En els temps que jo vaig estudiar l’antic BUP, que estava dividit en tres anys acadèmics, i després de superar COU, un curs més i aprovar la selectivitat, podies accedir directament al món universitari. Llavors parlàvem de trimestres, assignatures, recuperació de setembre, repesca de febrer i altres termes que van protagonitzar els plans d’estudi d’una generació. Tot just vaig finalitzar els meus estudis universitaris, va començar a escoltar-se un terme enigmàtic, “crèdit” que fins llavors havia estat aliè al nostre llenguatge diari a les aules. Més tard les sigles ESO es van anar popularitzant combinades amb les diferents normatives que els diferents governs han anat traient durant els seus mandats. La religió ( o sinònim de torn), tot i que sempre ha tingut la bona o mala fama de ser una “maria” ha estat un dels principals ingredients, almenys en pes mediàtic, en aquesta olla barrejada que és l’ensenyament a casa nostra.
El que m’ha sorprès de la normativa actual és la possibilitat que la llei vigent, la LOE, et dóna de passar de primer de curs batxillerat a segon amb quatre assignatures suspeses. Si ho mires bé, en realitat no és que passis de curs. En realitat, et posen en una mena de llimb que no estàs ni en un lloc ni en un altre. Encara que oficialment creuen que és millor ser cap de gat que cua de rata. Els pares sempre tenen el consol de dir que el seu fill ha passat el curs encara que estigui situat en aquest espai intermig que t’obliga a compartir classes amb companys de dos cursos diferents de l’actual Batxillerat. Si lliguem aquest petit detall, que jo crec que és prou rellevant, a què en determinades circumstàncies es poden superar diferents nivells d’ESO encara que no hagis aprovat la majoria de les seves assignatures, veiem que estem facilitant enormement que els nostres fills obtinguin un títol. Els que han aprofitat les seves classes ho aconseguiran per mèrits propis i en el temps reglat. Els altres, potser trigaran una mica més, però també podran penjar el seu títol que aconseguiran amb més anys i amb menys esforç.
Per la normativa vigent no podem barrejar en una mateixa aula aquells que lluiten diàriament amb esforç per aconseguir una bona qualificació amb aquells que anar a l’escola és un punt de trobada amb els amics sense que prestin massa interès sobre les seves obligacions escolars. Reconec que no sóc políticament correcte en aquest aspecte, però no veig gaire clar el mètode públic actual. Els primers s’avorreixen perquè el ritme va molt lent i els segons perden el temps totalment perquè estan en un lloc per obligació sense el mínim interès en treure partida de les ensenyances impartides. En aquesta cruïlla cadascú és defensa com pot o com ho permet l’economia familiar. Alguns aguanten el cop mentre per la banda van avançant intentant superar-se dia a dia en aquestes situacions desfavorables. Els altres es busquen una escola privada amb un nivell alt on poder fer realitat el seu interès i capacitació. Escola de pagament i qualitat no sempre van unides de la mà. L’ensenyament privat és una història a part en què cada centre és un món.
La fase actual de l’ensenyament va la cerca i captura dels títols. Els nivells de formació baixen en tots els àmbits. Els que no poden fer un doctorat per manca de bones qualificacions tenen l’oportunitat, si la butxaca els ho permet, d’emportar-se un master que també els servirà per col·locar amb lletres ben clares visibles a la targeta de visita.
El que no és pot penjar un títol a casa seva és que realment no ho ha intentat tot. Encara que sigui en una acadèmia homologada per la Generalitat sempre pots fer-te’l teu. El que te actualment la societat és que falta gent formada, especialment en els camps científics i tècnics. Tenim molts i variats títols, però falten bons mecànics, serrallers, fusters, programadors, delineants, enginyers que realment siguin competents en les seves tasques o almenys ho puguin ser en un curt període de temps, després de superar un etapa de pràctica. S’ha de treballar la Formació Professional que és una mancança pendent de l’ensenyament públic, però també hem de potenciar assignatures més properes als estudiants encara que a vegades no ho sembli. Un exemple clar és mecanografia. Assolir un bon nivell en aquesta practica bàsica avui en dia pot sembla un anacronisme. Però quantes persones fan servir l’ordinador per escriure, cartes, apunts, oficis, memòries i tantes altres coses. Perquè no som capaços d’ensenyar higiene i alimentació de ben petit perquè a la fi i al cap som ésser humans. Com ens hem d’alimentar i com ens hem de cuidar. ¿Per què no s’ensenya primers auxilis a l’ensenyament primari? ¿Per què sempre hem defugit de la nostra realitat d’animal racional? Crec que a tots plegats ens sobra aquesta febre de títols i ens falta una bona dosis de coneixements pràctics amb menys títols i més coneixements.
El que m’ha sorprès de la normativa actual és la possibilitat que la llei vigent, la LOE, et dóna de passar de primer de curs batxillerat a segon amb quatre assignatures suspeses. Si ho mires bé, en realitat no és que passis de curs. En realitat, et posen en una mena de llimb que no estàs ni en un lloc ni en un altre. Encara que oficialment creuen que és millor ser cap de gat que cua de rata. Els pares sempre tenen el consol de dir que el seu fill ha passat el curs encara que estigui situat en aquest espai intermig que t’obliga a compartir classes amb companys de dos cursos diferents de l’actual Batxillerat. Si lliguem aquest petit detall, que jo crec que és prou rellevant, a què en determinades circumstàncies es poden superar diferents nivells d’ESO encara que no hagis aprovat la majoria de les seves assignatures, veiem que estem facilitant enormement que els nostres fills obtinguin un títol. Els que han aprofitat les seves classes ho aconseguiran per mèrits propis i en el temps reglat. Els altres, potser trigaran una mica més, però també podran penjar el seu títol que aconseguiran amb més anys i amb menys esforç.
Per la normativa vigent no podem barrejar en una mateixa aula aquells que lluiten diàriament amb esforç per aconseguir una bona qualificació amb aquells que anar a l’escola és un punt de trobada amb els amics sense que prestin massa interès sobre les seves obligacions escolars. Reconec que no sóc políticament correcte en aquest aspecte, però no veig gaire clar el mètode públic actual. Els primers s’avorreixen perquè el ritme va molt lent i els segons perden el temps totalment perquè estan en un lloc per obligació sense el mínim interès en treure partida de les ensenyances impartides. En aquesta cruïlla cadascú és defensa com pot o com ho permet l’economia familiar. Alguns aguanten el cop mentre per la banda van avançant intentant superar-se dia a dia en aquestes situacions desfavorables. Els altres es busquen una escola privada amb un nivell alt on poder fer realitat el seu interès i capacitació. Escola de pagament i qualitat no sempre van unides de la mà. L’ensenyament privat és una història a part en què cada centre és un món.
La fase actual de l’ensenyament va la cerca i captura dels títols. Els nivells de formació baixen en tots els àmbits. Els que no poden fer un doctorat per manca de bones qualificacions tenen l’oportunitat, si la butxaca els ho permet, d’emportar-se un master que també els servirà per col·locar amb lletres ben clares visibles a la targeta de visita.
El que no és pot penjar un títol a casa seva és que realment no ho ha intentat tot. Encara que sigui en una acadèmia homologada per la Generalitat sempre pots fer-te’l teu. El que te actualment la societat és que falta gent formada, especialment en els camps científics i tècnics. Tenim molts i variats títols, però falten bons mecànics, serrallers, fusters, programadors, delineants, enginyers que realment siguin competents en les seves tasques o almenys ho puguin ser en un curt període de temps, després de superar un etapa de pràctica. S’ha de treballar la Formació Professional que és una mancança pendent de l’ensenyament públic, però també hem de potenciar assignatures més properes als estudiants encara que a vegades no ho sembli. Un exemple clar és mecanografia. Assolir un bon nivell en aquesta practica bàsica avui en dia pot sembla un anacronisme. Però quantes persones fan servir l’ordinador per escriure, cartes, apunts, oficis, memòries i tantes altres coses. Perquè no som capaços d’ensenyar higiene i alimentació de ben petit perquè a la fi i al cap som ésser humans. Com ens hem d’alimentar i com ens hem de cuidar. ¿Per què no s’ensenya primers auxilis a l’ensenyament primari? ¿Per què sempre hem defugit de la nostra realitat d’animal racional? Crec que a tots plegats ens sobra aquesta febre de títols i ens falta una bona dosis de coneixements pràctics amb menys títols i més coneixements.
Publicat el 26 d'octubre del 2007 al Diari del Baix Penedès
6 comentaris:
Jo soc del penultim curs del Batxiller antic. Eren 4 anys de primaria i sis de batxiller, 4 de l'elemental i 2 del superior que podies elegir entre ciencies o lletres. Despres venia el COU (abans es deia Preu)i l'universitat. Recordo que a primer de carrera tenian gimnasia i religió que les varen treure a mitjans de curs, ja en democracia.
Bé, ahir vaig intentar deixar-te un comentari, però em vaig quedar sense internet, el que et deia, es que tens tota la raó, i penso que avui en dia hi ha molts de títols, i poca cultura, no es que jo sigui molt llesta però quan parlo amb gent jove, bé més jove que jo, no es que sigui molt gran, veig que hi ha temes que desconeixen, i que si bé saben del seu tema, desconeixen d'altres, o sigui que no poden mantenir una conversa gaire complicada.
Em sembla vergonyós que es passi de curs amb quatre assignatures penjades, envers d'això hauríen de fomentar els cicles formatius.
I per acabar et comentava que perdonis les errades d'ortografia, ara estic intentat anar a classes de català per treure'm el nivell C, però tal i com estic, no sé ja veurem.
Abanda vull fer l'accés a majors de 25 anys, per estudiar educació social, i la veritat que amb el rotllo dels crédits, i branques, no sé m'ha costat entendre com va la cosa.
Una abraçada.
Ole i ooooleee !!! Com m'alegra veure que estem en sintonia amb aquest tema, Miquel. La FP és quelcom que he defensat públicament davant dels que, teòricament, poden fer quelcom que son els polítics. Tot i que ja sabem que aquests temes són d'ambit supralocal. Però per un puesto o altre s'ha de començar, oi?
Per què cal ser llicenciat, master, tenir estudis superiors,etc, etc? Es deu a alguna mena de complexe perquè no fa tants anys en aquest pais només els de classe més aviat acomodada podien estudiar? Per què ha de ser més prestigiós un, per posar un exemple, advocat que un bon lampista? Què té a veure la cultura personal amb tenir penjat un títol ostentós al despatx? Miquel, estic farta de conèixer diplomats i Llicenciats que no saben fer "la o con un canuto"
I també estic farta de viure en una societat que ha confós el benestar amb posar les noves generacions entre cotó tan i tan fluix, que evita fins i tot el desenvolupament personal que t'ha de preparar pel dia de demà estar preparat per un fracàs... o és que poder passar amb quatre assignatures d'un curs al superior afavoreix la formació en l'esforç i el sacrifici personal?
Molt necessaris per sortir endavant com adults en aquesta societat.
Visca els estrategues de l'educació d'aquest pais!
Jo sóc de la nova "oleada". He viscut la ESO amb tot el seu pes, i també el batxillerat. Ara que sóc a la universitat fa uns anys, jo també me n'adono de les diferències. Personalment, trobo que hi ha els que van a la universitat per aprendre (perquè els agrada aprendre) i, d'altra banda, els que són allà perquè creuen que tenir una carrera els farà tenir més prestigi. Bona part dels estudiants actuals (o dels que jo conec) no es preocupen per entendre el que els envolta, només segueixen el corrent del que s'ha de fer (en aquest cas, d'estudiar una carrera per estar en una bona posició social en el futur).
Aconseguir un títol és fàcil amb pocs esforços, sí. I això provoca que els que realment estimen el saber i la professió a la que volen dedicar-se, quedin a l'ombra dels molts que són allà "perquè toca".
Hola Miquel.
Dir-te que tens tota la raó.
En primer lloc, dir-te que la gent que venia del BUP i el COU anava cap a la universitat amb un nivell molt més bo que l'actual. Només cal mirar les proves de selectivitat de fa 7 o 8 anys i comparar-les amb les actuals, el nivell ha baixat deplorablement.
En segon lloc, er esment de la ESO. La ESO, segons el meu punt de vista, ha estat un fracàs, perquè els nois i noies que no volen estudiar han d'aguantar dos anys més estrudiant una cosa que no'ls hi agrada. En canvi, abans a vuitè qui no volia continuar estudiant marxava cap a la formació professional (ara es diuen cicles formatius).
En tecer lloc, dir-te que tots aquests valors pràctics que esmentes tu en l'article i, a més a més, dius que s'han de portar a terme en l'etapa primària. Doncs, tens tota la raó. No obstant això, aquests valors, actituds i normes estan vigents dins el currículum de primària. Però, molts mestres no'ls els fan servir.
En quart lloc, fer esment a la poca pràctica dels cicles formatius. Es fa més teoria que pràctica. I, llavors, quan els joves surten al món laboral van perduts i mancats de pràctica.
Rep cordials salutacions del Xavier Ollonarte i Rovira.
M'ha agradat molt el teu post i estic totalment d'acord. Tinc una filla adolescent i perque no s'encanti en els estudis pago un dineral en una escola de solvència contrastada, ho passa malament per l'exigència però m'ha admès (comparant amb amics) que a part de les matèries obligades rep educació i cultura. El sacrifici econòmic espero dóni fruit.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada