divendres, 8 de febrer de 2008

A un mes i un dia per esbrinar la solució de com arribarem a cap de mes

Només queda un mes i un dia de condemna global perquè arribin fins a nosaltres les tan decisives eleccions legislatives del 9 de març. Ja queda ben poc per saber qui s’emportarà el gat a l’aigua en aquesta comtessa electoral. A l’igual com va passar al Vendrell, a Calafell i La Bisbal, entre d’altres municipis comarcals segurament aquest cop no ens trobarem amb un clar guanyador sostingut per una majoria absoluta més o menys ampla. S’haurà de pactar. En un país amb dos dits de seny i en nom de la voluntat popular manifestada a través de les urnes, PP i PSOE haurien de consensuar un govern d’unitat per tirar el país endavant. Però el joc polític dels partits amb el suport massiu dels mitjans de comunicació fan d’aquesta premissa una fita tan inabastable com posar els peus a Plutó. Potser per veure aquest miracle hauríem de ser atacats per una corrua massiva de meteorits espacials que amenacessin seriament l’existència física d’aquest planeta.
Si un presumpte acord polític de grans dimensions en un govern, per moltes raons, es converteix en una utopia irrealitzable per la immensa majoria de mortals, els tripijocs polítics que puguin sortir, tret de grans sorpreses, tampoc ofereixen gaire varietat. Sóc dels que pensa que l’actual majoria absoluta del PSOE és fruit de l’atemptat a Madrid i de la pèssima gestió dels màxims mandataris polítics d’aquest país durant aquells pocs dies abans de la cita electoral. El govern que surti de la cita del 9 de març necessitarà un pacte entre diferents partits.
Una cosa sembla clara. Una de les formacions que té la paella pel mànec és la federació nacionalista CiU que pot ajudar a un dels dos partits a pujar les escales de la Moncloa a canvi d’alguna cosa. No hem vist que fins ara l’Artur Mas visiti públicament cap notari, per tant totes les possibilitats estan obertes. Si pacta amb el Rajoy, aquí no passa res. Es pot arrambar amb un ministeri o similar, però la cosa no passa d’aquí. El problema el tenim si ha de pactar amb el PSOE. Quan aguantarà el Montilla amb el seu govern d’Entesa al front de la Generalitat? Després d’una legislatura i escaig sense poder participar del sucós pastís del poder. ¿Quants peixos grossos de CiU es quedaran mirant asseguts el “Polònia” sense fer res mentre que a Madrid han signat un acord per governar aquesta pell de brau? Encara que les mudances tinguin lloc al pis del costat, potser quan menys t’ho esperis entrin a casa teva i et prenguin la cartera i si fa falta el despatx que tenies tan ben paradet i amb data de possible caducitat de 4 anys sense gaires sotracs.
Al final aquestes eleccions s’estan convertint en una mena de conversa de botiga sobre els secrets d’una bona economia familiar. Uns ataquen amb 400 euros a l’any. Altres que si guanyen tots podrem arribar a cap de mes. Ja s’han acabat els grans debats ideològics on si arribaves tard a la conversa ja no sabies de què estaven parlant. Els principals líders estan plenament consicènciats que aquí el que interessa és l’economia familiar. Aquest és la millor opció. Tots hem d’arribar a cap de mes. A partir d’aquí ja serem més de dretes, més d’esquerres o ens quedarem plantats al centre de la rotonda ideològica que ningú es vol deixar escapar.
Molts cops tota campanya política que des de les festes de nadalenques es van intensificant per dies em recorda una mica el sistema de les subvencions agràries. Quan el govern ja no podia controlar els preus anava repartint uns quants fons de la UE perquè encara que les garrofes anessin molt per sota del preu de cost, tots els pagesos poguessin arribar a cap de mes. Alguns d’aquests afortunats guanyaven més diners amb aquestes aportacions dineràries que amb la venda del producte. Les subvencions cada dia van desapareixent i els pagesos continuen patint la mateixa situació.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 8 de febrer del 2008