divendres, 29 de febrer de 2008

En defensa dels sense carnet

En els darrers anys hem sentit a parlar molt del sintagma nominal: “els sense papers” que s’ha convertit en una simple abreviatura de la següent frase: “les persones qui no tenen papers legals de residència en un país aliè al seu que està fora de la UE”. Aquestes tres paraules han protagonitzat el subjecte de moltes oracions i també el seu predicat. Però d’una manera o d’una altra han protagonitzat des de grans titulars a la lletra menuda de l’actualitat.
Cedirem el torn avui a “els sense carnet” que no és res més que una síntesis de la frase “els qui no tenen carnet polític d’un partit o bé, tot posseir aquest document estan clarament ubicats en les òrbites més llunyanes del centre de poder de la formació”.
Des de ben petits ens han ensenyat a casa i a l’escola a ser ordenats amb les nostres estris i utensilis. Cada cosa té un lloc en el món que ens envolta: Els llibres, els llapis de colors, la roba, les escombraries, etc. Etc. Llavors de mica en mica anem ubicant les nostres coneixences: els amics, els parents, els veïns de l’escala, els companys, els de colònies. Amb uns tindrem tendència a parlar del temps i als altres els confiarem els nostres secrets més íntims. Aquestes classificacions no sempre es fonamenten en l’exactitud matemàtica i per altra banda, molts cops una mateixa persona es pot ubicar en tres espais diferents. També existeix la possibilitat de fer canvis inesperats en aquesta distribució. Un veí es pot convertir en el teu millor amic. Per alguna raó el podem plantar més enllà del nostre cercle d’amistats. Tot això inesperadament.
Aquesta teoria em serveix per introduir el meu article d’avui. La societat ens vol encasellar en un lloc o en un altre per parentiu, per amistat, per passions futbolístiques entre d’altres. Però el més curiós de tot és quan utilitza la filiació política més o menys dissimulada per classificar-te. Les persones que s’han acostumat a romandre en la intrahistòria com apuntava Karl Marx i passen més o desapercebudes per una part important de la societat no acostumen a estar marcades per la resta de mortals amb uns colors polítics. En el moment que portes a terme alguna tasca que surti una mica d’aquest anonimat on en un principi estem tots englobats, si no es demostra el contrari, comencen a sorgir la necessitat d’ubicar-te en un lloc o en un altre . Si escrius al DIARI, si et dediques al sindicalisme, si prens part del teixit associatiu del teu municipi o fins i tot que siguis membre actiu d’una associació de pares d’una escola llavors ja tens tots els números de la rifa per portar penjat un color identificatiu per moltes persones. Encara que el curiós del cas és que no tothom pensa el mateix. Uns et posen posar a la dreta. Altres al centre i fins i tot a l’esquerra. Tot depèn de l’angle en què es miri.
Els sense carnet hem de defensar la nostra identitat per sobre de partits i fins i tot de propostes ideològiques d’alta volada. La nostra llibertat es fonamenta en què som lliures per poder expressar els nostres pensaments sense haver de seguir ni repetir incansablement les consignes i els missatges de cap formació. Això no vol dir que en un moment es pot estar d’acord o no amb el que planteja un partit. Sense sortir del Baix Penedès, el que veig és que molts cops un mateix partit aplica polítiques diferents en cada municipi. Llavors aquí hi ha alguna cosa que fa figa. Ja no parlem ni de Catalunya ni un territori més ampli. Si realment anem a un acte públic és perquè ens agrada i estem a gust. No per quedar bé amb ningú ni per sumar punts. Els que van amb carnet molts cops són víctimes d’un ritme d’alts i baixos. Nosaltres anem caminant enmig de la societat a pas de tortuga, però amb el pas ferm i segur. Cada dia en som més. Som els qui, el 9 de març decidirem el guanyador.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 29 de febrer del 2008