Massa cops no ens donem compte dels molts indicis que ens avisen que vivim en una societat que sura en una immensa bassa d’una riquesa inabastable. Tenim policia municipal, mossos d’esquadra, policia nacional, Guardia civil. Fins i tot quan la situació és greu trèiem l’exercit al carrer encara que sigui per vigilar generadors d’electricitat. Uns vetllen quan estem surcant alguna de la nostra xarxa viària, altres que no falsifiquem les dades del DNI i altres que no caiguem en la temptació de furtar en un domicili aliè. Tots ells amb llurs comandaments, llurs gabinets de premsa ens vigilen i de tant en tant ens mostren tot allò que no s’ha de fer perquè després ja saben el que pot passar. Fins i tot et poden embargar la nòmina. No parlem ja dels serveis secrets que estan, però no es deixen veure. Només en cas que surti a la llum alguna filtració d’una tasca secreta o un tau que ven alts secrets d’estat al millor postor com ens ensenyen les pel·lícules americanes. Després tenim polítics, càrrecs de confiança i coordinadors que dediquen una part del seu temps, amb el tant per cent ben estipulat, perquè tinguem ben clar quantes hores a la setmana estan disponibles per atendre les nostres peticions. Els més desafortunats els toca seure en les cadires de l’oposició, un destí fatídic d’on tothom vol sortir. Aquest sector més allunyat del poder també gaudeix d’unes compensacions econòmiques per assistir puntualment a les convocatòries dels òrgans col·legiats municipals. Aquests ingressos pecuniaris en molts casos superen amb escreix el que marca el jornal base, el qual no arriba ni de bon tros als 600 euros mensuals. És millor que ho dèiem abans de comprar-ho amb moltes de les pensions més desfavorides. Per veure la incomoditat d’estar a l’oposició només cal veure la maniobra inicial dels membres ICV que volien entrar a l’equip de govern de Cunit juntament amb PP i PSC. Sort que amb el canvi d’alcaldessa han tornat a la coherència. No han volgut engrossar l’equip de govern que ja gaudeix de majoria política a la localitat.
La nostra riquesa ens permet editar llibres que no llegeix més que una part simbòlica de la població. Muntar espectacles i exposicions sense gairebé públic. Bàsicament estem parlant de subvencions que permeten fer moltes coses que sense l’ajuda econòmica pública no arribarien ni a cobrir la despesa en tríptics. Però això dóna vida a moltes formes d’espectacles que tot i ser de gran qualitat no gaudeixen del privilegi de sortir a la petita pantalla en hora punta que és el que realment omple les sales en aquest país.
Ens permetem el luxe de fer i desfer projectes i obres emblemàtiques de la localitat perquè es noti el nostre afany reformador i innovador.
Realment aquesta riquesa subtil molts cops la tenim tan assimilada que no la sabem apreciar en la mesura amb la que s’ho mereix.
Al capdavant de tots aquests actes no hi pot faltar una sonada inauguració amb un farcit assortit de delícies pastisseres que ningú se les acaba perquè ningú vol sortir d’aquella convocatòria amb mala imatge que ha menjat més de l’aconsellable en aquests actes.
Ens falta una mica de sentit comú. L’important no és que cada administració tingui el seu cos policial propi. El més necessari és que la policia funcioni porti l’uniforme que faci falta. Hem de deixar a la vorera els perjudicis infundats i arbitraris existents entre les diferents administracions tot i les reunions de les respectives juntes de seguretat. Però deixant de banda aquesta missió de vetlla perquè ningú trenqui la norma establerta, el que ens falta és una gran tasca, crec que primordial i que està una mica deixada de la mà de Déu: educar a la societat. Aquest és un paper que s’ha de repartir el seu protagonismes entre diferents elements socials començant, per les escoles, la televisió i les entitats públiques i com no, la família com a eix vertebrador.
Ens estem acostumant perillosament a no saber destriar la palla del gra. Si fins fa una dècada ara el nostre problema era trobar la informació per això quan arribaves a una casa i no veies una enciclopèdia entaforada en una prestatgeria del menjador de la llar veiés que allí hi faltava alguna cosa. Ara el problema que es presenta en el futur moltes famílies es saber destriar la informació entre la útil, la manipulada i la palla. Saber escollir quines activitats complementàries escolars li aniran millor pel seu futur, sense arribar a saturar-lo i que acabi renunciant a tot per un excés de dades. El verb actual més important és el seleccionar: menjar, informació, política oci, vestit, amics. Fins no fa gaire el més indispensable era el sumar, però ja ha quedat en desús per l’evolució de la mateixa societat i ara apostem per una millor qualitat de vida on podem triar i remenar.
Publicat el 21 de setembre del 2007 al Diari del Baix Penedès
La nostra riquesa ens permet editar llibres que no llegeix més que una part simbòlica de la població. Muntar espectacles i exposicions sense gairebé públic. Bàsicament estem parlant de subvencions que permeten fer moltes coses que sense l’ajuda econòmica pública no arribarien ni a cobrir la despesa en tríptics. Però això dóna vida a moltes formes d’espectacles que tot i ser de gran qualitat no gaudeixen del privilegi de sortir a la petita pantalla en hora punta que és el que realment omple les sales en aquest país.
Ens permetem el luxe de fer i desfer projectes i obres emblemàtiques de la localitat perquè es noti el nostre afany reformador i innovador.
Realment aquesta riquesa subtil molts cops la tenim tan assimilada que no la sabem apreciar en la mesura amb la que s’ho mereix.
Al capdavant de tots aquests actes no hi pot faltar una sonada inauguració amb un farcit assortit de delícies pastisseres que ningú se les acaba perquè ningú vol sortir d’aquella convocatòria amb mala imatge que ha menjat més de l’aconsellable en aquests actes.
Ens falta una mica de sentit comú. L’important no és que cada administració tingui el seu cos policial propi. El més necessari és que la policia funcioni porti l’uniforme que faci falta. Hem de deixar a la vorera els perjudicis infundats i arbitraris existents entre les diferents administracions tot i les reunions de les respectives juntes de seguretat. Però deixant de banda aquesta missió de vetlla perquè ningú trenqui la norma establerta, el que ens falta és una gran tasca, crec que primordial i que està una mica deixada de la mà de Déu: educar a la societat. Aquest és un paper que s’ha de repartir el seu protagonismes entre diferents elements socials començant, per les escoles, la televisió i les entitats públiques i com no, la família com a eix vertebrador.
Ens estem acostumant perillosament a no saber destriar la palla del gra. Si fins fa una dècada ara el nostre problema era trobar la informació per això quan arribaves a una casa i no veies una enciclopèdia entaforada en una prestatgeria del menjador de la llar veiés que allí hi faltava alguna cosa. Ara el problema que es presenta en el futur moltes famílies es saber destriar la informació entre la útil, la manipulada i la palla. Saber escollir quines activitats complementàries escolars li aniran millor pel seu futur, sense arribar a saturar-lo i que acabi renunciant a tot per un excés de dades. El verb actual més important és el seleccionar: menjar, informació, política oci, vestit, amics. Fins no fa gaire el més indispensable era el sumar, però ja ha quedat en desús per l’evolució de la mateixa societat i ara apostem per una millor qualitat de vida on podem triar i remenar.
Publicat el 21 de setembre del 2007 al Diari del Baix Penedès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada