però vindran els del Senegal a treballar les nostres terres. Els nostres empresaris aniran a Romania i a la Xina a posar les seves empreses, però nosaltres ens decantarem per anar comprar a Londres uns productes que han fet a la Xina uns empresaris catalans perquè allí hi ha més varietat i queda millor.
No sempre podem trobar treballadors amb DNI perquè si oferim un millor salari hem de vendre els gelats més cars que el local del costat. Llavors ja hem perdut mercat i el negoci pot fallar. Hem de seguir el ritme que ens mena l’economia. No tenim alternativa viable.
Publicat al Diari del Baix Penedès, el 13 de juliol de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada